De dins cap enfora

La meva llengua és llengua de soca-rel,
és llengua de peix al cove,
una mica de la ceba
i amb molt de mestissatge.

Ells no ho veuen o no ho volen veure.
El seu estel és tan brillant!
Les seves gestes són tan vanagloriades!
Però pequen de poca equanimitat.

Què costa entendre’s en harmonia?
Jo ambiciono afirmar,
ambiciono constatar el nostre fet
i dir que vull seguir essent, per sobre de tot.

Sense refilar de cantó, ni fer els ulls grossos
sentim a parlar i se’ns complica l’existència.
Hem de confiar en el nostre tarannà,
sense pal•liatius i sense desdir-nos-en.

Potser és hora de fer nostre un crit que angunieja
i d’esmerçar-nos tot fent “un bon cop de falç”.
No volem esvair-nos a pleret,
com a ells més els acontenta.

El clam borbolleja ,
la reivindicació s’estén,
la nació es desclou,
la gent es manifesta,
el poble reivindica,
els governs besunyen,
i jo perdo l’oremus.

Cada dia és més patent
que cal ser proactiu en la cultura,
cal expressar-se sense temors,
constatar els nostres costums,
fer universal la nostra consciència,
i, de dins cap enfora.

Empènyer amb la democràcia,
de dins cap enfora,
vers la dissolució de l’indissoluble,
vers la consecució de la pròpia realitat,
vers la victòria dels valors,
serà la millor manera d’afirmar
que som i serem.
________________________________________
llamp! [poema fora de concurs] pel Melorepte 208

BROU: "Parlar, estimar i més parlar"...