El supermercat

La Sílvia |s el reflex de moltes dones del seu estatus social i en alguns casos de dones de condició obrera. Una doble moral, una doble vida, una dona partida en dues meitats. Dones que callen i es sacrifiquen pel benestar de tots els que formen la llar. La seqüència del fregadis amb el paquet del paquí li he viscut més d'un cop de manera consentida amb el meu barber paqui o moret. Però en el cas de la Sílvia m'ha dat molt a pensar... Un relat, com sempre, curull d'un realisme que et fa pensar enequivocadament que és una vivència viscuda de la pròpia autora i no gens menys és pura fabulació que ens fa sentir-la en carn pròpia.

La Sílvia |s el reflex de moltes dones del seu estatus social i en alguns casos de dones de condició obrera. Una doble moral, una doble vida, una dona partida en dues meitats. Dones que callen i es sacrifiquen pel benestar de tots els que formen la llar. La seqüència del fregadis amb el paquet del paquí li he viscut més d'un cop de manera consentida amb el meu barber paqui o moret. Però en el cas de la Sílvia m'ha dat molt a pensar... Un relat, com sempre, curull d'un realisme que et fa pensar enequivocadament que és una vivència viscuda de la pròpia autora i no gens menys és pura fabulació que ens fa sentir-la en carn pròpia.

Tampoc cal tenir un currículum tan desgraciat per justificar el muntatge d’un trio oriental, tingueu-ho en compte

Tenim el volem acollir tan integrat en el nostre ADN que estem convençuts que la resta del món també ens acollirà a nosaltres i som capaços de donar-nos a qui ens vol sense que nosaltres ens n'adonem. Així anem, fins que se’n va la llum i descobrim que la resta del món no existeix.

Un cop de cap de la Silvia que s’ha guanyat a pols, independentment de les conseqüències, el dret a viure de la fantasia que tampoc ha sabut treballar-se massa. Sentir-se viva per un instant li anirà bé. I el testimoni dels pots de tomàquet, les llaunes de refrescs, les galetes de tota mena, els iogurts grecs i molts d’altres no badaran boca. Potser que amb la fama que tenen els membres d’aquell país, entre tots dos en facin un de sol.

Bona vesprada, Montseblanc: Gràcies pel teu comentari al meu poema "Tot plaer". M'alegra que t'haja agradat.
Cordialment.
Perla de vellut.

No sé què dir més, a banda d'això.
Potser com ofensa pel marit pot estar bé, diríem, però sempre és millor no simpatitzar amb cap-de-con!s. Igual eren grans persones, per això; qui sap.

La vida de molta gent amaga secrets que fan de l'existència un anar pel pedregar i, no obstant, es mostren a qui els envolten com els éssers més feliços sobre la terra. És excel·lent la manera com Montseblanc descriu la vida buida de la Sílvia, les foscors darrere d'un entorn de lluïment. I no és cap cas aïllat, segur que coneixeu d'algú en situacions similars, més properes del que ens podem imaginar. Ara bé, el final del relat posa el lector en tensió, la cosa pot acabar molt malament. Hi haurà una segona part?

El que ni el marit, ni els fills ni les amistats saben donar a la Silvia, ella creu que ho pot trobar, encara que sigui tan sols fisicament en algú que la troba sexualment atractiva.
La Silvia amb una depressió severa, necesita no sols ajuda psicológica,sinó la comprensió dels més propers.La solitud que pateix és molt massa per ella.

Una dona atrapada entre una vida aparentment ideal i una insatisfacció profunda, ha patit massa, ha vist morir persones estimades i potser es troba amb la síndrome del niu buit. L'engany del marit no l'ajuda, precisament. Una vida buida i a sobre donant consells als altres, tot per l'aparença. Una tensió interna insuportable.
De la seva relació amb els paquistanesos, s'insinua més que es diu, l'únic lloc on pot trobar una mica d'emoció, un perill que la faci sentir viva. L'atracció cap als germans no és només física, principalment és espiritual, un desig de fugir de la rutina.
Un final obert on no es diu que passarà, però es dona entendre.
Un bon relat, una bona descripció d'aquesta vida de rutina i buidor, una bona presentació del desig de fugir, de trobar al·licients, de viure.

Quina història la de la Sílvia que es troba molt a soles i molt aïllada i amb una depressió que ja no pot viure. Cada vegada es veu pitjor, en món que no ho entenc.
M'ha atrapat tota l'acció de principi a la fi.
He apuntat que m'ha agradat.
Quant de temps que no t'havia llegit.
Enhorabona.
Una abraçada.

Com viure la solitud? Sembla que la teva protagonista ha trobat una petita escletxa de llum en la seva depressió. Un bon consell el de la psicòloga, potser li havia explicat què havia passat i el que havia sentit: un desig renovat de saber-se viva?
M'ha agradat i ho he fet constar
Amb total cordialitat