Verd esperança

M'ha agradat molt. Tendresa en amb dues parts i molt bon final.
Cordialment.
MariaM

Jo, quan em trobo malament, també vaig a veure els metges. Acostumats com estan a passejar pel caminet que hi ha entre la vida i la mort, coneixen les limitacions dels tractaments que els ajuden en la seva feina. I també que, sovint, el millor metge és el malalt. Per això, els que en saben i tenen temps, conviden el malalt a seure a la seva cadira.

Per l’estil del relat, em trec el barret.

Ja he comentat altres vegades quant admiro la teva capacitat de trobar temes i, per descomptat, com els afines (com el mar polint els vidres).
No falles.
Un plaer llegir-te.

Especialment el verd esperança!
Relat molt ben trobat, però per sobre de tot el fet que al metge li ha calgut patir una dolència per saber posar-se a la pell dels seus pacients.
Bona història.
Sort
Amb total cordialitat

Aquest metge, repartidor de placebos, fa molt bé de témer pel seu futur professional, si això arriba a l'oïda del col·legi professional.
Això només indica que és una bona persona i fa el que pot pels seus pacients, que sovint és poca cosa. En realitat, el col·legi faria millor de preocupar-se per les llistes d'espera.
Un molt bon final; contra tot pronòstic, la Maria no s'ho empassa, però agraeix l'interès del metge i la seva bona voluntat.

Jo vull un metge així!!!

No dic res més perquè ja t'ho han dit tot. Bona història.

Un relat on es demostra que l'empatía és sanadora. L'amulet que ha rebut, tan sols és un objecte on la Maria recordarà l'afecte i consideració del metge.

Molt bon relat Montse. Et felicito.

Salutacions i sort.

Rosa.

"Qui no de petit n'atresorat"....

Pecat amagat és mig perdonat com deia la meva padrina que al cel sia i Déu l'hagi perdonada, malgrat que al final del relat la pacient no s'hagi empassat la història de l'amulet. Però el que colpeix d'aquest relat és la humanitat que tot ell traspua. On el metge és "lleva la bata" de la seva especialitat per a esdevenir una simple ànima amiga que és posa en la pell dels pacients. I allò que m'ha fet reflexionar és que ambdós, metge i pacient, fingeixen que l'amulet és la panacea de tots els mals...Perquè per a ells allò que compte és la intenció, el desig , l'amor al proïsme, en definitiva la fe en que l'amor ho guareix tot. I per acabar diré, que l'autora del relat no podia haver trobat manera més tendre i senzilla com a fil conductor de la consulta médica que unes translucides pedretes de cristall polit per les aigües del mar de la nostra comarca del Maresme. Quino de dit n'atresorat dins un flascó de vidre? Nil.

El relat és d'allò més planer fins les dues frases finals, quan el lector s'adona que les coses es poden mirar des d'un altre punt de vista: no és la pedra la que confereix protecció, la que anima, la que ajuda a tirar endavant quan apareixen problemes de salut: és l'actitutd del metge, que vol treure el dolor malgrat que no pot. Un gir inesperat, al meu entendre, perquè el vertader amulet no és la pedra sinó l'esperit del metge. Gràcies per convertir en extraordinari una visita al metge d'allò més quotidiana.

Un relat molt complet, Montseblanc, i a la vegada de superstició de l'amulet de l'amazònica.
La Maria per superar el mal d'esquena rep amb satisfacció l'amulet. Se'n va contenta amb aquell.
Que tingues sort i endavant.
Cordialment.
PERLA DE VELLUT

Relat rebut correctament. Entra a concurs.

Recorda, ja no el pots esborrar!
Qualsevol dubte contacta amb nosaltres en el nostre correu:
concursos.arc@gmail.com

Gràcies per participar.


Comissió XIII Concurs ARC de microrelats