Aiguabarreig

És un poema tan profund com la mar on et submergeixes. I es nota que t'ha sortit tant del cor com del cap.

molt bonic i ben expressat...no tinc paraules....jo ja veys per les hores que són segyeixo vetllant les nits
fins aviat
t'envejo, sanament, per com t'expresses..
una abraçada encaixadeta
joan

Diuen que les dones no som capaces d'aturar la nostra activitat mental ni mentre dormim. Aquest sonet teu sembla demostrar-ho explícitament.

Sembla que, literàriament, sovint tinguis un dimoni temptador a prop. Benvingut sigui si és la teva font d'inspiració.

Et felicito per aquest poema!

Núria

ho havia llegit ja fa, pot ser no el vaig comentar per que vaig buscar una interpretació diferent a la que sembla ser exposes. Em sembla un poema misteriós, com és el moment en que estàs en vigilia, moment què no és del tot real, i que tens una sensació extranya, insana.
Tens un do a l´hora de descriure sensacions, les fas reviure a qui ho llegeix. M´ha agradat molt.
Com aigua clara però i totalment desperta,
t´envio una càlida però fresqueta abraçada

Buscar i trobar el silenci. Perduda, endinsar-se en un aiguabarreig per trobar respostes, que no hi són a la confussió dels dies.

M'ha agradat moltíssim el poema. A més, ¡no tot són poemes d'amor! Aquest es un poema a la frontera, quasi tel.lúric, profund i trebellat.

Com un quadre on intueixes més que mires, del teu aiguabarreig sorgeixen noves formes.

Preci´so sonet!
He llegit el que m'has dit, m'ho pensaré i et diré què.
Que dormis bé!

Deixa`m treure una espina que duc clavada amb tu, amb aquest comentari.

És cert que una vegada vaig ser molt cruel amb tu, amb "Capvespre", crec. Això no significa que no aprecïi altres escrits teus com aquest.

Aquí fas valer la teva lucidesa verbal per obsequiar-nos amb un bell poema, musical, rimat i elaborat. Curtet, però arrodonit, no sé com dir-ho.

No em quadra "turmenta", que crec que és un castellanisme. T'ho diu un fillet de la tempesta... llamps i trons!

No he deixat de seguir-te llegint, tot i que prefereixo llegir i criticar poesia. La prosa se'm fa llarga i pesada, tot i que llegeixo de tot.

Bé, Unaki, probablement ens veurem aket cap de setmana a "el Glop" si tot va bé.

No siguis molt cruel amb mi, que sé que tens molts seguidors i per poc que t'ataquen tothom et defensa, com jo i molts altres també, OK?

M'agrada el títol, Aiguabarreig. I també el text.
Quan un text és curt, sense menysprear els llargs, sembla i aixì ho percebeixo, sentir l'intensitat de les paraules que dibuixen perfils. Molt enriquidor.

I moltes gràcies per ser-hi. Una abraçada.

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

M'ha encantat sumergirme a dins del teu sonet. Ritme intern i rima, perfecta. El tema i la força de les teves paraules és genial. Tens bona mà pel sonet. Et felicito.
Només hi he vist dues mosquetes.

Si em permets et voldria comentar una cosa pel teu bé. Siusplau no t'ho prenguis malament. Quan veig que una persona escriu tant bé com tu, el cor se me desborda, llavors tinc ganes de dir com pots millorar la teva poesia.
Les paraules "aliatge" i " amniòtic" tenen quatre sil·labes cada una. Tu les has contades com a tres. El Diccionari Ortogràfic i de pronúncia, et pot ser una eina molt bona.
La métrica catalana canvia de la castellana, recordeu.

Unaquimera, sempre és un plaer llegir-te. Gràcies per tot el que escrius.

Una forta abraçada
carme

Tot el demés ja t'ho han dit.

Com si del millor eslògan publicitari es tractés, com si fos fruit d'hores de treball i esforç del millor equip de marquèting d'aquest planeta, voldria retrobar-me amb tu, els teus relats, i amb tots els de la nostra família relataire després del parentèsi estiuenc.
Gràcies per obrir-me la porta de nou, per treure'm el mareig provocat per tantes vacances, desconnexió i descontrol i per donar-me un glop de "aiguabrreig" que pel mareig m'ha anat de meravella.
No cal que t'animi a seguir escrivint. Perquè sé que ho faràs. No cal que et digui que els teus relats provoquen adicció perquè sovint ens deixes sense paraules, però sí que volia dir-te gràcies, felicitats i bona temporada relataire!

per dir o comentar coses que no les hagin dit o comentat la multitud d'admiradors/dores, fans, seguidors/dores i d'altres relataires; però si arribo a temps per dir-te que si bé en els nostres textos sovint m'has senyalat coincidències i similituds, en aquest aiguabarreig la similitud no està en cap escrit meu que hagi penjat a RC, sinó en la profunditat del que has escrit i en la sinceritat que traspua que ho has fet el que m'ha fet sentir identificat.
Tens una envejosa qualitat poètica i una riquesa de vocabulari admirable.
Rep com sempre el meu afecte i admiració.

J Lluís Cusidó i Ciuraneta

Sempre he pensat que m'agradaria saber escriure poesia, però, cada cop que ho intento, desisteixo. Tu tens una manera d'escriure molt especial i, el que és més, de transmetre sentiments i trobo que això és molt difícil i no tothom ho pot fer. Felicitats.
Aprofito per donar-te les gràcies pel comentari que vas fer del meu relat "La mar de nit".

Fins aviat.

Sé que per escriure s'ha de tenir quelcom a dir.
Tu, les coses normals les converteixes en somnis.
Els hi poses una disfressa feta de paraules i allò més senzill es converteix en un miratge que cadascú veu a la seva manera.
No hi entenc de poesia, de mètrica, ni res de res -ho lamento molt- però llegint-he m'agradaria entendre-hi per que ha de ser molt complex dir coses i a més a més, dir-les d'una determinada manera.

T'agraeixo el comentari a la meva POSTA DE SOL, és la única cosa que he fet en format poesia, ja que, com he dit, no en sé gens, jo sóc més aviat de relats.

Rep la meva admiració i l'abraçada que jo t'envio és des de la sortida fins a la posta del sol.

Rosae

M'he deixat submergir dins l'aiguabarreig, estat entre les dues consciencies per comprendre el que sents, remenant entre el llot del semi inconscient, on tenen lloc les nostres més profundes i sinceres sensacions. No sé d'on treus aquets mots, ni quin aliatge aconsegueixes que infanten tanta màgia.
Enhorabona altre cop per transmetre tan bé el que sents.

Una abraçada plena de màgia que duri tota la nit de Sant Joan

Al llegir-te, m'arriben les sensacions d'aquest aiguabarreig que tan bé descrius en el poema. La barreja de pensaments, la lluita silenciosa per aturar la ment, el desfici per agafar la son... Un cop més, genial.
Una abraçada

És interessant la dinàmica que, en els comentaris, has creat entorn el teu sonet. I la didàctica que se n'extreu. Però no m'estranya perquè crec que aquí, a relats, per estar on estàs, a més d'escriure molt bé s'ha de tenir aquesta capacitat d'implicació i interrelació.

Jo, del teu text, només puc escriure dels efectes que em provoca: m'agrada. I em costaria explicar per què: deuen ser les paraules que tries i com les relaciones, la sonoritat de cada una i l'harmonia del conjunt, la intenció, els punts, els salts de línia, l'arquitectura... un "tot plegat" que transmet una sensació plaent a la part del cervell que rep allò que miren els ulls. Sí, com faria un paisatge, una pintura, un rostre... com fa la bellesa.

No m'hi ficaré -no m'hi fico mai, ho saps- en tecnicismes poètics, només et diré que m'ha causat una fonda impresió, que el poema toca la fibra sensible. Això vol dir algo, encara que no li posi nom.
Endavant!

No se com pots ecriure tant, sense que se t'acabin les idees. T'admiro. T'anire comentant tots els relats que escriguis. Espero cque tu també ho facis.

Ullsblaus1

La he encertada ... prò escriuré cent vegades:
"les paraules són planes i les síl·labes són àtones" o amb 10 hi ha suficient? Quin "fallu"!
La megasuperabraçada amb xuxons me la quedo, de totes maneres!

Ale, ale, quin descans avui, ehee? bufs!

Per al Vicenç Ambrós: Gràcies per confirmar la correcció de l'estructura... i per allò de la bona rima: venint d'un mestre com tu, em fa sentir tota cofoia!
Respecte al Vicent no hi ha, en tot Relats, un altre relataire tan dinàmic comentat, que jo sàpiga... però hi ha molts, com tu per exemple, dels quals sempre s'aprèn en llegir-los i sempre és una delícia rebre'n un comentari.

Per a LaPell: T'has guanyat una megasuperabraçada, amb xuxons inclosos!
Ja veus, per què t'ho ha dit el Vicenç que en sap molt, però mooolt, que l'has encertada!
Això si, tinc l'obligació moral d'assenyalar que les paraules no són àtones, sinó planes... les síl·labes són àtones! I dit això... allà va l'abraçadaaa!!!

Sobre l'aclariment anterior: En l'aclariment anterior hauria d'haver dit: "Son i insomni són dos parents mal avinguts de la mateixa família que poques vegades seuen en bona harmonia a la taula! Ja sabeu: errare...

Aprofito el pretext per enviar a tothom una abraçada ben espavilada,
Unaquimera

Quina barreja! M'imagino la son i l'insomni lluitant aferrisadament i el teu cos és el trofeu en mig del camp de batalla!
El descans o l'oblid són un mar on enfonsar-se i deixar-ho anar tot, els llençols les ones...
Una llepadeta per a refrescar el front esgotat!
Tina

i no tan sols pel format, sinó pel que diu. És un poema com tots els teus, mesurat paraula per paraula, cercant el significat d'una situació anímica.
El son i l'insomni són els dos extrems del mateix procés. Davant de l'insomni reconec que es faria qualsevol cosa, fins i tot lliurar l'ànima al diable, per tant de clucar els ulls, i dormir ni tan sols que fos un moment.
Jo crec, però que no cal arribar aquest extrem, si l'insomne no pateix cap patologia seria.
Ans al contrari crec que l'alteració del son ve derivat, precisament, pel fet de la inharmonia, entre ànima i ment.
Molta gent quan diu que s'ha passat la nit en blanc, pensant, no sap que el culpable és la imaginació que es desborda i sense control no té aturador.
Si s'ofereix l'ànima al dimoni intern, és a dir a l'ego, no és cap solució, car l'ànima, el "Jo" pateix els efectes de la dissociació. El defecte no se soluciona, ans augmenta.
Ni que se submergeixi en el líquid amniòtic apaivagarà el seu desesper. Tard o d'hora tornarà a surar, i es trobarà de nou davant la mateixa situació.

No cal que et digui que el poema és esplèndid!

Joanalvol

Je, je, encara que no sigui tan dinàmic com el Vicent, jo també me'l sento una mica meu, aquest sonet!!! Efectivament, l'estructura és la que ha comentat LaPell, i la veritat és que has fet una tria de les paraules realment preciosa. A més, paraules complicades a l'hora de rimar-les, o sigui que encara té més mèrit haver-ho aconseguit tot preservant l'essència del missatge!

Ens parles de l'aiguabarreig de la vida profunda, del jo contradictori que et porta a demanar l'ajuta al "maleït dimoni intern", la part més desconeguda de nosaltres mateixos.

És brutal quan dius que t'ofereixes en esclavatge al "maleït dimoni intern"; és una metàfora sensacional de com som, a vegades, esclaus de nosaltres mateixos!

I el final, digne del poema per descomptat, descrius aquest jo interior com un "mar abissal, amniòtic". Realment, sensacional!

És un honor, Unaquimera, rebre la dedicatòria que ens fas amb aquet poema i tot un detall per part teva! Conèixer-te ha estat realment trobar un tresor!

Moltíssimes gràcies per tot!

V.

Malsons que ens esclavitzen, mots arrossegats pel vent, turmentes que veiem de lluny i que sabem que ens afectaran, abismes que s'obren al nostres peus... tot això i més fins que diem prou i aturem els sorolls.
Quan escoltem el cor sabem on hem d'anar.

Jo sé que he de marxar, ja et diré què.
Arreveure, de moment, SB

No vas dir quin era el premi, pro si l'he guanyat, digues on he d'anar a recollir-lo, hehe.
Jo m'he esforçat!
Uns petons afortunats,
Txell

Em puc equivocar, però per la forma diria que és un sonet amb rima ABBA CBBC DDE DDE consonant i amb versos decasíl.labs, tots acabats en paraula àtona, ho he dit bé?
A mi no m'han fet ni mig curset de poesia! Algunes coses les recordo de quan vaig estudiar i altres les he oblidat del tot.
També diria que narra el moment en que el poeta s'assembla a un vaixell en mig de la tormenta: la son el venç, la vigília no li deixa descansar.
El cap cansat intueix missatges, paraules, desde l'inconscient i busca i rebusca per dins intentant fer net, però no ho aconsegueixes, masses coses per resoldre!
Per fi el poeta aconsegueix escoltar-se a ell mateix, la seva veu interior, els dictats del cor.

També et dic que té un ritme genial!
A mi m'ha agradat molt i no'l trobo gens encarcarat, de veritat!

Sort en les travesses pel mig de calmes i tormentes!

Me sembla un poema diferent dels altres, per la ritma que és més forta, per l'estructura o la distribució de les estrofes i dels espais en blanc.
M'agrada sense saber si l'entenc del tot.
M'atreveria a dir que és un poema oníric!

...Semblen anunciar les tempestes, els mals oratges, que descriuen aquest poema, un sonet acurat i mesurat que no oculta en el seu rigor mètric i rimat les turbulències d'un endinsament en els motius de la lluita -la brega familiar- que en fan el tema central.
Un tema que va lliscant amb alta capacitat sonora cap al fons d'un mar abissal, amniòtic, que promet regeneració i noves recreacions, l'horitzó esperançador de després de les més profundes tempestes.
La veu que s'eleva sobre l'atenta escolta de l'altra veu més pregona, la veu interior de l'ànima, així ens ho confirma.
Una abraçada,
franz

Aclariment:
Per al Manel: Hola, Manel, molt de gust per part meva, també, en conèixer-te. Espero trobar aviat un espai teu com autor on poder anar a llegir-te i comentar els teus texts.
Sobre aquest en què hi som: Quan parlo de "les bregues en família" no em refereixo en realitat a cap tipus de baralles entre familiars. ( Ja deus saber el que és una metàfora... )
En aquest cas, faig referència a la lluita entre el son i la vigília, és a dir, l'insomni. Son i insomni són dos parents mal avinguts de la mateixa taula que poques vegades seuen en bona harmonia a la taula, ja que normalment un espera que l'altre s'aixequi per seure-s'hi... o es prenen el seient mútuament! S'entén la comparança? Són dos mots del mateix camp semàntic oposats entre sí. La persona que els servei de camp de batalla és qui pateix les conseqüències ( la manca de descans real, l'alternança d'estones somiant amb estones conscients, les hores fosques donant tombs als assumptes que han quedat al llarg del dia o als vells, eterns temes pendents, o ... ).
Si vols comentar quelcom més, pots fer-ho aquí o per correu.

Per a Anagnost: Si has llegit l'aclariment que acabo de fer, estimat Jaume, hauràs vist que l'Striptease no era potser el que semblava. Certament, però, he deixat anar una càrrega interior important, potser no en la primera estrofa, precisament.

Per als possibles futurs lectors: Espero haver-me expressat clarament, evitant noves confussions.

Us ofereixo una abraçada a tots, els que ja heu passat per aquí i els que ho fareu, ara que sóc ben desperta,
Unaquimera

és difícil fer un comentari!!!!
em sembla que aquest és un sonet, té molta feina fer-ho bé i que tingui sentit. A mi tampoc m'agraden les bregues ni les veus que em criden.
molt de gust, Unaquimera!!!!
Manel

Barrejar son i vigília ens transporta a mons estranys, ho sé per experiència, ho tinc fresc a la ment. Els missatges del conscient o l'inconscient ens arriben desde una realitat diferent, no sé si salvatge però amb dimensions diferents.
Entenc el poema a la perfecció.
m

deixant a part la mètrica:És un poema molt profund, molt fort,té unes imatges molt bones.
Magradat moltissim.és un poema que fa pensar.
Et dono les gràcies per ficsar-te amb elsmeus.

"aludida" perquè jo també t'he deixat més d'un comentari,
però...
gràcies a tu per les bones lectures! :)

me sentit ficant el cap sota l'aigua una bona estona, curiós el que fan els teus poemes.

un petó!!

Un bon Sonet Maite...
Potser dels pocs gèneres que encara no havia gaudit de la teua collita.
Com en tots els altres te n'has sortit la mar de bé.
Perfecte en la forma i en el contingut.

Una forta abraçada!

FRANCESC

Es en aquest aiguabarreig de l'aigua clara
i el llot, que si cau una moneda,
la ma rebuscant entre el fang,
fa que el llot esdevingui ceguesa.
i ja no sigui dia ni nit,
somni o certesa.

ni venen-te l' ànima al diable
no et trobaràs ni tu , ni la moneda.

Avet

Per si les teves qualitats en tots els ordres poètics no havien quedat prou contrastades, aquest sonet ve a ser la culminació perfecta dels 58 poemes precedents, publicats a RC. I mira que jo m'hi esmerço a fer sonets amb cert deteniment, però és que aquest teu em deixa fora de joc. És una delícia, una lectura estimulant, perquè a més de la bellesa formal crec constitueix un striptease espiritual molt sincer, molt descarnat. És a dir, al meu parer, ens trobam davant una d'aquelles obres que quan les hem culminades ens deixen una mica exhausts, no físicament sinó anímicament, després que hem deixat anar tota la càrrega interior.
I despullar-se davant els lectors no és fàcil. S'ha de saber molt bé què es fa i com.
Amb tota la meva admiració.

Vull donar les gràcies a totes aquells/es ( autors/es o lectors/es, coneguts/des o desconeguts/des ) que han deixat més d'un comentari als meus relats.
Mercès, a tots i totes!

Vull dedicar especialment aquest poema al company de Relatsecatalà ( i vull pensar que amic virtual ) Vicent Adsuara, l'únic relataire que ha tingut prou humor i paciència fins aleshores per llegir i comentar tots i cadascun dels meus relats publicats, amb ganes manifestes de salvar distàncies i desconeixences personals mitjançant els mots escrits, la voluntat i la gentilesa.
Mercès, Vicent, per tot plegat! Pel que és redactat i principalment, pel que no hi és escrit, però que s'endevina en llegir-te: la sinceritat, la calidesa, l'afecte!

Una abraçada de les bones de veritat,
Unaquimera