Agònic

Aquests versos m'han colpit profundament; t'han sortit de l'ànima com un crit de dolor que necessita expandir-se. M'han fet recordar moments tràgics de la meva vida que sempre més em restaran a la memòria, instants de crudel tristesa i de dura impotència que hem de suportar per molt que ens sagni el cor.

Una abraçada molt forta, Montserrat,

Pilar

que ix del fons del cor amb l’intent de ser interpretat per l’intel•leste.
Un estat d’ànim que sobrepassa la comprensió i la raó mentre existim en la densitat de la matèria.

“He vist la cara de la mort reflectida en la fesomia del seu rostre
imatge que encara perdura aguaitant-lo de ben a prop
Res no hi puc fer per foragitar-la, ni tampoc per deixar-la fer
Espectres maquiavèl•lics han emplenat l’ambient.”

Quan observem la realitat del trànsit de la mort, ens sentim desprotegits, indefensos, no hem rebut cap tipus d’ensenyament, no sabem res, impotents davant la ignorància:

“No tinc esma, no tinc paraules....
Sóc titella de les circumstancies.
El vent amb mou al seu gust...
Intento sobreposar-me sense aconseguir-ho.”

Si sabéssim del cert que el cos és tan sols un embolcall, un vehicle per transitar en aquest món de tres dimensions, que la mort és un despullar-se de la carcassa que conté l’ànima, a la qual li cal assenyat repòs, emprendria el vol sense cap mena de resistència.

“El seu esperit lluita desesperat cercant la tornada a l’origen
Els lligams terrenals que sempre l’han empresonat, no s’afluixen,
el retenen a contracor, malgrat que la seva ànima ja ha iniciat el vol,
s’arrapen amb fúria al cos esgotat i castigat de tant malviure.”

L’intel•lecte i la raó resten per una estona sense poder actuar, no tenen prou arguments, mentrestant la lucidesa del Jo de debò que nia en l’interior de tothom, fa percebre els pensaments fins al final del poema:

“Barreja de tendresa i pena m’ennuega, privant-me la calma que delejo
i el neguit guanya terreny, cruel, inclement, ofegant-me inclús el plor
ziga-zaga de sensacions turmenta els sentiments.
La impotència s’instaura com una pesada llosa impossible de moure.

Mentre, contemplo afligida pel dolor la lluita acarnissada que suporta.
Veient com la ceguesa imposada l’impedeix albirar la porta de la llibertat.
Maleeixo a contracor la injustícia que representa allargar l’inevitable.”

Una exposició genial! Enhorabona, Montserrat.
Una abraçada
Joanalvol

realment colpidor, que expressa amb gran força moments de sofrença pregons

molt ben expressat montse
moltes gràcies per compartir, és així com també anem esclarint tots plegats les boires

abraçadetes plenes d'olors de primavera !!!

joan

He viscut la situació que expresses amb paraules endolades no fa pas gaire temps i, com tu, patia veient el patiment, em sentia lligada al lligam d'una vida malmesa, sofrent, turmentada. I per contrast amb l'hivern decrèpit de la vida, apareix la primavera, d'improvís, aliena al dolor i al plor que suportes, sense consideració a la grisor del teu cel. Però tot té un principi i un final. Només cal deixar fer a la vida.