La bodegueta

El teu poema, la teva descripció, m'ha fet lliscar pel túnel del temps, quan era petita i el meu pare em portava a fer el vermut els diumenges, just en una bodega, impregnada d'olors diverses i de veus potents dels homes. Em sentia petita i alhora gran, al costat del meu pare.

Gràcies per posar-hi les olors i fer-me reviure records que queden molt lluny.
Una abraçada, mestre,
Materile

M'encanta com ens transportes a eixa bodega que descrius, a l'atmosfera del lloc. I amb un final redó del tot. Tot escrit amb un estil senzill que -imagine- amaga un treball d'artesà darrere. Molt bo!

...tasca, taverna... Tot un món que desapareix i només queda al record dels que l'hem viscut.
Ara, 'snaks' , menjar ràpid i begudes exòtiques. I diuen que avancem!

M'has recordat les tavernes de quan era un xaval i anava a comprar vi a la bodega.

Gràcies pel teu comentari, Aleix. M'ha agradat molt, i m'ha fet il.lusió.
Pel que fa a la teva poesia, sembla més aviat un relat poètic de taverna com n'hi ha pocs, d'aquells que et fan pensar en el que és autèntic i qie no s'ha de perdre mai, i hi evoques coses que hi són des d'antic, cosa que a mi em corprèn.
En fi, una feliç retrobada.


Sergi : )

la flaire d'aquesta petita bodegueta. He escoltat el cant dels calamars ben protegits pel embolcall d'un pa tendre i saborós.

Que gran escriptor i poeta ets, amic Aleix.

Una forta abraçada a tu i a la teva Olga.

He quedat atrapada dins aquest local, m'hi veig sense haver-hi estat mai.

Felicitats mestre!. Com m'agrada La bodegueta que descrius. Jo quan sigui més gran vull escriure tan bé com tu, i si no pot ser en aquesta, en una altre vida.

tu em dius a mi de la meva sinceritat emocional. I jo que t'he de dir a tu de la teva delicadesa descriptiva. Si gairebé m'hi trobo a "La bodegueta". Aquells ambients dels anys 70, quan jo era un cadell, i tot just començava a tastar les primeres gotes d'alcohol. i el toc del plugim al carrer i la calidessa de l'interior de la taverna, en aquells temps plenes de fum dels cigarrets dels parroquians i les seves veus que no miraven de ser discretes.

Ara segur que és més sa sense fums, però de vegades es pot trobar fins i tot a faltar.

Diguem que et poso el 10 perquè no hi ha l'onze.

P.D.
Em tractes massa bé Aleix en els teus comentaris. Començaré a sospitar que m'aprecies. :-)

Hola, Aleix,
et volia escriure per agraïr el teu comentari al text "Quan només plou sota els arbres". Sempre he pensat que jo, de poesia, no en seré mai capaç d'escriure. Que escric només prosa. Però el comentari d'un bon poeta com tu, m'ha qüestionat. És possible ser una mica poeta, sense ser-ne?
Però el millor de tot ha estat quan he llegit la bodegueta, Jo sóc del Guinardó. I vaig creixer al carrer Varsòvia!! Segurament he passat centenars de vegades per costat de la teva bodegueta! Quina casualitat!!

una abraçada i gràcies pel comentari!
Roser

Amb el teu poema, m'ha vingut a l'esma una imatge viscuda, vívida i memorable: quan anàvem amb els padrins a fer el vermut els dissabtes després d'anar al mercat. Als petits ens donaven xarop de grosella, però no he pogut oblidar mai l'olor que feia aquella bodega on es barrejava, com tu expliques esplèndidament, la sentor del vermut, les olives i les anxoves amanides amb una salsa avinagrada que em feia xirigar les dents.
I no és només el que m'has fet recordar. Sinó que he gaudit de les teves imatges i la teva poesia. Qui diu que no se'n pot extreure de les coses quotidianes de la vida? El taulell blanc, la nevera, el cop al marbre, les olives que belluguen tibades de lluentor, el cant del calamar....
Una meravella, Aleix. Penso que la gent que volem escriure i sabem de les dificultats d'una bona metàfora o d'una expressió encertada som els que més apreciem el geni dels demés.

Quasi puc veure la Petita bodega i tastar els sabors de les olives