La breu història de'n Rafel

Un relat de: Aleix de Ferrater


Perdoneu-me, però és que ben bé no sé pas com presentar-me. El que m’està passant és molt estrany, tant que no se m’acut com qualificar-ho; ni jo ni ningú ho entén. Sé que em dic Rafel i ho sé perquè les infermeres i
els doctors així m’anomenen, però jo, sincerament, no recordo cap bateig ni tampoc conec els meus pares. Diuen que tot arribarà, que no em preocupi, que tot va bé i que quan es recuperin una mica ja els podré veure. És comprensible, no sé el què, però és comprensible.
Estic tancat en una habitació molt clara d’un hospital, encara que més que un centre sanitari sembla un hotel, la veritat. El tracte és molt bo, els labavos són molt nets, el menjar és força correcte, tot i tractar-se d’un hospital i el personal es comporta molt amablement amb mi, molt atent, potser un pel massa i tot. Disposo d’un televisor i ahir mateix, després de demanar-ho, em van portar una ràdio, que m’agrada i m’acompanya molt.
Sembla que estic tancat perquè, segons diuen, m’estan estudiant. No sé per on començar; ho provaré de la millor manera possible:
Veureu, vaig néixer un vint-i-set de gener, el passat vint-i-set de gener, divendres passat, vaja. Fins aquí tot normal. Però sembla, atenció, sembla i tot fa suposar que sí, que tinc vuitanta-tres anys! Sí, sí, vuitanta-tres, tot i haver nascut la setmana passada! Com diuen ara, “quina passada!”. Vosaltres us preguntareu com pot ser, oi? Jo també.
No sé pas com acabarà tot això; si ni tan sols sé com va començar! Fa mala espina tot plegat. A més, des d’abans d’ahir la cara de les infermeres ja no és la mateixa de sempre. No sé si s’estan cansant de mi, si és que els faig nosa o és que hi ha alguna cosa que no rutlla gaire bé. Jo només vull veure els meus pares, saber quina cara tenen, conèixer qui són. Però elles insisteixen que ara per ara no pot ser, que aquesta decisió només depèn dels doctors, que elles fan allò que els diuen i que no poden fer-hi res més.
Ja sé que els meus pares s’espantarien en veure’m, de trobar-se un vell de vuitanta-tres anys enlloc d’un marrec d’una setmaneta. Jo sóc el primer sorprès, sabeu? Però jo també m’espantaria en veure uns pares que segurament, per edat, podrien ser els meus nets. Què voleu que hi faci, tinc aquesta curiositat. Digueu-me,
coneixeu algun fill que no tingui la curiositat de saber qui són els seus pares quan no els coneix?
Jo, per si de cas, he demanat a la Remedios, l’infermera dels vespres, la més simpàtica de tot l’hospital, si em podria portar una mica de torró, de xixona clar; les dents que tinc són les dents que no tinc. I ho
he demanat perquè tothom en parla, per si de cas, per si no hi arribo a temps. Diuen que només es menja per Nadal.

Comentaris

  • Una historia ben peculiar...[Ofensiu]
    Naiade | 15-03-2012 | Valoració: 10

    ...només la puc entendre des de la ciència ficció. Un infant que neix vell i a mesura que passa el temps és farà més jove , mentre al seu voltant veurà com els nens es fan vells. Quina llàstima morir d’infant entre els vells que has vist créixer. Bé, aquesta és la meva interpretació surrealista. Déu ni do quina historia Aleix, fas pensar molt. A mi també m’agradaria llegir una segona part a veure per on es decanta.
    Una abraçada

  • Molt bo![Ofensiu]
    Àlex Vidal Vidal | 03-03-2012 | Valoració: 10

    Captivador i inquietant... m'ha encantat. Per cert, jo encara menjo turró del Nadal, de Xixona, per descomptat....

    Salut i bona lletra!

  • trist i enigmàtic[Ofensiu]
    bloodymaruja | 27-02-2012 | Valoració: 10

    El nadó intrigat que no sap per què té tants anys tot i ser nou nat.. relat magnífic , que enganxa , i demana una segona part. Felicitats, Aleix.

  • Caram...[Ofensiu]
    brins | 25-02-2012 | Valoració: 10

    Un relat ben surrealista, Aleix; m'has deixat molt intrigada. He llegit alguns dels comentaris que t'han fet, però he comprovat que cadascú l'interpreta de diferent manera. Faig volar, doncs, la meva imaginació i m'imagino que es tracta d'una persona que va quedar en coma de petit i ara ha despertat.
    Tindrà continuació, aquesta història? El tema s'ho mereix...i tu l'exposes de meravella, com sempre.

    Una abraçada amical,

    Pilar

  • Una sola història...[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 21-02-2012

    però amb múltiples lectures. De cada lector dependrà si hi veu connotacions filosòfiques/existencialistes, mèdiques/investigacions, socials/rebuigs, etc...
    Un gran ventall de possibilitats el que ens ofereixes, Aleix. Personalment m'ha creat una intriga embolcallada d'una por mesurada, d'una inquietud i d'una certa pena per un ésser nadó/vell que m'ha deixat una mica descol·locada per la seva insòlita situació particular. Potser l'entomaria com un relat surrealista si es llegeix en clau d'humor.
    Sigui com sigui un relat que fa pensar. I molt!
    L'enhorabona, company!
    Una abraçada,

    Mercè

  • Existències[Ofensiu]
    Declivi Decliví | 16-02-2012 | Valoració: 10

    Déu méu, quina estupefacció m'he endut durant aquest relat! Jo qualificaria l'estil de realisme màgic hipertrascendental. No m'hi veig, així, dins la història. Encara que sembla ser que endevino una petita i juganera moralina: La vida pot ser un instant d'infinits moments! Diguéssim que de felicitat! Doncs el monstre que contrau la lectura és dins l'ordinador i la vida o com s'anomeni és la venjança contra la maledicció! Jo n'he tret aquesta conclusió.

    Molt agraït de llegir-te,


    Sergi

  • Enginyós relat[Ofensiu]
    joanalvol | 15-02-2012 | Valoració: 10

    Se’m presenta complicat poder fer-te un comentari d’aquest relat tan sucós. Seguint les evolucions del personatge hom no arriba enlloc. Serà un malalt mental? Tindrà trastorns de personalitat? Esquizofrènia?
    L’escenari és clar, un vell que es confon i s’interpreta com un nadó i que vol conèixer els seus pares, l’hospital, els metges i infermeres i el torró. Tot plegat sense poder esbrinar quina és la intenció de l’autor, quin ha estat en pensament que l’induït a escriure el relat.
    El personatge no està tocat, doncs raona. Potser, podem pensar que es tracte de l’enigma de la mort i el naixement, però no, l’autor no ens en parla pas.
    Està en observació com una cosa rara, no com un malalt...
    En no saber quina és la intenció de l’autor en donar-nos a conèixer aquest relat, haig de convenir que es tracte d’un relat surrealista sense possible classificació, producte d’una imaginació potent.

    Et felicito de tot cor
    Una abraçada
    Joanalvol


  • Breu i intrigant[Ofensiu]
    Unaquimera | 12-02-2012 | Valoració: 10

    Una història molt intrigant, aquesta tan breu del Rafel, amic Aleix.
    I explicada d’una manera ben original, la qual cosa dota de personalitat i encant el que podria ser un relat surrealista on es juga sobre la fina línia de la lògica, o una narració fantàstica amb una trama digna de la ciència ficció més actualitzada, o un drama que inclogués una malaltia terrible, capaç d’esborrar la memòria del protagonista d’una forma total i absoluta.
    Sigui la que sigui l’opció de l’autor, un cop publicat el relat i compartit el seu contingut, cada lector pot fer seva la història i interpretar-la segons les pistes rebudes l’inclinen a fer-ho... Jo em quedo amb una lectura oberta a un bon grapat de possibilitats argumentals i per tant, intrigant, tal com et deia en començar.

    ah! Gràcies per la teva felicitació, Aleix, que m’ha alegrat “l’aniversaire”!

    Em preguntes allà si “Avui, ara, aquí” és un poema o és una cançó, i voldria respondre de forma clara però, sincerament, no sé si puc: jo no el considero poema, però si hagués de definir-ho diria que és una composició poètica basada en una cançó i en unes imatges concretes, de tal forma que la melodia inspiradora li ha condicionat el cos. No sé si encara ho he embolicat més, jajaja!
    Senzillament, és un intent de participar en les convocatòries “reptaires” del fòrum. La primera vegada que ho vaig fer, ja fa un temps, vaig redactar una història també breu, i també sobre un home peculiar: si vols llegir-la, clica aquí: Retrat d’home feliç amb forat

    T’envio una abraçada ara mateix,
    Unaquimera

  • gràcies aleix...[Ofensiu]
    joandemataro | 12-02-2012 | Valoració: 10

    amb els teus comentaris em fas sentir realment molt valorat

    això no té preu per mi !!!
    una abraçada ben gran
    joan

  • Gràcies, Aleix,[Ofensiu]
    free sound | 06-02-2012 | Valoració: 10

    Sempre donant vitalitat,
    amb els comentaris i amb els relats.
    Encomanes optimisme sempre.
    La teva prosa i poesia també és magnífica,
    com la que tu transmets.
    Una altra abraçada retornada.

  • Crec que és això...[Ofensiu]
    Gemma Matas Gustems | 06-02-2012 | Valoració: 10


    Crec que com et comenta més d'un company relataire es un cas greu d'Alzheimer.

    Es molt penós pensar que tots estem exposats a arribar a caure en el pou sense fons d'aquesta malaltia. De tota manera, en el cas del Rafel, ja li ha arribat el moment de no sentirse'n i de poder viure en un món imaginari i fantasiós que li priva del sufriment que havia tingut de passar en els començaments del procés d'aquesta cruel enfermetat.

    Es un relat molt convincent i ben escrit.

    No deixaré de llegir-te Aleix.

    Gemma


  • Jo també[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 06-02-2012 | Valoració: 10

    crec , com ja t'han dit abans en un altre comentari , que en Rafel ha nascut a una nova etapa de la seva vida : La que li proporciona la malaltia que pateix i que és de tots/es , temuda. L'Alzheimer .
    Un relat original i , com sempre, escrit amb gran mestria.
    Una abraçada, benvolgut Aleix.

  • commovedor[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 03-02-2012

    no se m'acut res més, un relat que et commou, que et regira l'interior del cos i et fa venir ganes de donar-li un cop de mà a aquest nadó, aquesta persona que se sent com un nadó i que té vuitanta-tres anys, o viceversa.
    I vol menjar torró.
    Malgrat tot, és un relat molt bo. A voltes, les coses més senzilles, quant les expliques com un misteri, solen ser les més interessants, obren un misteri que potser no ho és tant. Molt ben portat el relat.

    Felicitats Aleix!

    Ferran

  • Cal que neixin flors a cada instant, no?[Ofensiu]
    Epicuri | 03-02-2012

    Deia un vell "Dervix" Sufí, que el fetus a dintre l'úter matern, pateix quan pensa que mor...però neix! la ferida de la vida...com es guareix? pots ser per que no mes es pot ferir a un ser viu, cada mort sigui preludi de renaixement?

    qui no te al menys vuitanta mil anys...és que no ha despertat!

  • Una setmana ...[Ofensiu]
    AVERROIS | 02-02-2012 | Valoració: 10

    ...de vida i el coneixement de vuitanta anys. Envellirà més, es farà jove, coneixerà als seus pares...Carai Aleix, m'has deixat amb la mel a la boca...l'has de continuar!
    Una abraçada.

  • original i ...[Ofensiu]
    joandemataro | 01-02-2012 | Valoració: 10

    tragicòmic relat.

    gràcies aleix per les teves paraules, sempre benvingudes

    una abraçada
    joan

  • És evident... [Ofensiu]
    Libèl·lula | 31-01-2012

    l’hospital és de la Seguretat Social, les infermeres són unes ràncies i els pares són polítics. Jajajaja! Molt bon relat, m’ha entristit, certament, perquè a uns pares de debò tant li fa com o de quina manera sigui el fill, sortosament és això... un molt bon i ocurrent relat.

    P.D. Tant bon punt m’assabenti que El Refugi d’Elisa està obert t’ho faig saber, tinc línia directa amb la propietària. Un petonet.

  • Hola Aleix[Ofensiu]
    allan lee | 31-01-2012

    Jo crec que en Rafel ha perdut la memòria de la seva vida, però interpreta la seva estada a l'hospital com la del seu naixement. D'aquí la incongruència de sentir que té tants anys. L'he trobat un relat profund i trist, però d'alguna manera m'alleuja pensar que ell no sap exactament la veritat: que està passant no els primers, sinó els darrers temps seus. Potser m'equivoco, però és el que he entès. Molt, molt ben escrit. Una abraçada, ben sincera,

    a

  • Enginyós i divertit[Ofensiu]
    Carles Ferran | 30-01-2012

    Enginyós i divertit relat, com tots els teus (recordo especialment els barrets aventurers malgrat seu). Conec la progèria (envelliment precoç), però no hi ha a la literatura mèdica informació d’un cas tan apressat. A què esperen els metges per publicar-lo, abans de que se’ls mori i no el puguin treure a la tele, que és el que porta subvencions?.
    La meva dona, que és infermera i professora d’ètica posaria el crit al cel per la negació al nadó i als seus pares del dret a conèixer-se. Em sembla que aquest hospital pateix molt greus retallades...

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Aleix de Ferrater

Aleix de Ferrater

120 Relats

2340 Comentaris

160181 Lectures

Valoració de l'autor: 9.98

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 12 de setembre de 1959. Sóc llicenciat en Ciències de la Informació, encara que actualment no treballo com a periodista.

Literàriament, he guanyat els Premis de Poesia Sant Joan 1995, organitzat per l'ONCE de Catalunya, el Premi de Poesia Jo Escric 2007, el Premi de Poesia Roc Boronat 2007 i el Premi de Poesia Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015. També he quedat finalista dels XXI Jocs Florals de Ribes de Freser 2017 en la categoria de narrativa.

He publicat els llibres "Escoltant la sal" (Fundació Cabana, Jo Escric 2007), "Arrels d'escuma" (Editorial Omicron 2008), "Flaix que enlluerna" (Editorial Omicron 2010), "Absolutament d'ànim" (Documenta Balear, 2016) i "L'excés" (Ediciones Oblicuas, 2019). .

Aiximateix, tinc publicats relats i poemes en llibres editats conjuntament amb diversos autors i editats per l'Associació de Relataires en Català, com "Tensant el vers" (2011), "Temps era temps" (2012), "Llibertat" (2012), "Traços de desig" (2014), "Somnis tricentenaris" (2014), "Mitjans de transport" (2017) i "Virtuts" (2018).

Finalment, he escrit el pròleg del llibre "Malos hábitos" (Rúbrica Editorial 2010), de la poetessa Aurora Garrido.