Veredicte Repte Clàssic Nr. DCCC

Guanyador Repte Nr.DCCC, Kefas pel relat: Oli

Comentaris dels textos:

Us vull agraïr a tots la vostra participació i felicitar-vos per com cadascú ha escrit un relat, qui sap si amb espurnes de vivències personals, al voltant de la botiga de barri. En tots ells s’hi veu una estima i una enyorança cap a uns establiments que, malauradament, van desapareixent del nostre entorn. Ha estat difícil triar un guanyador.

Prou bé: Comprar al barri

Un bon començament i un bon final en els que deixes molt clar que, feliçment, el comprar al barri sembla que torna.
Al diàleg entre la Mariona i la Concepció m’ha costat saber quan parlava una i quan ho feia l’altra. Cap al final, quan la Concepció li diu a la Mariona que ja sap que ha tingut una botiga de vetes i fils de tota la vida, se m’ha fet estrany. Potser s’ hauria de sobreentendre que per la seva amistat, tot i haver estat interrompuda durant uns anys, haurien de saber més coses l’una de l’altra.
L’últim paràgraf -Apa nostàlgiques? no sé quina de les dues amigues ho diu.
Molt suggerent la manera en que descrius la lleteria, alies “club de la llet” en que durant un temps, després de munyir les vaques de l’estable que hi havia al costat, les dones anaven amb les lleteres a buscar-ne i fer petar la xerrada entre elles.

Atlantis: La parada de peix

En el relat queda molt explícit que la Mercè és una dona d’empenta. De fet, darrera cada botiga de barri, hi sol haver persones que, com ella, tenen el do de saber empatitzar amb la gent. Amb això la Mercè demostra ser un ‘lince’ amb molta psicologia.
Saber els noms dels clients, les seves costums, el que solen comprar, la manera de saludar-los i a la vegada ensenyar-los tots els secrets dels peixos amb receptes incloses, és sens dubte un dels avantatges que ofereixen les botigues de barri.
No és estrany que la seva parada de peix tingués cada dia més clientela!
Un relat molt ben trenat amb una simpatia desbordant.

Joan Colom: Herbolaris

El relat, crec que podria haver-se endinsat més a parlar de com aquestes botigues tan especials eren, per molta gent, un lloc on s’hi anava a buscar, com altres van a les farmàcies, remeis per guarir per mitjans naturals tota classe de gams des de les migranyes, problemes d’acné, digestius... fins i tot pels estats anímics, i on sempre el consell de l’herbolari era fonamental.
Quan descrius els cucs de seda, em sembla que te’n vas una mica de la botiga de barri. Referent a les sangoneres, un tema molt interessant i del que he aprés molt del teu escrit, penso que no s’ajusta massa amb l’enunciat del repte.


Màndalf: L’oncle Sebas

Un relat molt entranyable que m’ha fet venir a la memòria la pel.lícula Cinema paradiso de Giuseppe Tornatore i la relació que mantenen l’Alfredo amb el petit Totó. Una amistat que en el relat es repeteix entre l’oncle Sebas i el Ramonet del Forn. Aquí, en comptes d’una pel.lícula amb retalls censurats de petons cinematogràfics, el regal és una brúixola que, per sempre més, formarà part de la vida del Ramonet. Aquella botiga del teu poble, com tantes altres que, a part de vendre una mica de tot també reparaven el que fos, com tu dius han desaparegut.

Kefas: Oli

El teu relat futurista és a part d’original i una reinvindicació de la botiga de barri, un crit d’esperança enmig del desastre i la deshumanització que ha representat la globalització. Molt ben novel.lat, amb tocs també d’humor, deixa molt clar que, qui sap si no tot esta perdut en aquest mon de bojos . Potser encara queda un bri d’esperança.
Acabes amb un final il.lusionant en que, un feliç 4XT6-BRAM9, només pensa en poder tornar a experimentar el que els científics havien decidit que fos el darrer intent per salvar la humanitat: La Botiga de Barri.

Crec que el teu relat es mereix ser elegit com a guanyador del repte DCCC.
Enhorabona! ara et toca a tu pensar en el nou repte.

(Montserrat Agulló Batlle)