Ampolla

per visitar el meu perfil i comentar el relat dels colors de temporada. Amable i com sempre, origina amb aquest relat futurista que ens parla de l'ampolla eterna: molt il.lustratiu i per fer-nos reflexionar seriosament sobre aquest material plàstic que ens sobreviurà a tots. Llarga vida pels humans encara que ens costa molt aprendre.
Una salutació molt coridal i seguim!

Jo també trobo que la repetició és necessària i bona, qualsevol altre recurs no hagués sigut tan efectiu.
Una bona utopia biològica, esperem que es quedi en això, però mai no se sap.

Un relat genial, que fa pensar i admirar la solució optimista que li trobes. Tristament es el món de la imaginació qui parla. Ja voldrem que la solució fos tan positiva.

Intrigant. Aquest relat és punyent. M'ha fet recordar les meves joguines de quan era infant; aquella olor de llauna i pintura, aquelles inoblidables fustes de colors per fer construccions, aquelles maquinetes de fer cine "Nic", trencaclosques de cartó... etc, etc, el plàstic quasi n'era ausent. Avui tot està plastificat; aviat els notres cevells, els nostres cors i els nostres pentsaments també. M'agradat molt i les repeticions acertades. Una abraçada.

M'encanta aquest relat!!!
Molt bona la idea d'acabar amb ossos de plàstic!
Un ritme constant que repeteix el necessari i incorpora a cada paràgraf noves imatges temporals, com seria el món, com serà el món...i el més important, serem de plàstic?
Abraçada ;)

Crec que algú t'ha comentat que no calia la repetició, però per mi en canvi és un recurs molt bo per donar-nos compte del pas del temps.

Un relat crític i amb un final irònic, però potser probable, que ajuda a passar l'angoixa de la duresa del fons.

A veure si fem alguna cosa!!!

Molt en línia dels moviments que corren.
Crec que bona part del pròleg que has fet podria anar incorporat al tex i espodrien treure les repeticions (tot i que llavors potser passaria per al l'ènfasi que li vols donar a la durabilitat)
Per ajudar a prendre conscència.

És cinc de juny del 1997, dia mundial del medi ambient, i els estudiants de l’institut del poble han sortit d’excursió als boscos del voltant per celebrar-ho. Quan s’acaba la jornada recullen tota la brossa que han generat i la dipositen en les papereres que hi ha a la sortida de la xarxa de senders.
El Marc hi posa també la seva ampolla buida d’aigua de plàstic de litre i mig. Tots els nois i noies s’allunyen xerrant i rient. Ha estat un dia radiant però cap el tard les boires i la turmenta arriben a la zona. L’ampolla de plàstic, que sobresurt de la paperera plena fins dalt, es mou lleugerament amb el vent de la pluja. Després l’aigua cau en abundància i una ventada arrenca l’ampolla del seu niu i la fa rodolar sobre l’herba molla, junt amb altres deixalles, ballant totes alegrement sota el xàfec.
Quan ja fa una estona que plou, comencen a córrer reguerots d’aigua color xocolata. Un d’aquests arrossega l’ampolla del Marc fins que arriba a un barranc on la corrent és més forta. L’ampolla (sense tap, que el Marc se l’ha endut per a un projecte solidari) de seguida es mig omple d’aigua marronosa i fa via avall va que trona. Quan l’ampolla arriba al riu ja s’ha fet de nit, la turmenta ha quedat enrere i un cel brodat de d’argent mira com el riu i el mar s’abracen un cop més. L’ampolla va submergida en la corrent, a força velocitat, pel camí ha fregat amb branques, sabates, bosses de plàstic, alguna rata morta... però encara es sencera quan una corrent molt més forta se l’endu mar endins, molt lluny, molt fondo.
I vet aquí que un any després, quan comença el meu relat, és en aquest fons marí en el que sembla que no hi passi el temps. Però hi passa. Cent anys, dos-cents, tres-cents... I l’ampolla aguantant. Mentre el Marc ja ha fet la seva vida, ha mort, els seus fills també han mort, i els fills dels fills... Hi ha hagut guerres, han aparegut noves malalties, també nous medicaments, i moltes coses més que no puc, ni vull, imaginar. I l’ampolla continua allà. Tot l’any, cada dia, cada minut de la teva vida i de la meva, ara mateix gronxant-se en silenci mentre tu i jo respirem. I, com ella, milions. No m’impressiona tant el fet de que contamini com la seva resistència i impassibilitat.

Un relat molt original, molt reflexiu, molt ben pensat i molt ben plastificat; vull dir, un relat que es guarda perfectament a la retina. Una forta abraçada, Montse.

Aleix

Molt bona imaginació.

Està molt bé el relat, tot i que considero que les repeticions eren innecessàries.

Qui sap si aquest serà el nostre futur, que el plàstic ingerit ens faci una mutació, desitjable o no... qui sap...

Bé, ens veurem, Montseblanc, cuida't molt!!

Gràcies pel teu amable comentari "amor i ple d'admiració a l'estimada"...
Veig que m'has llegit un poema del mes de novembre de l'any passat i jo t'ho agraeix.
Una abraçada...
Perla de vellut

Ho descrius com si passaren els anys i els segles, des del 1998 fins al 2298... doncs passarem a formar part de les protèsis de plàstics, que comentes. Oh! me quedat bocabat, amb aquest relat. L'ampolla de plàstic serà el destí de la humanitat.
Molt bona, Montseblanc.
Perla de vellut

Original i dinàmic, interessant fins al final

Bon dia!

Un relat que sorprén, sobretot el final. Li has donat la volta sense caure en la catàstrofe ni en el lament que implica viure en un món on predomina el plàstic.
Desgraciadament, si no hi posem solució, acabarem mutant. Sí, tindrem ossos de plàstic, no necessitarem protessis, però el fetge i els ronyons s'hauran saturat de filtrar plàstic.
Esperem que en un futur pròxim hi trobem una solució.
Força i inspiració, Montseblanc!