Esgarrinxades d'estiu

Una invitació a treure la nostàlgia a passejar.

A l’estiu, vora els camps, hi havia tronxos de col. Les batalles de tronxos i terrossos, que sempre amagaven alguna pedra, acabaven a la farmàcia, on un farmacèutic loquaç i sarcàstic ens desinfectava amb aigua oxigenada, posava mercromina i una bena si calia i ens acomiadava amb un somriure sardònic mentre deia, apa, cap a casa, que vostre mare us en hi afegirà més.

M'he sentit identificada. L'estiu llarg que mai s'acaba sense horaris i amb llibertat. Tots els amics del poble fugien de la ciutat i teníem un mòn de natura per explorar, experimentar i el millor de tot imaginar. Gràcies pel teu relat i felicitats

Bons records de joventut.
Aqueixos dies de joventut els has descrits molt bé i amb pèls i senyals. Quants records els fan pensar quan eres jove.
Jo en l'any 1970, en tenia 17 anys i sens dubte que tinc records d'aquell any, però necessitava temps per a estudiar i traure una bona carrera. Encara que he estat de carter molts anys.
Bé, que m'ha agradat molt el teu relat i et done la meua enhorabona, Montseblanc.

Saluts i fins aviat...

La meva infantesa no va ser en un poble, sinó en una ciutat mitjana però on hi havia carrers gairebé sense cotxes i famílies nombroses plena de canalla per poder jugar a fora o a l'eixida. Nits de sant Joan tirant bombetes o trons per les cames de les àvies que menjaven coca damunt d'una cadira de boga que havien portat de casa, o bé muntant funcions de teatre o improvisant un envelat.

Ja veus que et teu relat ha fet sortir tot de records infantils.

Avui dia els nens també saben jugar només els hi hem de donar espai i ocasió.

Esgarrinxat potser no he quedat, però si captivat davant d’aquest reguitzell de records. Què feliços érem, precisament perquè no ho sabíem, en aquests anys d’infantesa...
—Joan—

"Esgarrinxada" és una paraula entranyable que fa temps que no sento.
Una bona descripció dels jocs infantils en llibertat, cosa que em sembla que passa cada cop menys sovint. Ara una simple esgarrinxada és vista com una lesió intolerable.
Quan era petit, si algú es feia mal, les velles li deien: "La cabra pels seus pecats, porta els genolls pelats". Em sembla que ara ja no s'estila això.

Llegint el teu relat és inevitable recordar la infantesa. Records de joventut de berenes "pa i xocolata, una pilota o unes gomes de saltar". I érem els reis del món.
Felicitats, pel teu relat.
Salutacions,
Neus

Sembla com si haguessis vist el que feiem "els del carrer" i jo quan tenia l'edat que descrius. Bons records, si senyora.

El teu relat entra a concurs, gràcies per participar.

Comissió XI Concurs ARC

Records d'una infantesa tan plena d'emocions com buida de pantalletes de mòbils. Unes activitats que ara es veuen plenes de perills: ferides lleus, sàtirs ocasionals, topades amb d'altres grups buscaraons, rieres on ofegar-se o contaminar-se,... Encara en queden, d'aquestes colles, avui dia? Segur, als pobles més fàcilment que a ciutat. Segur? No es troben per furgar per la xarxa a través del mòbil? No estan embadalits amb els videojocs? I la gran pregunta: on hi ha més perill, al costat de la riera o dins de les xarxes socials? Gràcies, Montseblanc, per fer-nos reflexionar.