Contingut malavingut

Un relat fantàstic, entre l'humor i la ironia. És ben cert que, en aquest tema i en altres,, ja no sabem on anem. I l'humor ens és més necessari que mai.
Un plaer llegir-te!
Antònia

Com ha canviat el conte, que diria algú. Avui els animals de companyia són una peça important en la vida familiar.
M'agrada molt com portes el devenir de la història, augmentant el ritme, la intensitat i l'atabalament del protagonista. I un acabament que no podia ser un altre: sovint ja no sabem si ens parlen d'un animal de companyia o d'una persona, perque certament és fan estimar molt. I els animals de companyia també.

Moltes gràcies per la teva generosa valoració al darrer poema que vaig publicar.

Salut.

Molt bon Relat. Enhorabona.
Agraeixo el teu comentari al meu Relat.
Salutacions.

Bona vesprada,

Un relat molt entretingut i mol interesant.

M' agradat molt .

Espero el teu pròxim relat.

Una abraçada

Noia Targarina

T’he de dir que a mi sempre m’han agradat els animals, sobretot els gossos. Sóc fill únic i el més semblant que he tingut a un germà va ser un cocker spaniel. Però això de dur animals de companyia en un cotxet, que n’he vist, sempre m’ha semblat un pespropòsit, tret que l’animal no pugui caminar. Sortosament per a ells, no tenen sentit del ridícul; si no, de segur que protestarien i no s’hi deixarien dur.

Molt entretingut, com tots els teus relats.

Bona tarda!
Gràcies pels teus comentaris en el relat 'La mestra apassionada' i molt bon relat. Ben redactat i amb una combinacció de veus molt ben trobada! Ens anem llegint i bona continuació de dilluns.

Els protagonistes del teu relat, amb els seus amos!
Mira jo soc poc d'animals, per a mi i de moment. Per això m'he sentit en sintonia amb el pobre home que acaba emborraxant-se de til·la!
El relat és molt distret de llegir i com sempre, molt ben escrit i descrit. Gràcies.
Amb total cordialitat

El relat és divertit, entretingut, basat com sempre en una realitat que tots podem haver vist. Bé, de fet, els casos que jo he vist, de gossos en cotxets, era perquè els pobres animals no podien caminar, ja per vells, per malaltia o per accident. El que sembla estar més malament, en aquest relat, és el protagonista, sí que l'afecta això de les bèsties transportades hahaha.

llpages,

Sempre he cregut que la ironia --com l'humor-- sorgeixen de ments intel.ligents: aixi veig el teu relat. D'una manera desenfadada, divertida si vols, ensenya les urpes d'una realitat, com les ensenyaven els gats del teu relat.

La qüestió de les mascotes no és pas banal, atès que a voltes sembla que substitueixen en rang a les persones. Tot és respectable, però també opinable.

I un afegitó: no és tan estrany veure que persones amb un tracte tan exquisit envers les mascotes són capaces de defensar aberracions com les "corrides de toros" (i perdoneu si sou protaurins). Em sembla inversemblant.

Un relat ben trenat que fa rumiar. Bona feina!

PD
Gràcies, llpages, per comentar sovint els meus poemes.

Fidel Gangonells

El teu relat m'ha posat de malhumor més que fer riure. Perquè deixant de banda que està escrit magistralment mot a mot, que llisca com la seda tota la seva trama...El un relat que retrata fil per randa l'estupidesa humana a que ha arribat aquesta societat d'avui dia en què ha suplantat les mascotes pels infants. Puc entendre que els gossos fan companyia i porten l'alegria a les llars, i també que poden resultar guaridors en persones que pateixen malalties spicològiques o de mobilitat...Però d'ací a vestir-los amb robeta de marca, acotxar-los al mateix llit que el seu amo, passejar-los en cotxets de nadons, fer-lis petons a la boca i àdhuc com hi ha casos d'emprar-los com a objectes sexuals..., em sembla una degradació de l'espècie humana. Europa pagará molt car el seu declivi demogràfic....Mercès, llpages per exposar aquest tema de forma humorística, per alguns..., i de manera irònica per als que albirem més enllà de la superficialitat....

Si que m’ha fet riure, però també m’ha fet una mica de pena. Perquè a mi també em va passar alguna cosa semblant. Un dia vaig veure una dona que portava un cotxet estrany (entre un carro de la compra i un cotxet d’un nadó) i quan vaig abocar-me a veure què o qui portava...era un gos!!. Ara n’he vist d’altres. I em pregunto el mateix : els animals no haurien de córrer...i no portar-los com un nen petit ?
Al mateix em passa quan la gent explica que dorm amb els seu gos fent la “cullereta”!!!
No sé que em direu, però no entenc aquesta afició de tractar les mascotes com a persones, al mateix temps que desnaturalitzem la seva naturalesa

que van perseguir al pobre home. No m'estranya que fugís esporuguit. M'ho he passat genial i amb somriure d'orella a orella amb tot aquest entrellat d'ensurts amb els animals, tant o més aviciats que els nens. Un relat escrit amb una minuciositat exquisida que no té desaprofitament.

Fantàstic!

Salutacions.

Rosa.