Sí, sóc envejós!

dels teus escrits, del teu enginy, de la teva imaginació, del teu saber fer i de tot en general. Repeteixo: et tinc enveja. Però no una enveja sana, no. Una enveja de la bona, que és la dolenta. Una enveja de rosegar-me les ungles i de posar-me de color verd. No sé com me'n sortiré d'aquest sentiment però tu n'ets el principal culpable. Apa!

Molt bon relat, m'agradat tant que ha fet que em llegís tots els que tens penjats, i he descobert que tens un sentit de l'humor envejable.

Molt bo el final després d'un escrit d'una persona que et sembla anodina i és perquè ell (el personatge) s'hi mostra
Què pot fer l'enveja!!!)

Ha esta un plaer passar pels teus relats, frescos i senzills però amb sentit de l'humor sempre.

Dels millors que he llegit sobre l'enveja, si senyor!
La meva enhorabona per aquest punt tan ben trobat, acompanyat d'una narració impecable que dóna com a resultat un gran relat.
Enhorabona!

De debò que hi em fa gràcia i sobretot per la doble visió del final:

-o la dona no val un duro i per això no li ha fet el salt
-o perquè valora que no li hagi fet (sense saber si val un duro o no...i és que quan diem això és terrible, però parlem del físic, no ens enganyem).


Un somriure, senyor Gausachs!

Mena

Anava llegint i trobant tot molt "normal", una persona envejosa es així...però has (rizado el rizo,) -he de preguntar a català quina es la expressió nostra-, li has dat dos voltes de cargol !!! S'ho a de fer mirar... A més com n'està tan segur de que la seva ...
Anna

Benvolgut Joan: Ha estat un plaer per a mi revisar la teva obra durant aquesta quinzena. La teva sornegueria, el teu sentit de l’humor, que fa que sempre acabis de llegir un relat teu amb un somrís. Aquest darrer relat porta el sentiment de l’enveja a un límit grotesc: envejar als que porten banyes perquè “alguna atracció deuen tenir les seves dones per atraure a d’altres que la seva potser no té”.
Irònic, però no superficial. M’ha agradat especialment el sopar d’antics alumnes, el de la Roser Gay. La tendresa i delicadesa amb que la presentes fa que el relat deixi de ser una anècdota graciosa per a ser un exercici de tolerància i reivindicació.
Ah! També he seguit la saga per capítols del dissortat Jim Nash (com crec que han fet tots els lectors del fòrum). Genial la presentació dels secundaris a trios, i sobre tot els seus noms. M’he fet un fart de riure. Espero que al pobre li donin al menys una recompensa!.
Celebro aquesta iniciativa del RDQ perquè, al menys a mi, m’obliga a donar un passeig pels diferents relats de l’”homenatjat” i m’ajuda a conèixer-lo.
Una cordial abraçada.

El més important és reconeixeu i, pel que veig no et deixes res, o això imagino.
Que en deu ser de cansat ser envejós! Portar sempre aquest sentiment enganxat a sobre com una paparra, que no et deixa ni respirar, sempre desitjant el que no es te, el que no es pot tenir, un veritable aclaparament. Com sempre has aconseguit un relat que m’ha fet riure, per la franquesa i transparència amb que saps comunicar.
Una forta abraçada amic

L’enveja podríem dir que ja és porta en l’equipatge en néixer, però els educadors ho sabem bé, pot esser transformada en un sa desig de superació .

El protagonista del relat arriba a esser grotesc, en envejar fins i tot el no haver-li estat infidel la seva dona; realment pot un envejós (fet i deixat estar des de petit) arribar a aquest límits? De ben segur que sí, la realitat sempre supera la ficció.
I essent aquest un dels pecats capitals, pot ser fàcil de cultivar si en ser un bon catòlic va cada setmana a confessar-se i ja està net de culpa, apa que no passa res, tampoc faig mal a ningú —deu dir-se en el seu pensament malalt.

És trist, però hi ha persones molt envejoses i jo crec que deuen patir molt.

Un relat molt autèntic, engrescador i fins i tot divertit. Molt ben portat, el lector pot esperar-se tot menys aquest final.

Felicitats Joan, és un plaer llegir els teus relats, sempre tenen un toc especial.
Una abraçada
Núria

...amb algun subterfugi.
De tots els temps, la història. Immemorial.
Salut i rebolica!

PS. La frase final... no sé...

Aquest relat teu guanya per golejada i és que toques tots els possibles camps de l'enveja amb un sol relat i en una sola persona, que al pobre ja el poden pillar confessat. Molt àgil la lectura del conte i fàcil d'entendre. No ens amagues res, tot està a primera vista. Per dir alguna cosa, jo també opino que la última frase, la que es repeteix, potser no caldria, però això són opinions.

I bé, no sé si dir-t'ho, però no em fas cap enveja ;-))

Bona feina Joan!

Ferran

Hola company!
Realment aquest pobre té una enveja ben obsessiva. Tenir enveja perquè les mullers dels companys han estat infidels i la seva no... o si? potser és millor tenir enveja perquè no ho ha estat que n'hagi estat realment, jeje.
Bé, com a crítica et diré que l'espai de cada paràgraf em trenca una mica l'explicació, i que a l'últim trobo que hi ha massa punts suspensius. Ep, que jo a vegades també en poso masses, però una amiga meva em va dir que si volia tan suspens que escrivís novel·la negra... jejeje.
Un somriure,
Anaïs

Quina alegria descobrir-te en aquest món de mentides!! Sembla que et senti obrint aquest cor tan gran que tens.
Encara que tots tenim defectes i que a vegades siguin molt passatgers, estimat Joan, no crec que aquest dubte que es presenta al final...

Un relat molt àgil i "creïble". M'ha agradat molt!!!! M'agrada la teva manera de transportar-nos: suau, lliscant, sense agressivitat...; i he de dir, confessar públicament, que sento una gran enveja de tu, m'agradaria ser com tu!

Materile

Un gran relat de literatura i sinceritat Joan. Un cop més m'has fet riure i trobar-me com si estiguéssim xerrant al quiosc o prenent una cerveseta. Literatura que arriba i s'escola endins. M'ha agradat molt la sinceritat de dir les coses tal com són, tal com ragen. Una forta abraçada.

Aleix

Sí, senyor, això sí que és dir les coses clares. I si sóc envejós per què me n'hauria d'amagar quan és un sentiment/pecat? que si fa no fa tothom l'ha patit?
Humor, ironia, ingredients molt ben col·locats novament en aquest relat que m'ha fet somriure. Tens una traça a dir les coses com aquell que res que em fa, em fa... una enveja!
Gràcies, Joan, per aquestes magnífiques estones que ens regales. I, posats a dir, -encara que aquí no sigui el lloc- gràcies per aquesta història d'aventures tan divertida que ens ofereixes en la QDR. Han aparegut els "ulls", els "peus" i jo pensava a veure si surten les "cames" (en Camallarg, en Cama llera...) En fi, et segueixo amb gran interès i vaig fent les meves elucubracions mentre fumo la pipa de la pau, avui des de L'Escala.
Una abraçada, company!
Mercè