REPTE POÈTIC VISUAL 63: La proposta (aquesta és la bona, perdó)

La bellesa com a tal no m'interessa:
què du a dintre?
La cala, l'horitzó, la flor vermella
de què m'informen
si a dins no hi batega la passió?

Sense passió no tinc ulls per al blau,
indiferent a la plàcida mar,
resto sense paraules,...
Ni embravit i tossut, minvant la roca,
no em trasbalsa tampoc.

Hi ha una cosa que n'hi diem vida,
de vegades pren forma d'un austera
petita entitat, esmunyedissa,
amiga de l'empenta i la passió
que s'activa si ho vol a dins del cor.

Suau vaivé de vaixell,
Anada i retorn,
Ulls de mar enjogassada.
Verd, verd horitzó enllà,
Els meus blaus es fonen,
I es confonen
Amb la teua pell de sorra i tellerina.
Verd enllà ets roca agresta asseguda
Al meu recer d'aigua i sol,
Quan endinses les arestes
Clivellant la nua escorça.
Peix esdevinc per lliscar-te,
Marea de plenamar,
Amat, alga, flor i ona.

I (Els vents)

Illa assetjada
pels quatre vents,
la Tramuntana
et va desfent,
mentre arrossega
els teus budells
tu vas guarnint-te
amb tots els verds.


II (L'encontre)

Recorde aquell
setanta-tres
quan vaig conéixer
la teua pell,
una pell vella
plena d'esquerdes,
folrada d'herba
i amb moltes pedres.


III (Els pobles)

Tots aquells mots
a l'espinàs
del teu cos pla,
de Ciutadella
fins a Maó;
ses Ferreries,
es Mercadal
i l'Alaior.


IV (Els llocs)

I tots els llocs
on vaig gaudir
en aquells dies;
Cala Morell,
Santa Galdana,
Son Bou, Fornells,
Mannix, Xoroi,
Es Born i Es Port.


V (La festa)

Per Sant Joan
festa amb cavalls,
les avellanes,
els combinats
amb Gin Beltran,
tots aquells balls
i aquell desig
de llibertat.


VI (Les platges)

Les teues platges
eren salvatges,
aquelles cales
d'arenes blanques,
les aigües fredes
i les sirenes...
La plenamar
dels meus vint anys!


VII (Comiat)

Quan he tornat
després dels anys
res no és igual;
ni tinc vint anys
ni el tarannà,
tot ha canviat!
Et dec un cant
i avui te'l faig.

***

5/XII/2008

©Francesc Arnau i Chinchilla

La teva nau esberlava les ones juganeres
anant i venint
cercant l'horitzó promès per
les nimfes del mar

Maragdes vivents
coralls moribunds
natura en explosió
cossos ardents.

La teva nau esberlava
la quimera dels pescadors
teixidors de xarxes
i de somnis assossegats.

Cors en explosió
moribundes tradicions
anhels ardents
vives paraules.

La teva nau esberlada
pel desig moribund
dels somnis anhelats
entre ones juganeres.

...

No oblidaré els teus colors
nau esberlada,
ancorada en un mar mitològic
estimat de la seva gent.

Abraçat a un arbre, així et recordo.
Seguint les passes descalces d'un so mut,
sentint el que ningú no sent,
emmudint de goig,
del pler de ser el que ets,
mirada callada, ànima silent... però ets.

La rosella no té flaire; tu la olores.
La carícia no parla; tu saps si és de veritat
només tocant-la.

I el riu és mut, i el vent és sord.

I la vida és curta, flueix igual per tu i per mi
dins un elefant o vora l'andana del mar.
Igual, igual...

Els gestos tristos també són llàgrimes, callades.
Només sents els trons de les teves tempestes
i les arestes d'un dia gris
que ressonen i retornen com un eco embogit.

I el riu és mut, i el vent és sord.

Veig la primavera en cada estella,
el mutisme d'unes mans que parlen.
Altres paraules són, no sonen, ni canten,
però ballen, sibil·lines, enjogassades.

Quan rius, tries somriures de mim,
si em toques, jo mano callar al silenci
i m'imagino en el voral d'una camí tàcit

amb la boca tapada pels teus llavis.

Abraçat a un arbre, així et recordo.

Seguint les passes descalces d'un so mut,
sentint el que ningú no sent,
emmudint de goig,
del pler de ser el que ets,
mirada callada, ànima silent... però ets.

La rosella no en té, de flaire; tu l'olores.
La carícia no parla; tu saps si és de veritat
només tocant-la.

I el riu és mut, i el vent és sord.

I la vida és curta, flueix igual per tu i per mi,
dins un elefant o vora l'andana del mar.
Igual, igual...

Els gestos tristos també són llàgrimes, callades.
Només sents els trons de les teves tempestes
i les arestes d'un dia gris
que ressonen i retornen com un eco embogit.

I el riu és mut, i el vent és sord.

Veig la primavera en cada estella,
el mutisme d'unes mans que parlen.
Altres paraules són, no sonen, ni canten,
però dansen, sibil·lines, enjogassades.

Quan rius, tries somriures de mim,
si em toques, jo mano callar al silenci
i m'imagino en el voral d'una camí tàcit

amb la boca tapada pels teus llavis.

Véns on l'escuma sigui besada?

Onatge i perfum, horitzó i presència,
Mar que creixes endins dels meus porus
Pensats per tu i per a tu, febrils i remorosos.

Véns on els meus braços t'abracin?

Mirada i segle perdut, món minúscul
Que ordena el caos de l'evolució
Que hi ha en mi en no veure els teus llavis.

Véns on la pell esdevingui terra per a la sembra?

Espectre que em visita de nit, en somnis,
Que rau on l'aigua regalima fins a la meva gola,
I la bec i et devoro amb els ulls, ànsia eterna.

d.

Imagino el poema
dins un espai curull de pau
arran de mar.

Mor el capvespre:
esguardo la calma llisa
que la mar escombra.
L'aire dibuixa matissos
i es fonen els blaus.

Em despullo davant teu
i amb deler busco l'abraçada.
Sento les tèbies onades:
dolçes m'acaronen.

El silenci s'omple,
paraules desades al vent.
S'escapen les hores
tossudes em lliuren del somni

Mor el capvespre:
m'estremiré recordant
el bes robat
i la lluna vermella.

Onades s'abriven a la roca,
murs de natura per contenir
l'aigua del món que fuig
amb una força salvatge.

Llum blava a esquitllentes
et conté la mirada, el pols,
el batec de viure sota
l'aigua irisada dels segles.

Mentre una rosella altiva
t'observa llunyana,
cridant al món sencer
des de la seva mudesa,
que tan sols hi som de pas.