Comentaris del Melorepte 33 (Leonard Cohen)

No tot és ball en la vida de l'espectre
Però calla i torna a ballar i ho intenta
I si mor la mort mentre esdevé gebre
L'aigua plorada per les llàgrimes tristes
Només caldrà fer-ne mortalla amb el so
Del fregadís del voltor despullat pel temps.
Queixa't! Parla! Digues!
Balla fins que les plantes dels peus siguin desgast.

El ball de les hores, les hores viscudes,
Viscudes per la carn, la carn que només pensa,
Pensa en ballar fins al darrer moment el ball.

L'amor és una peça de bijuteria que corromp
L'anhel per la bellesa i pel taüt, el dolor
Que s'escampa indefinidament pertot,
I dorm on la llinda del futur comença a delimitar
Els paràmetres de la follia i del desconsol,
De l'aigua pútrida enmig del groc del toll.
Plora! Calla! Transmet!
Balla fins que la nit t'escorxi l'ànima i l'esbatani.

No tot és ball, melodia cansada de sonar,
Ni l'aire s'embala fins a l'horitzó del caos
Encara que s'endinsi i aprengui els mots
Callats de la hipocresia quan diu els noms
Del glacial acabat de néixer en el cor dels amants,
Giragonses fetes moviments rectilinis cap a tu.
Resa! Pressent! Esquiva!
I el moviment és muntanya, la immobilitat extrema.

I somnies en pètals candents i en felins breus
Per prendre'ls l'aroma i les urpes, i enamorar
Tu, només tu, tots els cors que bateguin
I esquinçar-los com han gosat fer amb el teu,
I saps que la verdor només s'aconsegueix
Amb la barreja i el silenci, amb l'espera.
Tingues! Flaira! Queixa't!
I el rèptil sortirà del seu cau per besar-te.

L'amor és amor. I falseja totes les avingudes
Plenes de gom a gom d'espectres, concorregudes
Per devoradors de somnis i de lliris exhausts.
I mors mentre sona i ressona
La melodia capaç de morir
Per tot allò que és vida
I, envoltada per falsos dies,
Riu i plora i sap que la llàgrima
Es gelarà en la seva parpella mentre balla...


llampec comenta: En el teu poema hi podem trobar romanticisme i fets positius en frases com la de l' estrofa 2: "El ball de les hores, les hores viscudes, Viscudes per la carn, la carn que només pensa, Pensa en ballar fins al darrer moment el ball.". Mentre que per oposició hi trobem frases negatives o tètriques com: "I si mor la mort mentre esdevé gebre" , "Els paràmetres de la follia i del desconsol, De l'aigua pútrida enmig del groc del toll.", "No tot és ball, melodia cansada de sonar, Ni l'aire s'embala fins a l'horitzó del caos Encara que s'endinsi i aprengui els mots Callats de la hipocresia...". Mentre que altres frases sonen com més ambigües: "I mors mentre sona i ressona La melodia capaç de morir Per tot allò que és vida I, envoltada per falsos dies, Riu i plora i sap que la llàgrima Es gelarà en la seva parpella mentre balla...". Mentre que aquesta personificació: "I el moviment és muntanya, la immobilitat extrema." em fa pensar en aquella frase de Machado "Nuestras vidas són los ríos que mueren en el mar", sense ànim de buscar comparacions, crec que claves molt bé la "quietud". Aquí: "El ball de les hores, les hores viscudes, Viscudes per la carn, la carn que només pensa, Pensa en ballar fins al darrer moment el ball." ens demostres l'habilitat per crear frases gairebé palindròmiques, utilitzant la darrera paraula de l'anterior frase per començar la següent, acabant igual que comença l'estrofa. És com una illa de paraules dins el poema. En la primera i última estrofa hii veig referències a la mort i a la vida, mentre que en les estrofes 1, 3 i 4 fas 3 exclamacions a la part final, com trencant el ritme. El teu poema està carregat de frases metafòriques, personificacions (lliris exhausts, felins breus, etc.) i utilitzes molts epítets i verbalitzes cada frase amb critèris molt personals. En resum, el teu poema és complexe, és rebuscat, cal analitzar-lo amb molt deteniment per no perdre's cap detall, pq amb ell mostres una gran habilitat verbal i una capacitat per desconcertar a tothom, donada la personalíssima visió que tens del poema de Lorca. Crec que et deixes influenciar per la música, pel surrealisme, per imatges i sentiments personals. En la meva humil opinió, el teu poema està entre un surrealisme lorquià i les "postals retòriques" Nerudianes. Sense pretendre comparar, crec desconèixer quina influència més pot tenir el teu poema. Es fa difícil de dir.

---

Homenatge a Federico García Lorca... (de qui he robat alguns versos)

A Viena hi ha deu noies
i a Granada un canadenc,
un indret on la Mort plora
per l'assassinat del poeta
de les paraules al vent,
un bosc de colometes
i un fossar a la pineda
ben a prop de la cuneta.

Ai, ai, ai, ai !!!
És el vals , és el vals...

Un bocí del matí que espera
que el rellotge done voltes,
i un saló amb mil finestres
reblit de llibres i quadres,
d'escultures i de pianos.

Ai, ai, ai, ai !!!
És el vals , és el vals...

És el vals de la Mort i del conyac,
un vals que somnia la tortuga
a les golfes on juguen nens blaus.

També hi ha quatre espills
rovellats pel pas del temps,
una mort per a piano
acompanyat per l'orquestra,
pidolaires per les teulades
van demanant l'almoina,
mentre les garlandes ploren
el gebre a trenc d'alba.

Ballaré disfressat com un riu,
et deixaré la boca entre les cames
i l'ànima a les fotos i als llibres.

Ai, ai, ai, ai !!!
Balla amb mi aquest vals,
aquest vals, aquest vals, aquest vals...

Dóna't pressa que la Mort ja se'n va!

***

FRANCESC


llampec comenta:Tot i tenir frases prestades del poeta granadí, Lorca, el teu poema enganxa perquè segueix l'esperit de la poesia surrealista del mateix. Hi trobo frases curioses com aquesta: "paraules al vent", donat que M.M. i Pol té un llibre amb aquest títol. El teu esforç per rimar alguns versos dóna els seus fruits: "poeta", "colometes", "pineda", "cuneta" en la primera estrofa. "Espera", "finestres" i "voltes", "quadres" en la segona estrofa (amb la tornada pel mig). L'estructura del poema és la d'una cançó, que es pot cantar perfectament, seguint també l'esperit del poema de Lorca. Frases que m'han agradat molt pels mots que empres: "reblit de llibres i quadres", "Ballaré disfressat com un riu", "i l'ànima a les fotos i als llibres.". La frase final sembla donar ales al poema: "Dóna't pressa que la Mort ja se'n va!", com fent una crida espiritual donat que la Mort (amb majúscules per emfatitzar, suposo), se'n va per no tornar i ara toca aprofitar el moment, ballar el vals, fer tot un "Carpe diem", abans que la cançó s'acabi. En resum, el teu poema vé a ser un homenatge, com tu dius, a un dels poetes més valorats de la literatura espanyola del segle XX. Un gegant de la poesia que amb el seu llibre "Poeta en Nueva York" demostrava al món la capacitat creativa i crítica al món occidental. No cal dir que és una opinió personal.

---

¿Quin idioma vols que parli
per fer-me comprensible
a la pols tènue dels miralls?

Ja saps que el temps
és un pas enrere
que férem fa molt temps,
molt temps enrere.

Si vols que parli,
puc tornar a dir-t'ho
i fer-me comprensible
a la pols tènue dels miralls
en l'idioma que vulguis.

Però tu,
aleshores,
m'hauràs de treure a ballar
sota la llum de les estrelles:
música insomne,

i jo et diré:
"m'estimes?"

i tu
no em podràs dir que no,
en cap idioma.

llampec comenta: El teu poema surt dels cànons. Et deixes endur per la melodia i traces un escrit amb molt optimisme i desinhibició. Destaco la primera i tercera estrofa, on jugues amb tres versos que em semblen poèticament formidables:

"Quin idioma vols que parli
per fer-me comprensible
a la pols tènue dels miralls?"

He tret el primer signe d'interrogació (¿), que en català no existeix en les preguntes. A part d'això, la teva pregunta em sembla d'una gran originalitat. Qui diria que els miralls tenen o reflexen "pols tènue"? la Bruna86, evidentment. Però m'encanta la frase i la repeteixes en l'estrofa tercera, canviant l'ordre i fent-la afirmativa. La segona estrofa sembla repetitiva: "temps" i "enrere" es repeteixen, no obstant, queda palesa la teva preocupació temporal. Al final, acabes demanant que et treguin a ballar, no acceptant que el company et digui que no, "en cap idioma", com dient que estàs segura que et dirà que sí, que t'estima i vol ballar amb tu. En el vers : i jo et diré:"m'estimes?" no canviaries el "diré" per "preguntaré", o si vols, quelcom més culte com "inquiriré"? Bé, és només una proposta.
En resum, el teu poema és tendre i el seu títol em sembla tot una paradoxa "Música insomne", quan la cançó "Take this waltz", és més aviat tristota i somnolenta. Però no per tothom, hi ha diverses opinions, és clar.

---

Giravolta, giravolta sense parar
no deixis de seguir aquesta musica
que ens fa sentir propers
i consola els nostres sofriments.

Deixa que t'agafi per la cintura
el teu braç sobre la meva espatlla
la teva ma a la meva
fen-te giravoltar sense descans.

Dansem, dansem sense parar
entre clars i ombres
recorrem la sala de ball
sota lluernes de llum.

Deixa moure el teu cos àgil
balancejant-te al ritme
del so d'aquest vals
tan dolç i inquietant alhora.

Estimem-nos, estimem-nos sense parar
gaudim d'aquest moment
assaborim el que ara tenim
ignorant el futur.

Deixa't dur pel desig
que els nostres cossos lliures
sentin musica de violins
entre l'aroma dels lliris i les garlandes en flor.

llampec comenta: La teva "Giravolta" dansaire és un vals poètic en tot ordre. El tema ronda pel ball del vals i es deixa estar de surrealismes. Estructuralment regular, en 6 estrofes de 4 versos, fent el darrer vers més llarg. "Giravolta, giravolta sense parar", "Dansem, dansem sense parar", "Estimem-nos, estimem-nos sense parar", aquests tres versos amb què inicies les estrofes 1, 3 i 5, dónen estabilitat al poema. En les estrofes 2, 4 i 6 comences amb el verb "deixar", que també contribueixen a estabilitzar el poema, solidificant els fonaments, fent-lo estructuralment perfecte i ben fonamentat. Utilitzes algún mot culte com "lluernes", que podriem dir que són com "celoberts", malgrat la definició del diccionari no és ben bé la mateixa, sí que s'entén "lluerna" com a una construcció que deixa passar la llum, o també poden ser els insectes que transmeten llum, en aquest cas em sembla que et refereixes a la construcció, perquè parles de la sala de ball. El teu poema està construït a ritme del vals, que és una peça o estil musical molt estudiat i molt pautat. Pautes molt bé i mesures molt bé les teves paraules, fent-les planeres i amorosint el ball amb aquesta parella que balla aquest deliciós ball. La teva darrera frase, entona mots que trobem en el poema de Lorca: els "lliris" i les "garlandes", donant frescor i aroma al poema. És el teu petit homenatge al poema de Lorca. Molt bé, Naiade, no m'ha decebut gens el teu poema.

---

Emblanquinada pel sol andalusí
rubiginosa
per les torxes de la nit
s'enlaira la soldana clara
de Granada

Quan la llum cansada
esbiaixada, entra
per la Porta de les Armes
ell comença el seu ball de passió
al Pati de Comares
La rítmica geometria erudita
dels mosaics
acompanya la dansa
gràcil, laberíntica
dels mots que suren lliures
dins l'estany
En el Pati dels Lleons
descansa l'home
aparellat al seu reflex
que neda, balla
mentre la font de la seva boca
calla

El rellotge de la mort
marca una línia
que separa en dos
meitats infranquejables
Condemnat estàs, poeta
a l'ombra mesquina
sota la mirada fixa
i obliqua de l'àliga

Una cançó, un ball, un altre home
com la suor freda del poeta
alliberen les seves paraules
Gotes enfiladisses en el jardí
fortificat dels somnis.

llampec comenta: Em deixes bocabadat! Què puc dir dels teus versos? Em sento desbordat per la gran qualitat dels teus versos, Xantalam. No ho dic de broma, és molt seriós. Comences situant-nos a Andalusia amb: "Emblanquinada pel sol andalusí...". Al segon vers, veig "rubiginosa" i corrents he hagut d'anar a buscar al diccionari: "color del rovell", veig "soldana" que és com una construcció islàmica, parlant de l'Alhambra que surt en el video. Veig que els trets del poema van per expressar les imatges del video, i, en especial, de Granada i l'Alhambra. No hi he estat mai, així és que no conec: "la Porta de les Armes", ni el "Pati de Comares" o "el Pati dels Lleons", que suposo, no ho sé, però suposo que deuen ser parts del recinte de l'Alhambra. De sobte et diuen: "La rítmica geometria erudita dels mosaics acompanya la dansa gràcil, laberíntica dels mots que suren lliures dins l'estany" i dius: Quina riquesa de llenguatge! Quina manera d'adjectivar! Felicitats! Però després et diuen: "En el Pati dels Lleons descansa l'home aparellat al seu reflex que neda, balla mentre la font de la seva boca
calla" i dius: Quina manera de descriure tant poèticament descriptiva! Valgui la redundància. Quan dius: "El rellotge de la mort marca una línia que separa en dos meitats infranquejables Condemnat estàs, poeta a l'ombra mesquina sota la mirada fixa i obliqua de l'àliga", és ben cert que estàs parlant de Lorca, a qui van afusellar indiscriminadament, amb el rerefons de la Guerra civil: "les dos meitats infranquejables" o "la mirada fixa i obliqua de l'àliga". Acabes amb :"Una cançó, un ball, un altre home com la suor freda del poeta alliberen les seves paraules Gotes enfiladisses en el jardí fortificat dels somnis.". Fent una comparació del ball i la suor freda del poeta i una metàfora de les paraules, essent "Gotes...". Jo et faria una petita crítica, o et donaria un petit consell: si parles de l'Alhambra, entrega-t'hi a fons, si vols parlar del poeta, fes el mateix, però no ho fagis en el mateix poema, fes-ne dos de diferents. Ja sé que t'ha costat de fer-lo i només en 44 versos de màxim era molt difícil expressar tantes imatges i sons i lletres diferents. Estem parlant d'un cantautor canadenc, que exhibeix imatges de Granada, i, que amb paraules d'un granadí que se'n va anar a Nova York, parla dels valsos i de Viena, com si hi hagués nascut. Per postres, hi ha una càntabra, de nom Ana Belén, que canta al poeta granadí. Per fer-ho més rebuscat, em sembla que no podria ser-ho més! Salut! Magnífic poema!

---

Gira el vals, finestres obertes,
la ciutat i la riba del riu,
verd el Prater, la roda movent-se
com el vals que ballem d'infinit.

Blaus els vidres, reflexos celestes,
les esglésies tan altes com cims,
i damunt les teulades vermelles
corre neu que ha desfet ja l'estiu.

L'aire passa tan net com un vidre
i girem en el vals i seguim,
i l'orquestra ofrena, polida,
notes clares d'humits violins.

El Danubi fa lluir com seda
l'aigua fluent de la Viena gentil,
i sonora és la vida i l'orquestra
com un baix que ressona d'endins.

S'eixamoren al vol d'oronelles
els vestits de cotó i d'organdí:
tu el portes, alat, amb lliurea,
jo escotat, colorat de carmí.

Tarongina duc al pit, tu estrelles,
i s'estén el fulgor en gotims.
Ballarem en la llum fins al vespre
i grans besos encendrem de nit.

llampec comenta: El teu poema és una obra d'art, Carme. Cada obra d'art teva és digna d'admirar, senzillament pels versos que arribes a treure de qualsevol cosa que et proposes a versar-hi . Per destacar, destacaria tot el poema i la bellesa de les imatges que ens presentes. Em quedo amb aquesta estrofa:
"S'eixamoren al vol d'oronelles
els vestits de cotó i d'organdí:
tu el portes, alat, amb lliurea,
jo escotat, colorat de carmí."
Però, clar, el poema en sí té moltes d'aquestes paraules cultes i refinades que a vegades, per una persona de cultura mitjana, com jo, resulten difícils si no miro el diccionari. Paraules com "el Prater", "organdí", "lliurea", "fulgor" adornen el teu poema i li dónen categoria i consistència. Empres amb propietat tots els mots que utilitzes en els teus versos, vull dir que es nota que saps de què parles. Estructures el teu poema en 6 estrofes de 4 versos, alguns rimats i alguns no. Els rimats segueixen l'estructura "abab", amb rima assonant. Tot i que no destaco la rima, sinó el contingut, que em sembla més interessant: Parles de Viena, del Danubi, dels valsos, de la manera de vestir, de la primavera, ... Hi he trobat nombroses comparacions o símils com "la roda movent-se com el vals que ballem d'infinit.", "les esglésies tan altes com cims", "L'aire passa tan net com un vidre ", "El Danubi fa lluir com seda", "l'orquestra com un baix que ressona d'endins.". Metàfores com "i l'orquestra ofrena, polida,...", "Viena gentil", "sonora és la vida", "s'estén el fulgor en gotims". No sé si he encertat les figures retòriques, hauries de ser tu, si ets profe de literatura, que em corregissis si em deixo alguna cosa o no he encertat amb la crítica. En resum, els teus poemes, i no només aquest, són deliciosos gotims de paraules orquestrades i vehiculades per fer de la llengua art i selecta poesia (pren-t'ho com una floreta si vols). Jo també remarcaria que la teva poesia costa de comprendre a la majoria, potser perquè utilitzes cultismes i verbs poc corrents, però decorosos a la fi. La teva poesia sel.lecta és per uns quants i per aquell qui fa l'esforç de llegir i rellegir. Felicitats i endavant!

---

Vam dir que ens veuríem a Viena
quan el foc de la guerra fos mort.
"Abraçats per la llum d'una espelma
trobarem el sender de l'amor".

Si no fos perquè els ulls plens de boira
no veuen més enllà del present

Tornaria al passat
per sentir un altre cop
les promeses que dansen al vent


Avui passejo tot sol per Viena
Escoltant els murmuris del riu
I cerco una veu que em desperti
del malson de no veure't mai més.

I en la fredor de la nit desespero,
cridant a la lluna i a la Mort:

"On estàs? Tornaràs...
a ballar pel sender de l'amor?
Donaria el que fos per un vals..."


llampec comenta: Interessant manera de començar el poema. "Vam dir que ens veuríem a Viena quan el foc de la guerra fos mort." Em fa pensar en l'anterior melorepte, en el qual es parlava de la guerra. Comences dient que "ens veuríem a Viena", com enllaçant amb . Ens hi hem vist... La boira t'impedeix veure el present i mires al passat: "les promeses que dansen al vent", tota una personificació de les promeses, que dansant al vent, no se sap on pararan. "La boira", "el vent", "el riu", "la nit", "la lluna", "el sender", el teu poema està ple de referències a la naturalesa, que esdevé el marc on tot succeeix. Però també remarco que narres el poema en 1ª persona singular, i això li dóna força i representativitat. Em refereixo que en el video apareix el cantant, pràcticament sol i explicant elque diu el poema de Lorca. Tu aconsegueixes que el protagonista, sigui Lorca, sigui Cohen o sigui qui sigui, parli per boca teva. Destaco el vers: "Tornaràs... a ballar pel sender de l'amor?" amb un toc nostàlgic i esperançador quan dius "Donaria el que fos per un vals...". El teu poema és "efectiu" i no et compliques l'existència... si no que ens ho fas tot fàcil i planer. Felicitats per la victoria!

---

llampec, jo no hi he participat, però amb aquests comentaris estic gelós i emprenyat per no haver-ho fet. (tampoc és que estigui gaire inspirat aquests dies)
Et felicito, els comentaris els trobo mol ben elaborats i precisos. Bona feina company!

Dani!
Moltes gràcies pels teus comentaris que enalteixen els nostres humils (almenys el meu) poemes.
Així dóna gust participar-hi.
Una abraçada!
FRANCESC