Brindis

Quina barreja de sensacions més curiosa en llegir aquest poema... Planer, sense caure en sentimentalismes ni en la duresa de la crua realitat. Detalls petits que ens mostren que avui algú no hi és. I tot i que ho anuncies al principi del poema, a mida que avances, l'absència es va fent més clara.

M'agraden les imatges quotidianes que descrius. Els teus poemes sovint em semblen quadres...

M'ha agradat molt aquest poema. Molt. Trobo que està molt ben aconseguit i no s'allarga massa, cosa que evita que caigui en paranys sentimentals o emotius propis del tema del poema.

He vist a la teva biografia que passes els dies a una cantonada de Barcelona! Potser algun dia et passi a saludar!


Abraçadotes i la meva enhorabona pel poema.


Salz.

Avui torno a brindar.
Feliç de saber el que sé,
i d’aquells que ho van silenciar.
Contenta de ser com sóc,
i la llibertat és molt més que un sentiment,
una bonica realitat.
Sense cadenes, sense penes,
una lluita constant.
Un somriure vital.
Per tu i per la gent com cal.

Davant l'oportunitat de "comentar i valorar", només m'atreveixo a aprofitar la primera per dir-te tant sols que trobo relatiu el teu brindis. Després de llegir-ho no m'he sentit egoista al alegrar-me de poder continuar els meus dies i no ser jo qui falti a taula, sinó que més aviat contenta de recordar amb alegria els que no hi són i ens han deixat un bon record. Sigui com sigui, és indiscutible que les teves paraules no han deixat indiferent als que et llegim. La meva enhorabona. Bona niiit!

(Ja te'l vaig comentar)
Però aprofito el títol per brindar pel nou any.
Gràcies pels teus mots i els teus comentaris,
sempre animen....
Molta sort, salut, amor i felicitat...i dolces lletres per fer més bonica la realitat.
Feliç 2012. Fins aviat.

A mi, també ha sigut un plaer de coneixer els relataires per la primera vegada en personal, i el dia 17 espero assisstir també i ens podem parlar una mica més amb tothom! Fins la propera!

ai!! quin relat, profund i real.
Avui tindran una mica més de cava.
Però de ben segur el tindran present en el seus records.
“Bon dia xavalet!”
M'agrada
Avant i ben amunt

Una crua realitat. Una tarda diferent i prou. El senyor Esteve no brindarà més, el recordarem, en parlarem una estona, poc, amb els tòpic de sempre i en el proper brindis un altre prendrà la iniciativa i continuarem...

És dur aquest "Brindis" i tan real que fa mal al cor.

Hi ha un patetisme en l'escena que ens retrata una societat cada cop més insensible i egoista. Hi ha un gran missatge en aquest bell poema que se'm presenta com un curtmetratge en el que els silencis diuen moltes coses.

Felicitats Aleix, un gran poema i gràcies pels teus comentaris sempre tan agradables.
Vaig estar molt contenta de poder retrobar-nos en la presentació, va ser un acte molt bonic en tots els sentits.

Una gran i càlida abraçada,
Núria

Ai, aquesta hipocresia que malauradament mou el món... Els tòpics, els monosílabs, la felicitació silent per una copa més plena a causa de l'absència... Què bé que ho descrius!

Salut i bona lletra!

No fa gaire temps que escric a aquest web. Però no hi ha dia que no em sorprengui, vagarejant per aquestes pàgines, de la quantitat i sobre tot de la enorme qualitat de molts dels que hi escriuen.
M’agrada ser novell, i descobrir cada dia nous escriptors que m’emocionen, m’estimulen, m’ensenyen. Amb més de deu mil relataires, el gaudi pot ser indefinit.
Tu estàs entre els referents, ara ja ets de visita obligada.
Gràcies pel teu comentari.

Un poema que, malauradament, reflecteix la manera de ser de moltes persones. Segurament que als teus protagonistes els ha dolgut la pèrdua soferta, però un instint egoista de supervivència els ha alleugerit notablement el dolor.
Gràcies pel comentari al meu relat, Aleix; deixa'm explicar-te que el que pretenc dir és que la Neus, gràcies a la trucada telefònica que havia acordat amb la seva amiga Laura,aconsegueix interrompre i ajornar el comiat que tem. Tal i com molt bé diu en Franz Appa, "Qui dies passa, anys empeny".
M'agradarà molt poder-te conèixer personalment el dia de la presentació del llibre.
Una abraçada,
Pilar

poc quotidià....Un poema que ens transporta a recordar...
Potser algú ben especial, ... potser és ben real...
Que brindem avui i demà, per la vida que podem celebrar...
I gràcies per ser tan amable, potser hi ha gent que cal sempre recordar-la!!!!

Hola, Aleix!

Quin brindis, com amaguem els desitjos que ens descobreixen coses de nosaltres mateixos: egoisme, doble cara...

Ostres!, ara penso que ja te l'havia comentat,,,! Bé, crec que no et farà mal (no hi ha alcohol) aquest breu comentari: M'ha agradat molt!!!!!!

Una abraçada,

Materile

tens raó aquí tots som una gran família i ens necessitem tots, tots donem i rebem dels altres. Tu també ets un bon amic per mi i et torno a agraïr moltíssim les teves amables i encoratjadores paraules

una gran abraçada aleix
joan

...ho dirien així..."El muerto al hoyo y el vivo al bollo" Esperant ser els ultims de fer el traspàs.
Et volia demanar si has canviat el teu e.mail ja que em retornen els que t'envio?

Una abraçada.

JM

Aleix, has explicat un munt de sentiments a través d'aquesta copa que conté, més enllà de la quotidianitat i la grisor del dia a dia, el que uneix als tres que bridaran amb "l'ampolla de cava".
Per tu i pel gust de l'escriptura i la lectura, un altre brindis: el meu.

... hi ha gent de tota mena, des de la que se’n fot del veí fins aquella que ajuda amb tot el que pot. És qüestió de com respon la consciència al món que ens envolta.
M’agrada com ho descrius.
Una abraçada
Joanalvol

per tot el que compartim..
una abraçada
joan

Un brindis tristament ben real. Em fa pensar una mica en aquella dita “ ves-te’n Ton que el que queda ja es compon” .
Una abraçada

Però ara no volia comentar aquest teu gran poema. Et volia preguntar si tens facebook, ja que de vegades em vindria de gust parlar amb tu i perquè ara no sé si saps quin projecte tinc entre mans -és un tema relacionat amb verkami, una web on pots aconseguir fer realitat els teus projectes i en el meu cas és per poder dur a terme el meu primer llibre de poemes... em sap greu si fins ara no en sabies res, però comque tampoc entres al fòrum de relats doncs no sabia com explicar-t'ho,,, bé, si et vols posar en contacte amb mi, el meu correu és freixasimorros@yahoo.es

He llegit altres vegades aquest poema. De primer, em vaig quedar a quadros. De fet no el vaig entendre bé. Em creia que descrivies uns instants, quan de fet ens expliques tota una historia. En Franz ho diu molt millor que jo, però de dalt a baix ho subscric. Enmig de l'absència, les xiques misèries i rutines s'obren pas inexorable, com si la vida fos un tren sense parada. Que deixa enrere els seus morts i que s'alimenta de bocins de petiteses per subsistir. Els bons poemes, com la musica bona, tenen la particularitat que, com més es llegeixen- o més s'escolta- més captiven l'esperit.

Una abraçada,

a

( Aleix, vindràs a la presentació de Tensant el vers? Jo miraré de ser-hi, i m'encantaria poder-te saludar. Tan de bo!)

No sé si dir-li poema narratiu, terme que sol associar-se a llargs poemes de caire més aviat èpic. Però la veritat és, sigui com sigui, que aquí se'ns narra una història, si bé amb una precisa brevetat, o tal vegada millor dita concisió.
Li basten al poeta dos versos breus per introduir-nos en el nucli de la història, el traspàs, eld efinitu adéu d'algú del qual sabem poca cosa més que el nom. I amb pques pinzellades més ens va descrivint l'atmsfera en què uns quants personatges més l'evoquen, sens dubte en l'espai on tants cops ell mateix s'hi havia afegit.
De cop i volta, però, la visió del poeta penetra en l'interior dels personatges, i ens desvela les petites misèries i les míseres alegries de l'egoisme que, al capdavall, habiten en tots els humans.
I ens submergim així en els terrenys d'un lirisme patètic, una indagació singularment profunda en l'ànima humana.

Una abraçada,

franz

Que i quan s'és i/o no s'és?

Fem un xarrup.
.....
....
...
..
.

Mirem-nos als ulls.
Toquem-nos.
Que diu molt
de la teva poesia,
el cava!

...i el que li dona mes valor:

Que s'acaba!!!!!

Salut i relats!

aquest brindis aleix, ple de sentiments que es troben en un espai i un moment determinat però que ben segur arrosseguen un món darrere
gràcies de nou per compartir
fins aviat
joan

Jo penso que al final ho resumeixes d'alguna manera tot molt bé: dient que malgrat tot tindran una mica més de cava. Sempre queda d'on treure alguna cosa, d'aquí o d'allà, encara que l'espera interrompi una mica. Potser és anar més enllà o potser no, no ho sé, però quan s'ha après a compartir queda una sort que difícilment s'escapa: la de no fer el que envolta la persona difícil doncs les mans protectores no han de ser sempre les pròpies. Jo ho veig així.

Déu n'hi do el que dius amb tant poc relat! Com despulles els personatges, quan d'egoisme dissimulat amaguen, dius:
escampen, amaguen
les mirades darrere els dits,
escurcen els tòpics amb monosíl•labs,
però es feliciten en silenci
perquè saben que la seva copa,
aquesta tarda, tindrà una mica més de cava.

Ja està tot dit amb molta destresa. M'ha semblat fantàstic!

Espero que hagis tingut un bon estiu.

Una abraçada,

Maite

Molt brillant, que al llegir ‘lo mes de una vegada continuo
sentin un punt de intriga.

Gracies per els teus comentaris i et vull que dir que el poema
“Filla” va ser un fet real, al acabar la guerra un pare va anar
a l’estació a esperar la filla que no veia en molts anys i no la
conegué

Abraçades

Josep

i ple de tendresa, Aleix. Et felicito pel poema.
Una abraçada

Primer de tot t'agraeixo el comentari.
La crisi ja comença a semblar una cosa natural i irremeiable, ja no se sap ben bé qui la pateix i qui dissimula igualment. M'agrada aquest relat doncs és molt realista.


Sergi

El poema deixa a qui el llegeix ( al menys, a mi! ) amb l’evident sensació de què hi ha tota una història darrere de cada personatge, però sobre tot entre ella, ja que resulta a totes llums evident que la teranyina de sentiments que els manté en aquest estat emocional, fins i tot en la seva postura física, és un lligam ferm, gairebé físic

No tan sols els brindis, amic Aleix, també a vegades els mots no diuen el que sembla, i els silencis, principalment no callen el que no diuen!

Veig que tinc molts títols per descobrir al teu espai, així que tornaré aviat, si res no m’ho impedeix.

T’envio la primera abraçada de tardor,
Unaquimera

també aixeca la copa, en un moment que ha pogut escapar-se de l'escenari, per brindar pel teu poema que vessa comprensió, caliu humà, i una contenció molt ben portada d'uns sentiments propis d'uns (d'aquests) temps difícils que no s'acaben mai.
Et diré que vaig pensar en "La Maña" a l'hora d'escriure el meu darrer relat. La vaig veure en directe a "El Molino" i em va transmetre una alegria, una vitalitat, un enginy, i sobretot, una tendresa que em van encantar. Per sort, ella encara és viva!
Una abraçada, Aleix!

Mercè

Molt bona reflexió sobre la decadència passatgera.


Sergi

Brindo per aquest poema tan ben aconseguit. Molt bo... I gràcies, altra vegada, pels teus comentaris, company.