La pobresa de l'ànima

"Hi ha una història darrere de cada persona. Hi ha una raó de per què són el que són. No és només perquè ells ho volen. Alguna cosa en el passat els ha fet així i algunes vegades és impossible canviar-los" - Sigmund Freud



Feia pocs dies que havíem desembolicat un nou any ple de pàgines en blanc. Fulls amb la boca oberta esperant que ploguessin prou paraules per seguir explicant tots els moments encara per venir. Pluja de tinta per pintar nous paisatges que avui encara son deserts de paper. Nous fotogrames a projectar d'aquesta pel·lícula de la vida. Noves històries per imaginar. Nous protagonistes per descobrir. Com ell.

Creuava la Gran Via i em dirigia cap a la feina quan el vaig veure allà. M'havia cridat l'atenció perquè ja feia uns dies que hi era. Altra vegada al mateix lloc. Estava immòbil davant d'aquell immens aparador de roba de marca que hi havia al costat d'aquell edifici imperant d'un cinema que feia uns dies havia tancat la persiana després de 60 anys projectant pel·lícules per tots els gustos. Aquell matí feia fred. Volia creure que aquell home sensesostre era capaç de projectar en ell mateix l'escalfor d'aquella gorra i jersei de llana que abrigaven amb escarni a dos maniquins de l'aparador. Se'l veia molt deteriorat i li hauria fet tanta falta! Darrera aquell vidre tot era aparença i fredor. No hi bategava cap emoció humana. Només silenci, transparència, buidor. Vaig neguitejar-me al pensar que passava aquelles nits gèlides gairebé sol, només acompanyat d'aquells maniquins que miraven amb indiferència com jeia entre les parets d'aquella capsa de cartró. Una capsa que possiblement hores abans algú l'hi havia desplegat les ales i de dins n'havia tret aquestes peces de roba que ara lluïen confortablement els frívols maniquins, amb ganes de cridar l'atenció dels consumidors que tenien les butxaques plenes.

Vivim temps difícils on impera l'egoisme i les ganes d'acaparar més del som capaços de tenir. Ens volen embolcallar l'ànima amb un estat del benestar que pretén vendre confort a uns quants amb jerseis de llana i caixmir o corbates de seda, a costa de consumir a uns altres fins a deteriorar-los i prendre'ls-ho tot. Aquell home protagonitzava un dels milers de fotogrames que constitueixen la pel·lícula d'un món que sembla que ha perdut els valors i que només s'ocupa de jutjar per les medalles, joies, títols, marques o cognoms. Quanta comèdia.

Quan vaig haver travessat el carrer i vaig passar pel seu davant, vaig fixar-me amb ell. Al llarg del meu trajecte diari em creuava amb moltes persones i projectava la meva pel·lícula imaginant-me quin deuria ser el seu nom i preguntant-me si estaven contents amb la seva vida. Sovint transitem el nostre camí com autòmats sense fixar-nos massa amb l'entorn. Però el fotograma d'aquell home em va atrapar. Em van despertar els seus ulls. Mirava enlaire. Serenament. Quina ironia, vaig pensar. Externament, d'aparença pobre. Però potser ell estava més atent que no pas nosaltres, sovint capcots, sempre pendents del rellotge, corrent amunt i avall, enganxats a les pantalles i encobrint amb ornamentacions supèrflues la nostra essència. En canvi ell estava allà, en silenci. Externament d'aparença pobre, com ja he dit, però potser posseïa el més important de la vida. Revestit de paciència i lleuger d'equipatge. Sense pesos ni maldecaps inútils. Acompanyat de la seva pròpia essència que li donava l'escalf per viure el seu petit món. Arrecerat en un racó de la ciutat, protegit de tanta ceguesa i prop de les persianes abaixades del cinema Comèdia, celebrava que era viu.




Un relat dedicat a totes les persones que es revesteixen d’allò essencial i que treballen per cultivar la humanitat en el seu dia a dia, des del seu lloc de treball i en el seu entorn proper.