Repte 106. Una nit de Carnaval al Brasil

És el meu noranta-setè carnaval, però aquesta vegada ja no puc sortir a celebrar-lo al carrer.

Anys enrere vaig ser un dels homes més rics i influents de Rio, però ara ja fa molt de temps, d'això. L'imperi familiar es va dividir, si en vem arribar a fer, de beneiteries, i ara ja no em queda cap fill ni cap nét que em dirigeixi la paraula. Em trobo bé, però sé que m'estic morint, i esperava fer-ho sol, completament sol. És per això que, quan he sentit la porta he reaccionat amb suspicàcia, negant-me a obrir. Però han insistit, i he pogut sentir la veu de la Luzinha, la meva besnéta preferida, embadalidora com un encantament, i he anat a obrir.

Quina gran alegria! La meva petita, amb els seus cabells llarguíssims, color carbó brillant, els seus ulls maragda i aquell somriure tan encisador, havia deixat el millor de la gran festa del carrer per a visitar al seu besavi. Durant dues hores d'infinita felicitat, hem estat xerrant de tantes i tantes coses... m'ha donat notícies dels fills i dels néts, m'ha parlat dels seus estudis, de les amigues, del Jorginho, jo li he parlat de vells temps, dels seus pares, tiets, avis, de la vida passada i de com va ser la família abans d'aquests anys de desastres, de l'imperi que ara em penedeixo tant d'haver creat amb el meu esforç.

Però aleshores li ha sonat el mòbil. Era la Felipa, la seva millor amiga, acabava de descobrir entre les rúes al Jorginho completament entregat, cos i ànima, a una altra dona. Ara ella és al meu llit plorant, gemegant com una boja, i jo sóc vell, molt vell, i ja no em queden paraules de consol.

És el meu noranta-setè carnaval, serà l'últim, i tant de bo que no hi hagués arribat. Ella no m'hauria vingut a veure, i no s'hauria esquinçat així la seva vida.

Els pàmpols porracis de les fulles regalimen d'aigua, i una diversitat il·limitada de fruits virescents pengen de les branques en una aquarel·la de verds de matisos infinits: caquis, tabolls, gemats, glaucs, maragdins... I enmig del verd, taques de roig encès, les plomes rutilants d'una bonior d'aus xericant, xisclant... la majoria amagades darrere l'espessor.
Més enllà, tan a prop com un panteix invisible a l'aguait, bramuls, esgüells, rugits, grunys, garrameus, udols, crits... tota una simfonia de vida desconeguda.
El complex hoteler d'Helicònia, vora el riu Javari, esdevé una bombolla de civilització tecnificada enmig d'un paradís sense màcula a l'Amazònia del Brasil. Ben a prop, el Perú...
Els turistes pesquen, naveguen, passegen... tracten de comprar la felicitat sense sortir dels límits de l'hotel. A la vesprada celebren la nit de carnaval. La moixiganga esguerra la serenor de la jungla.
Entre cançó i cançó retorna el silenci. De sobte, com per art d'encantament, de més enllà de la festa comença a arribar una estranya borinor, com un retruny llunyà que creix a poc a poc. Els crits de les bèsties cessen i només es percep un misteriós tamborineig que no deixa d'acostar-se. La suspicàcia s'apodera dels responsables de l'hotel que romanen als límits de la finca, ullant la tenebror de la selva. Més enllà, el silenci insòlit i impossible dels animals, i el brum que s'acosta i que ja arriba a eixordar.
D'entre els turistes, hi ha qui comença a plorar. El tro de fons, ara, s'acompanya d'un trepig de veus que caminen; i, a poc a poc, es descobreixen les formes de milers d'indígenes que dansen a ritme dels tambors. Salten i cabriolen nus, amb la pell cobrenca pintada de taques roges i amb els rostres coberts per màscares esperpèntiques.
S'atansen a l'hotel. Hi entren. Són tants que els esforços dels vigilants esdevenen inútils; s'enduen la gent, l'arrosseguen, els esgarips de terror esdevenen crits inaudibles enmig del frenètic ritme de la dansa. I, tal com han vingut, se'n tornen a les regions ombrívoles del bosc, amb les quatre-centes persones d'Helicònia lligades de mans i peus.
Comença el Carnaval.

QUEDEN MENYS DE DUES HORES : Carnaval, el repte.

La encantadora i màgica nit del Carnaval de Brasil s'acostava. Tothom centrava cada vegada més atenció als grans vestits, màscares, assajos, extraordiaris barrets... Tothom es preocupava de posar part seva a la preparació del Carnaval d'aquest any. Tothom s'impacientava. Menys ella. Ella, senzilla i modesta, silenciosa, amb veu lenta i clara, de vestits no cridaners. Ella no vestia vestits escotats, ni tanques. No s'integrava a la gent, i ara més que mai. La gent la deixava de banda, acostumats a la seva ignorància per les grans festes, però jo em centrava amb ella. M'agradava la seva manera de ser, jo no acostumo a somniar noies amb un cos "perfecte". Perquè no existeix. I ella era així: natural.

Però la gran suspicàcia que moltes vegades m'ha salvat a la vida, i que em caracteritza, va passar per alt això. Al principi em va deixar parat... Desprès, però, la vaig deixar al seu aire, amb la seva felicitat d'haver-se integrat per fi a la gent. La vaig deixar, sí, però amb desconcert.

I és que a la gran nit esperada, tot se'n va anar en orris. L'esperava trobar en un racó, solitària, amb el seu somriure tímid, i mentre el ritme dels grans tambors sonés de fons, jo descobriria el que tothom havia ignorat, la seva bellesa amagada darrere la seva imatge de tímida, quieta i silenciosa. Em vaig emportar un bon desànim.
No la trobava, i al final, vaig començar a buscar-la desesperadament entre el gran bullici de gent i vestits vius. VAig trigar a reconèixer-la.
Estava allà, amb un vestit súper escotat rosa xiclet, un tanga que ensenyava un cul ben fet, i ella llançant indirectes a tothom, amb un somriure gairebé postís.

el dia de les disfresses, va, i es treu la màscara...