La vida sexual del romaní

Passen deu minuts de les deu del matí d'un dimecres de juliol, quan el tren es deté a l'estació on la Teresa ha de baixar segons les instruccions que li va donar ahir el seu amant. Sí, amant, pensa ella. Perquè tots dos són casats.
En Miquel, l'home que des de fa tres mesos la torna boja, li va dir que no podien quedar a hotels perquè algú els podia reconèixer, tampoc a casa seva, ni a les cases d'estiueig que tots dos tenen. Massa càmeres, massa control, massa riscos.
Així que a ell se li va ocórrer llogar un pis a un barri perdut de la perifèria de Barcelona, un lloc on ningú es fixarà en ells i podran cridar el plaer a les parets que els envoltin.
La Teresa no ho acaba de veure clar, l'esforç d’arribar-hi els hi prendrà molt de l'escàs temps del que disposen, però bé, és una prova, només un lloguer baratíssim i l'aventura que es cargola una miqueta més.
La Teresa baixa del tren i el sol l'enlluerna, es posa les ulleres d'Armani i pensa que potser cantaran una mica en aquesta barriada. El Miquel li va dir que anés com li semblés, que la gent d'allà pensarien que són imitacions, com les que porten ells.
Ella, per si de cas, s'ha posat sabates baixes i ara veu que ha fet bé. Després de dos soterranis i vuitanta-sis graons (la seva mare li deia que això de comptar els graons només podia significar alguna cosa dolenta), la Teresa queda a l'altre cantó de les vies, tot ple de cotxes vells i empolsinats, aparcats un a tocar de l’altre en una avinguda que voreja un turó que sembla el barret d'un bisbe, farcit de petits blocs de pisos, construïts de qualsevol manera, mancats de pintura, plens de persianes trencades, les façanes escrostonades. I el piset on ha d'anar és al bloc de dalt de tot. Per un moment, li passa pel cap que el Miquel no s'estigui fotent d'ella. No ha pogut trobar un pis a un altre lloc més accessible? Més a prop de les seves feines? Un lloc on per arribar-hi no s'hagués de suar la cansalada d'aquesta manera?
Ella està en forma, quaranta anys molt ben portats, gimnàs dos cops a la setmana i natació els dissabtes. Però ostres tu, si les voreres semblen gairebé verticals. I brutes. I plenes de forats. I silenci. I sol. I pudor.
Mentre va pujant pensa en la faldilla de Dior que porta, la camisa de seda blanca que ja se li comença a mullar a les aixelles.
El Miquel li va insistir, que no hi anés amb el seu cotxe, i que deixés el mòbil a l'oficina, que agafés el tren. A ella li semblen excessives tantes precaucions, també és cert que ella és una empresària com d'altres i ell, en canvi, és un jutge que hi té molt més a perdre.
Quan ha baixat del tren, la flaire dels tubs d'escapament dels cotxes de l'autopista propera, li ha envaït els narius, després ha vingut l'aroma de pols antiga, d'herba seca de fa setmanes, de la ferralla dels cotxes reescalfada. Però ara, mira, una cosa positiva, els dos barrancs entre els quals hi ha l'acumulació de totxanes que és el seu objectiu, estan plens de vegetació. Dels records de la seva infantesa a Vic, reconeix l'olor dels saüquers i els fonolls. I a una cantonada, una mota de romaní floreix alegre aprofitant que té una mica d’ombra. La Teresa pensa que potser el juliol és massa tard per florir, però s’entreté un moment a mirar les delicades flors liles, les abelles que n’entren i en surten amb les potes carregades de pol•len. Es pregunta si la planta sentirà alguna mena de plaer amb aquestes penetracions. I somriu, pensa que està com una cabra i accelera el pas.
Una gota de suor llisca des de la seva clepsa, per sota el serrell, rebassant la fina cella, fins entrar-li a l’ull. Collons, la Teresa ja perd les formes, al menys de pensament, es treu les ulleres, es frega els ulls i pensa que avui i mai més. Mira, prefereix enviar el Miquel a pastar fang abans que passar aquest suplici cada setmana.
Treu un mocador de paper de la bossa de Loewe i s’eixuga la suor del front. Aquí, al mig d'un carrer desert que és més dret que el Pedraforca, amb el sol vertical sobre el seu cap, amb escombraries acumulades a cada cantonada, és conscient de tot el que té i el que porta al damunt. No sempre ha estat així, els començaments van ser difícils, però mira, ha triomfat a la vida, potser és això el que busca el Miquel? Que ella s'adoni de com n’és d'afortunada i de la quantitat de diners que porta sobre el cos?
No ho creu pas, el Miquel només vol cardar, parlem clar, i ho vol fer amb seguretat. Bé, si arriba viva a dalt, que li sembla que se li estan escaldant les cuixes, pot ser que avui sigui el seu darrer clau, mira que et dic, reflexiona ella mentre esquiva una merda de gos que ja deu portar unes hores assecant-se al sol.
Quan li queden pocs metres per arribar al bloc de pisos on el Miquel ha pensat que podrien tenir el seu niuet d'amor, surt una dona d'una casa feta de totxanes sense arrebossar. La dona se la mira de dalt a baix, la Teresa també la mira a ella. Deu tenir uns trenta anys, més de cent quilos de pes, porta uns pantalons curts que se li claven a la carn i un top d'aquests que porten ara les noietes que, segons com, són més petits que uns sostenidors. La dona li diu alguna cosa en un idioma que la Teresa no entén i tira avall. Ella li diu bon dia i tira amunt.
Per fi, l'alè li balla a la boca a ritme de twist, li cou la punta de la llengua seca, però ha arribat davant la porta desitjada. Carrer de la Bona Vista, veu que posa en una plaqueta. Pensa que estan molt de broma tots plegats. Aixeca el cap i sí, hi ha una vista, tots els blocs i cases construïts als anys seixanta calcula ella, arrapats al turó com paparres, després un parell d'autopistes, les vies del tren i mes turons, coberts d'un borrissol sec que a la primavera serien herbes verdes. El cel d'un color blau brut, l'escalfor que li puja per les cames i li fa coure l'encetament de les cuixes.
Obra la porta i entra. Agraeix l'absència de sol, la fresca tenebra que l'acull.
Una ferum feta de la barreja de col bullida i d'oli fregit una i mil vegades li penetra el nas en una mena de violació olfactiva. Ella boqueja, intenta resistir-se, però veu que serà inútil. El Miquel ha llogat el quart segona, i no hi ha ascensor, és clar, haurà de pujar i mastegar totes les pudors que se li vulguin ficar a dins. Quan els ulls se li han acostumat a la penombra, comença a pujar i a comptar graons. Veu a la seva mare fent que no amb el cap, com dient, aquesta noia no té remei. A un replà ha sentit el soroll d'un televisor, a un altre l'aigua sortint d'una cisterna.
Noranta dos graons. Ja hi és, per fi, treu l'altra clau i obra la porta. Més foscor, silenci, olor d'ambientador que gairebé fa desitjar les altres sentors que ha degustat fins ara.
Troba l'interruptor de la llum, el prem i tanca la porta. Què esperava? Que aquí dins fos diferent del que ha vist fins ara? Que el Miquel ho hagués fet decorar luxosament? Doncs no.
Els mobles justos, d’ínfima qualitat i d’infinita ma. Fa una ràpida inspecció. Una cuina petita i que sembla prou neta, el menjador que té una taula i quatre cadires i res més, dos dormitoris, un de buit i l'altre que té un llit amb un matalàs nou (gràcies a Déu) i un petit bany amb un plat de dutxa que fa olor de lleixiu. Apuja una mica la persiana de la finestra del menjador i veu que dona al bloc de pisos del davant, la torna a abaixar.
Se sent ximple, enganyada, ridícula. Amb el Miquel tot va començar a Praga i a ella li va semblar que era com un compte de fades, si no fos perquè tots dos estaven enganyant a les seves parelles. Van coincidir a un seminari sobre l’èxit professional. Es van atreure de seguida, s'allotjaven al mateix hotel, van ser dues nits boges en que ella va anar a la cambra d'ell. Després van venir les trobades més espaiades, la por del Miquel de que els descobrissin, fins arribar avui aquí.
La Teresa va al bany, l'aixeta de la pica grinyola en girar-la, però funciona i surt aigua prou fresca. Se la passa pels braços, la cara... No hi ha ni una tovallola. Sospira i decideix marxar.
Quan està a punt d'obrir la porta, el pany gira sol, s’obra i entra un home. La Teresa fa un pas enrere, es posa les mans a la cara esglaiada i les abaixa emprenyada quan s'adona que és el Miquel amb perruca i roba que sembla recollida de les escombraries. Ell li diu que s'ha canviat als banys de l'estació quan ha sortit dels jutjats, porta una bossa d'esport amb la roba que s'ha tret, un parell de tovalloles i un joc de llençols.
Ella no sap si riure o plorar. Què coi estan fent. Paga la pena? Li diu al Miquel si no creu que s'està passant amb tot això. Ell es treu la perruca, gotes de suor li regalimen per les galtes i el coll fins xopar-li la part de dalt de la samarreta descolorida que porta. Ell diu que té por, que si el descobreixen ho perdrà tot, la família, el prestigi... I que va llogar el lloc per fotos, que no sabia que estigués a la fi del món, que a l’anunci deia “a deu minuts de l’estació de tren”.
S'acosta a ella, l'agafa amb força, li xiuxiueja a l'orella "mala puta, només puc pensar en clavar-te-la ben endins". I ella es desfà, perquè l'olor d'ell la va fer salivar des del primer moment, perquè nota la seva escalfor de mascle, perquè ella ara mateix ja només és femella i s'ha oblidat d'on són. Van cap el dormitori i pel camí la roba va caient al terra. No pensen en posar els llençols, es llancen sobre el llit com si els hi anés la vida. Amarats de suor, gemegant, bevent la saliva de l'altre. Ell la penetra de cop i deixa anar un crit, ella també crida, els seus cossos s'ondulen i es sacsegen com un parell d'animalons buscant perpetuar l'espècie.
Al cap de vint minuts, el silenci, les respiracions que tornen a lloc, els cors que recuperen el ritme normal, la penombra que se'ls mira sorpresa. La Teresa ja comença a pensar en el mòbil que ha deixat a l'oficina, ell en l'horari del proper tren cap al centre de la ciutat.
Truquen a la porta. Tots dos fan un bot, salten del llit, es van vestint a mesura que van trobant la roba pel passadís fins arribar davant la porta. Tornen a trucar. Amb els artells. Uns tocs ferms i decidits. No hi ha espiell, ara que s'hi fixen, la porta sembla feta artesanalment. Maredeusenyor!
El Miquel es posa la perruca, fa girar la clau i obra la porta a poc a poc. "Putoflipo", pensa la Teresa, fent servir una de les paraules del seu fill. Enfront d'ells hi ha un grup de cinc persones. El que està a davant de tot, un home d'uns seixanta anys, porta un pastís de pa de pessic empolvorat de sucre i el fa avançar fins que queda sota el nas del Miquel. En un castellà amb accent d'un altre lloc, els hi diu que són els veïns, que estan contents que per fi s'hagi llogat el pis, que els hi vénen a donar la benvinguda.
La Teresa observa les altres quatre persones. Una dona que deu passar dels vuitanta anys i que somriu sense dents, una noieta que no deu passar dels quinze anys amb un tatuatge a la galta que la Teresa no sap interpretar, un home que tot i ser jove va amb un bastó a cada mà i una dona negra embarassada que porta un vestit llarg fins els peus.
Veu com el Miquel dubte, no sap si agafar l'ofrena, no sap si els ha de deixar entrar...
La Teresa agafa el pastís amb decisió, els hi diu que moltes gràcies, que ja s'aniran veient, però que ara tenen pressa, que han de sortir a treballar. Deixa el pastís a sobre la taula del menjador, agafen les seves respectives bosses, tot davant la mirada atenta i xafardera dels veïns que continuen a la porta. Tanquen, s’acomiaden i surten esperitats, escales avall. Al carrer, el sol, que feia estona que els esperava, els deixa caure tot el foc del migdia al damunt de les pells encara envermellides dels orgasmes. Del barranc arriba el cant alegre i repetitiu de les cigales. Ell li diu que haurien de baixar per separat, per carrers diferents i intentar no coincidir a l'estació. Ella li diu que mai més. MAI MÉS. Acaba de trepitjat la merda de gos que ha vist pujant, mira no estava tan seca com semblava.