L'ÈXIT MÉS IMPORTANT

Jo era una noia jove, però grisa; amagada en un racó perdut de mi mateixa, era incapaç de triomfar en cap viarany de la vida, tan sols havia conegut amors passatgers d’aquells que s’extingeixen amb el pas del temps, i l’èxit per a mi, era un somni que em ballava per la punta dels dits sense deixar-se abastar.

Un matí d’estiu, però, vaig conèixer l’home que més endavant seria el meu espòs, em vaig enamorar d’uns ulls negres i d’un cor amb papallones blanques, i vaig poder assaborir el gust del triomf, el delit d’estimar i de ser estimada. Els meus dies, a partir d'aquell moment, foren diferents, clars i frescos com un matí de primavera i lluents com les gotes de la rosada. L’amor que sentíem tots dos era tan nítid com la neu acabada de caure, i un aire molt tebi ens acariciava sempre l’ànima.

Durant molts anys, la meva vida fou una festa, tot era viu al meu voltant, gaudia de l’èxit i el meu dia a dia era tendre com els versos d’un poema, però des que el tren de la vida cridà impacient el meu estimat, l’allunyà de mi, la benastrugança em fugí per senderons de fum, el vent m’ esvaí la felicitat. Ara, em sento nua en un carrer solitari, flor silvestre sense olor, i qualsevol altre èxit m’és indiferent.Tan sols respiro quan les ombres del dia s’eixamplen i, a soles dins de la meva habitació, els somnis em permeten recordar com li brillaven els ulls cada vegada que em mirava, com em delectava el somriure dels seus llavis, i com era de dolç el sucre del seu cos.

Rebel, però, no accepto abraçar-me al plor de la nostàlgia, esperaré el meu estimat molt a prop d’una estrella, perquè la seva llum sigui la meva ; vull recobrar la felicitat que un dia el tren em va robar…