Repte 130 - Cop de cap

Ningú s'imaginava en aquell moment que aquell cop de cap seria tan profètic.

Tres homes, en Guillem, en Gerard i en Gustau, tots tres en la plenitud de la vida, havien de ser executats aquell migdia. Havien desafiat públicament l'autoritat del governador i, encara més greu, estaven incitant a molta gent a seguir el seu exemple. I el governador, disposat a demostrar la seva determinació absoluta d'imposar l'ordre, havia decidit no només fer acte de presència a la capital de comarca de l'interior on s'executava la sentència sinó fins i tot fer ell mateix, personalment, de botxí. Era un home baixet, de cabells foscos, amb un bigoti i un somriure ridículs, que necessitava demostrar un gran poder per a compensar un mal dissimulat complexe d'inferioritat.

La guàrdia desplegada a la plaça era immensa, i s'havia fet lloc amb contundència, evitant que la gent pogués observar de gaire a prop aquell espectacle macabre. La primera víctima era en Guillem. Lligat de peus i mans, però amb massa poca fermesa pel cos, va fer un gest brusc i inesperat quan el governador es disposava a fer la feina. El cop de cap va ser fort, sec, instantani. Abans de que ningú s'adonés del que estava passant, el governador ja jeia com un plom a terra, estabornit.


Tots tres van tenir una mort lenta i cruel. Tres-cents anys més tard, l'himne de la gent d'aquelles terres feia:

Boon cop de caaap! Boon cop de caaap, defeensooors de la teeeeerra...!

Eren gairebé les dotze i la cerimònia ja s'havia endarrerit mitja hora. Durant aquella estona, la suor havia decidit alliberar-se dels porus i li humitejava el coll i els punys. El neguit dansava al seu interior i un lleu mareig l'obligà a recolzar-se a la paret. El pare Damià aparegué ben abillat per la porta de la sagristia i amb un somriure el convidà a seguir-lo junt amb la resta. Tot estava ja preparat. La música sacra ho envaí tot en uns segons.

L' ombra del dubte planava sobre ell mentre avançava entre els bancs de fusta plens de gent. Va poder veure la seva mare i el seu germà, a primera fila, emocionats. Quan arribà devant l'altar intentà esbossar un gest de complicitat amb ells però estava com paralitzat, l'únic que inconscientment es movia era el seu pit, descontrolat. Els seus ulls es fixaren en el gran rosetó de colors que presidia l'absis i per un moment, la ment abandonà el cos i es capbussà en les aigües del llac on s'emmirallà amb ella, on descobrí el plaer de la carn i la veritable plenitud. Aquell pecat amagat durant tant de temps en els còdols de la seva memòria, aparegué just quan un company de seminari encetava la lectura d'un dels llibres profètics. Fou llavors quan, empès per una força "divina" s'ajupí fent una genuflexió i, arrencant-se l'alçacoll, sortí esperitat del temple i es deixà abraçar pel sol. La llum que el guià, serà sempre de la seva devoció.

Als milers de vides joves segades i per segar en accidents de trànsit.

Les primeres gotes de pluja, el cansament i la pèrdua de control del vehicle van fer que tingués lloc l'infortuni. El cop de cap que es propinà contra el volant fou brutal.
Un conductor de camió que treballava en torn de nit va ser qui va veure l'accident i va avisar a la policia. El van trobar totalment inconscient, amb el cotxe fora de la via i amb els braços i el cap plens de sang.

*

Ara jeia en un llit, connectat a multitud de màquines i amb tot de personal de l'hospital observant-lo atentament i tenint-ne cura. Estava bastant clar que mai tornaria a estar en total plenitud de les seves forces, però encara ningú perdia l'esperança.
Ella no se'n va separar ni un moment. Malgrat que les coses s'havien refredat fins al punt de no saber si continuar amb la relació, alguna cosa dins el seu interior li deia que havia de quedar-se allà, al seu costat.
Massa anys havien passat junts, massa vivències, massa gent en comú per deixar-lo sol en aquest moment. Si ell no l'havia decepcionat ni quan va decidir deixar de treballar i posar-se a estudiar, deu anys després d'abandonar-ho, ara li havia de correspondre.

*

Havia passat la pitjor nit de tota la seva vida, donant voltes amunt i avall del passadís, intentant treure'n l'entrellat de tot plegat, però, era impossible. Res té cap mena d'explicació profètica ni de cap altre tipus. Les coses passen, simplement perquè han de passar.

No sé com m'ho vaig fer per prendre aquella decisió sobtada, però de cop em vaig trobar amb el bitllet d'avió a la mà i havia de venir. Havia llegit el teu nom al diari: Olga Krisnetsov. Viatjaves a Praga des de la teva Rússia natal, i sentia que havíem de retrobar-nos a la ciutat on, feia vint anys, ens vam conèixer. I on també vam acomiadar-nos, deixant enrere la nostra plenitud.
Aquella tarda plovia, i encara conservo al meu interior la infinita tristor del cel i la teva mirada desesperada pel nostre adéu.
Vaig acaronar-te el cabell i la pell xopa de la cara, i el teu cos sencer es vas estremir. Després vaig marxar, girant-me només un sol cop, i tu eres dreta al mateix lloc, immòbil, en una posició de plena espera.
Aleshores tots dos només érem estudiants, i tu ja burxaves en el camp de la literatura. Conservo els teus poemes en rus, escrits per a mi, en el teu alfabet cirílic que a mi em semblava profètic. Però no vaig poder decidir casar-me amb tu.
Procedent de darrere del teló d'acer, membre actiu del Partit Comunista, amb tot el cabal d'incorreccions històriques que m'explicaves, no vaig tenir valor de continuar amb tu més enllà de les vacances.
Una cosa ben pròpia de mi, com ara, a punt d'agafar l'avió, que torno enrere i no sóc capaç d'arribar fins a les darreres conseqüències dels meus sentiments i fer el cop de cap de venir a trobar-te.