El gelat

Potser feia un parell d’anys que no ens veiem. Els trenta-un dies d’agost sense obligacions laborals han propiciat que es produís el miracle de dues tardes lliures, la teva i la meva, i la materialització de la confluència en aquest parc, un de tants de Barcelona, a les sis de la tarda, quan encara el sol ens busca amb malvolença i l’escalfor sufocant fa que les paraules ens surtin mig esborrades de la boca.
Caminem de costat, d’ombra en ombra, les copes dels plataners esclarissades de tants dies sense pluja. No gosem agafar-nos de les mans. Crec recordar que en el passat ho havíem fet alguna vegada però ara seria un senyal, com si volguéssim alguna cosa més l’un de l’altre, i estem d’acord els dos en que no és això el que desitgem. És de covards, tenir por d’anar més enllà. O és d’assenyats. O és de ferits que ja no podrien suportar una cicatriu més al damunt...
Riem, perquè tu sempre tens alguna cosa divertida que explicar. I perquè és estiu, estem vius, sans, i som conscients que cada hora és un regal.
M’expliques perquè t’has deixat barba i jo estreno la faldilla que em vas regalar fa anys.
Ens passen pel costat una parella amb dos nens que van en patinet. No hem vist ningú més en tot el recorregut.
Arribem a una placeta amb un petit estany al mig. A l’aigua verdosa hi ballen de tant en tant reflexes vermells i daurats, cues d’uns peixos que no sé pas com aguanten vius aquí dins.
Sota un gran lledoner hi ha un carret d’aquests que venen una mica de tot. Aigua, globus, crispetes, gorres amb els colors del Barça i gelats.
Et dic que ens podríem comprar un gelat. Tu, que em coneixes i saps que sóc llaminera, per no contradir-me, fas que sí amb el cap. Mirem el cartellet amb les diferents ofertes i en triem un que sembla el més bo de tots. Un cilindre recobert de dues capes de xocolates diferents i que a dins porta vainilla.
La noia que ens atén, mig estabornida de la calor, mig fastiguejada d’haver de ser allà, quan obra el congelador ens diu que només en queda un d’aquests. I tu de seguida veus la llum i dius que tu no en vols, que me’l quedi jo. Així que només en comprem un...
Li trec l’embolcall de plàstic i apareix fumejant la xocolata glaçada i sense brill, que de seguida queda coberta d’una capa d’humitat. Anem caminant i jo faig una primera llepada, encara és massa fred per a mi, m’agraden quan es comencen a fondre i me’ls haig de menjar ràpid abans no em regalimin per la mà.
M’aturo un moment i te l’ofereixo. Fas una petita mossegada a la punta i apareix l’altra xocolata i la vainilla. Jo faig una nova llepada i veig que em mires tot seriós. Te’l torno a oferir, ha quedat la marca fins on han arribat els meus llavis, a mig gelat. Tu repeteixes el meu gest. Jo aguanto el gelat mentre la teva boca l’engoleix fins a la meitat i el torna a alliberar, una miqueta més desfet. Jo també et miro mentre la meva boca va engolint el cilindre, tot sencer, fins arribar al pal. Ho sé, sóc juganera de mena. El trec de nou, la capa més exterior de xocolata amb llet gairebé ha desaparegut, la segona capa, de xocolata negra, s’està desfent, hi ha una goteta de vainilla que comença a regalimar. La teva llengua la recull... I ara sí que estem seriosos, molt.
Perquè són aquestes coses inesperades, ximples, les que més exciten. Torno a introduir-me el gelat sencer a la boca, el xuclo amb ganes, el castany dels meus ulls sotsobrant al blau mar dels teus. Mentre xuclo no pots evitar mossegar-te el llavi inferior, veig que tens una mica de xocolata al llavi superior. Te la podria treure, a llepades, ho desitjo, però com que som tan burros, com que hem dit que res de res...
Quan el gelat surt de la meva boca ja està reduït només a la meitat, és una esfera erosionada per la llengua humida i càlida. Te’l torno a oferir, obres la boca amb un petit gemec, te’l fico tot ben endins. La teva mirada vidriosa i la meva de nena. I quan estiro ja em surt el pal pelat i tu esclates en una riallada que fa que la tarda sigui encara molt més lluminosa. Anem, anem a seure una miqueta a aquell banc vora uns rosers agonitzants. M’agafes la mà. Va, només serà mitja hora i després els anys tornaran a passar...