ANNA

Un relat de: brins

L'Anna devia tenir uns vint-i-cinc anys, quan jo tan sols en tenia nou o deu. Vivíem l'una al costat de l'altra, en unes cases, pintades amb calç blanca, situades en un carrer de terra d'argila vermellosa. Cada dia anava una estoneta a casa seva; assegudes en dues cadires de vímet, darrera les ventalles de l'entrada, vèiem com passava la gent pel carrer mentre m'ensenyava a cosir i a brodar. Com m'agradava ser al seu costat! Era dolça com nèctar de raïm, atenta i amorosa. La casa era molt humil, massa freda a l'hivern, però amb escalfor sempre d'afecte humà. Sèiem prop de l'únic braser de què disposaven la mare i ella, el pare les havia abandonat feia molts anys, i el sou que cobrava l'Anna a la fàbrica de blondes era molt minso.

Mai no vaig sentir que es queixés de cap infortuni, creia que era feliç, tot i que sabia que la gent la considerava extremadament introvertida. Va ser quan m'explicà que la turmentaven veus dins del cap, que em vaig adonar que no es trobava bé, deia que, tot i estant sola, sentia com la criticaven els companys de la feina, que sempre es burlaven d'ella... Ningú no podia fer-li entendre que era impossible que els sentís, i, a poc a poc, s'anava formant un món paral.lel que l'aïllava del món real. Començaren a receptar-li un munt de pastilles que la deixaven mig adormida durant tot el dia, i a practicar-li forts corrents elèctrics que li menyspreaven la dignitat, però les veus no desapareixien. Les forces li anaven decaient, i, finalment, l'hagueren d'internar en un centre psiquiàtric.

En aquell temps, no vaig poder entendre quina era aquella malaltia tan estranya que patia, però ara, després de molts anys, comprenc tot allò que en aquell moment no vaig poder copsar... Percebo el trauma que de petita patí amb l'abandonament del pare, endevino que aquella gran sensitivitat innata calia haver estat més protegida, i sé que la dissort de tenir uns companys de feina que no sabien valorar-li la prudència, la timidesa i la bondat... va ajudar a despertar allò que potser sempre podria haver estat adormit.

Comprenc, ara, que els éssers humans coneixem molt poc la complexitat de comportaments que la vida origina; critiquem, ens riem de tot allò que no entenem, ens costa d'acceptar que hi ha persones que necessiten més amor i comprensió que d'altres. Se'ns fa difícil entendre, que no tothom ha tingut les mateixes vivències ni ha nascut amb el mateix grau de sensibilitat...

Comentaris

  • Aquest tema...[Ofensiu]
    Annalls | 08-01-2013

    ...tan difícil d'entendre a la majoria.Especialment la part Psicòtica de les malalties mentals, la neuròtica tot i que al carrer no s'enten res esta menys estigmatitzada.
    L'ultim relat que he publicat parla d'això. No, no hi vaguis encara,(suposant que t'hagi despertat curiositat i pensessis fer-ho) el tinc que modificar ,la Mena m'ajuda, diu que es confós i que s'ha perdut desprès d'un començament que li agradava.
    Intentares fer-ho més clar.
    Avui dia afortunadament els medicaments son millors ,tot i que el cervell encara es aquest gran desconegut.
    Anna

  • montserrat tafalla rigol | 29-04-2010 | Valoració: 10

    I quantes Annes no hauran estat incompreses !!! L'esquizofrenia (es el que sembla) si ja de per sí es un mal terrible, més ho es quan s'hi afegeix la incomprensió dels altres. Aquests malalts son capaços de reconéixer-se esquizofrénics i de portar una vida relativament normal si están ben medicats i protegits per l'entorn.

  • Una percepció que evoluciona[Ofensiu]
    nuriagau | 15-03-2010 | Valoració: 10

    El narrador ens descriu un entranyable personatge. Una descripció que creix i evoluciona mentre creix el narrador, mentre que el personatge-protagonista es manté estàtic en el temps.

    M'ha agradat precisament això: l'evolució de la percepció al llarg de la vida. Fas reflexionar al lector sobre les variacions del concepte que tenim de les persones que han estat importants en un moment de la nostra història.

    Enhorabona, Pilar!

    Núria

  • Heu estat mai a un psiquiàtric? [Ofensiu]
    leonardo | 08-01-2010 | Valoració: 10

    Als disset anys vaig estar visitant al meu cosí a un psiquiàtric de Catalunya, a on el varen ingressar després de la mort del meu oncle. Les imatges que vaig veure hem varen copsar, teràpies de xoc, corrents, pastilles i més pastilles varen transformar aquell esperit lliure amb una mena d'animal angoixat, acorralat....
    A n'aquest mon tot allò que es desvia de la norma, de la mitja, de les estadístiques de: eficiència, productivitat, utilitat..... ja no ens serveix, i no hi ha temps per a dedicar-lis, ni sensibilitat, ni tendresa, ni coratge per veure i valorar les diferencies i respectar-les....

    M'ha agradat especialment el retrat tant ben fet de les escenes que descrius al principi del relat i de tot el que transmet..

    Una abraçada


    leonardo

  • Per què serem així?[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 31-12-2009 | Valoració: 10

    Per què serem així?
    Per què actuem marcant una distància, envers situacions desconegudes o incòmodes? Per què? No ho sé pas. Però, el cert és que m'has fet pensar i molt!
    - Joan -

  • Crec que se molt be del que parles,[Ofensiu]
    J.Lluís Cusidó i Ciuraneta | 10-12-2009 | Valoració: 10

    i el que ens has volgut comunicar.
    A mi francament m'ha impactat tot recordant-me un fet proper molt semblant.
    En el teu relat, per mi no li falta ni una frase, no li sobra ni un mot.
    La ment es una perfecte desconeguda, es com un laberint del que encara ningú ha trobat la sortida del seu embolicat camí.
    Una abraçada,

    Lluís Cusidó

  • Escalfor humana[Ofensiu]
    franz appa | 02-12-2009

    potser la narradora va saber plegar una mica de l'escalfor humana dels calius d'una llar que, ja visitada per la desgràcia, la sabia mantenir.
    Algunes persones, en efecte, com suggereix el relat, tenen una fragilitat especial que les fa indefenses davant allò que tants cops ha estat anomenada la "crueltat del món" , i que és en veritat la crueltat de tots nosaltres.
    Estic pensant, per exemple, en "Les figuretes de vidre" de Tennessee Williams. Aquest relat teu té aquell aroma de delicadesa i innocència destinada a malmetre's per a vergonya de tots els que l'hem pogut veure algun cop desintegrar-se en l'oblit. Un oblit del qual les veus sensibles ens la rescaten, com una segona oportunitat per a la vida i l'expiació.

    Una abraçada,
    franz

  • Som tots plegats [Ofensiu]
    Xantalam | 01-12-2009

    massa simples, no hi ha res, o ben poca cosa del que gosem anomenar-nos "sapiens". Prejutgem amb molta facilitat, encabim a les persones en diferents recipients segons les nostres percepcions, sense adonar-nos que les percepcions són tan sols el que nosaltres sentim de la realitat, no la realitat pròpiament dita. Tot allò que som és un cúmul de circumstàncies, les nostres circumstàncies i la nostra capacitat de pair-les.
    En fi, brins, m'han agradat les teves reflexions al voltant de l'Anna.

    Una abraçada.

  • La ment de cadascun és inexpugnable.[Ofensiu]
    jos monts | 27-11-2009

    Un relat pel record ple de sentiments i melangia.

    !Moltes vegades em pregunto, en aquesta societat actual ens comportem com humans o com voltors?

  • El perquè...[Ofensiu]
    Fada del bosc | 25-11-2009

    Hola brins!
    Amb el teu relat podem veure un altre realitat de la vida. Les malaties mentals, cuantes hi ha i que poc s'entenen.
    El que més m'ha agradat és que en poques paraules ens expliques el que l'hi passa a l'ANNA i el perquè; avui ningú es preocupa del perquè d'algunes actituts que no entenen, senzillament s'allunyen perque segons ells trenca els esquemes del que en diuen normalitat.
    saber dir tan en tan poques ratlles...és un do!!

  • Què en sabem de la ment?[Ofensiu]
    joanalvol | 24-11-2009 | Valoració: 10

    El cas que planteges, i que dius ser real, ens mostra que l'ésser humà és un complex món anímic, psíquic, en un cos per anar tirant. La psicologia mèdica oficial, no té suficients coneixements d'aquest món i creu que les repercussions de les "veus" o imatges, o sons, o llums o túnels o foscors, són alteracions del cervell, que no de la ment. El tractament només pot ser un: pastilles a dojo i corrents elèctrics, que ensopeixin a la gent, com a la pobre Anna, convertint-la en un drap. El fenomen, però persisteix, en una ment de minvades forces.

    Sento compassió per l'Anna, de tot cor, i gran indignació per l'estupidesa humana.

  • Un relat... [Ofensiu]
    Naiade | 23-11-2009 | Valoració: 10

    escrit amb gran tendresa, fent un petit homenatge a l'Anna.
    Potser avui en dia tenim més informació de totes aquestes malalties que tenen diferents desencadenants i per les que hi ha millors tractaments que abans. Encara que la comprensió i
    afecte que necessiten costa de trobar. Sort que persones sensibles, i plenes d'amor per repartir com tu, fan una crida i potser més d'un cor de pedra s'estovarà.
    M'ha semblat un relat fantàstic, d'aquells per disseminar.

    Una forta abraçada.

  • Amigues, dones, persones[Ofensiu]
    Unaquimera | 21-11-2009 | Valoració: 10

    En llegir i conèixer aquest darrer assaig que has volgut compartir amb els teus lectors, el comentari que m'has deixat fa pocs dies a Boja? Bojos! adquireix una dimensió més profunda i personal.
    ( I, evidentment, no és una casualitat que la imatge sobre la meva biografia inclogui el mar, com tampoc ho va ser que respongués a la crida del jutge que va proposar El mar com a tema per al Repte 400 ).

    Comprovo que saps entendre els sentiments, els desitjos, les necessitats, les limitacions humanes; els anhels d'una amiga, o d'una dona concreta poden ser els de qualsevol altra persona, ja que circumstàncies a banda, de sexe, edat, o entorn, totes les criatures senten anhels i pateixen pèrdues o mancances...
    T'ofereixo, per si et ve de gust fer una llegida, un relat que, per la sensibilitat que tornes a demostrar, pots degustar a fons: es tracta de COR A COR.

    Comprovo també que tinc pendent la lectura de textos teus que van quedar enrere per una raó o una altra sense comentari meu, així que prenc nota i aniré passant per ells. No sé si rebràs l'avís corresponent, però, ja que no funciona gaire bé el sistema darrerament... ni avui en concret, però aniré deixat petjada sota els teus mots.

    Fins aviat, doncs; t'envio ara mateix una abraçada plena de mar,
    Unaquimera

  • Hi ha éssers humans[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 20-11-2009

    que accepten una malaltia de cor, de diabetis, o de càncer. Però quan es tracta d'una enfermetat de la ment ja són figues d'un altre paner. O els tracten com a leprosos o se'n riuen d'ells.
    Què poc humans som els humans!
    Aquesta Anna teva era un encant i el teu relat també ho és.
    M'ha agradat molt veure una foto teva.
    Una abraçada, brins.
    Nonna

  • mmm...[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 17-11-2009

    Un relat que ajuda a entendre les coses que no sabem, o no volem veure. Tants cops anem a cent per hora per la vida, i no ens aturem a veure les coses que ens passen a tocar, a voltes critiquem, sense ni haver mirat els ulls del/la criticat/da. Tants cops caminem a ulls clucs per aquesta nostra vida. Però no ens enganyem, tots tenim a tocar de nosaltres persones amb problemes, i el que no podem, és fer-nos conscients de totes les mancances que ens envolten, no seria humanament possible, i molts cops en la calma de la llar, t'adones de coses que havies ignorat, per no fixar-te, per deixadesa, i que quan les penses veus aquella llum que no havies sabut veure.
    Una posició a la vida és intentar fer-li veure a aquesta gent que el seu problema no és tan visible, quan ells tenen la sort de poder compartir el món amb aquells que ens considerem normals.
    Quina manca de tacte que tenim!, i com deia l'àvia; qui no té un all, té una ceba.
    Perquè hi ha coses visibles, i coses que per molt interioritzades i acceptades que estiguin, no deixen de ser problemes, malgrat no entrin en conflicte visual o de relació amb les altres persones

    Respecte l'escrit, ja saps que m'agrada veure coses que altres no comenten.
    En el primer paràgraf, (força poètic,) tot i ser una introducció que va creixent i que fa que llisqui força bé el relat, hi trobo massa comes que trenquen el ritme de lectura i atropellen el sentit de l'assaig. Ja sé que és una cosa personal, les puntuacions, però alguna coma menys, en un relat curt, ajuda al ritme, no és un poema això! (A una poetessa que tinc a la vora, quan vol fer relat li passa el mateix.)
    A la resta dels paràgrafs, la prosa la tens més ben repartida, tot i que potser caldria canviar alguna coma per un punt. Però te'n surts i el relat-assaig avança amb bon ritme fins a un final volgut i meditat, com és d'esperar en aquest estil d'escrit.
    Sols has de llegir en veu alta el que has escrit, i veuràs per on vaig.
    M'agrada la teva reflexió final, no ho saps prou.
    A repassar, però!

    Felicitats Pilar.

    Ferran

  • cert![Ofensiu]
    *_raneta_* | 17-11-2009

    És cert, una de les pitjors característiques de l'esser humà és riure d'alló que no enten! que ignorants que arribem a ser!

  • Meravellós![Ofensiu]
    Cendra de flor | 17-11-2009 | Valoració: 10

    Què complicada que és la ment humana. Has introduit molt bé el tema, ja que en dir primer totes les qualitats de l'Anna ens ha fet perdre l'estigma de la malaltia.

    Cendra

  • Bella descripció de la fragilitat humana[Ofensiu]
    príncep del país del vent | 15-11-2009 | Valoració: 10

    Et felicito per haver fet un relat tan ben estructurat. Comences a fer-nos còmplices de la vida de l'Anna i el seu entorn, continues endinsant-nos en la seva tragèdia i, finalment, acabes donant-nos el teu raonament sobre la necessitat que hi hagi en el món més comprensió, tot fent un cant a la sensibilitat.
    Els lectors no recordarem l'Anna per la seva malaltia, sinó per les grans virtuts que tu ens descrius.

  • brins[Ofensiu]
    Shaudin Melgar-Foraster | 15-11-2009 | Valoració: 10

    Ben segur que l'Anna hauria estat contenta d'haver sabut que un dia escriuries un relat sobre ella. Me l'imagino amb un somriure, tot brodant. Allí, prop del braser, a la casa blanca en un carrer d'argila vermellosa. Feliç.
    Els escriptors podem enfocar-nos en una persona real i, tot d'una, convertir-la en protagonista d'un relat. Si aquesta persona ha estat maltractada i oblidada, el nostre relat li dóna una rellevància que ja ningú li podrà prendre perquè per sempre més viurà a les ments dels lectors tal com ens la presenta l'escriptor. Sí, ara l'Anna és ben viva al meu cap -una Anna plena de bondat; així ens l'has fet conèixer i així la recordarem.
    Shaudin

  • Un relat ple de sensibilitat.[Ofensiu]
    Núria Niubó | 14-11-2009 | Valoració: 10

    Un relat trist i entendridor. Quan ens fem grans sovint aquells records de la infància que havien quedat incompresos, de cop una situació actual ens els retorna i els fa entenedors. La edat i les experiències viscudes ens ajuden. De vegades ja no hi som a temps, aquells éssers estimats ja no hi són i ens fa mal el cor.
    El teu relat és una lliçó d'humanitat i sensibilitat. Un crit per aquells que per no entendre, critiquen i fan mal a persones incapaces de defensar-se i que pateixen grans mancances. La ignorància i la insensibilitat és una lacra de la nostra societat, però per sort sempre hi hauran persones com tu capaces de sentir i estimar.
    Gràcies per compartir amb nosaltres els teus sentiments.
    Una abraçada silent.
    Núria

  • La sensibilitat[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 12-11-2009 | Valoració: 10

    Un Relat molt ple d'humanisme, que valoro, estimo i comparteixo.
    Et felicito. Una descripció. Tota una lliçó.

  • brins | 11-11-2009

    Aquesta història és real, no és inventada.

Valoració mitja: 9.93