Detall intervenció

VEREDICTE DEL JUTGE: RELAT CÀSSIC 468: INÈRCIA:

Intervenció de: NUNU | 08-06-2011

Vagi per endavant que JO SOC DE CIÈNCIES.

No és una excusa: és una realitat. Per tant, el comentari de texts no és una de les meves habilitats. Mai sé quan estic comentant el text, comentant el seu contingut, o opinant sobre el contingut o el text. Ja m’enteneu.
De qualsevol manera, soc incapaç de separar una cosa de l’altra.

Em poso la toga.

Com si s’haguessin posat d’acord, tots els autors/res, menys nuriagau, ens presenten relats en els que, en un moment o altra, es produeix una situació violenta com mecanisme de canvi. Uns per activa, altres per passiva.
Els comentaris als relats fora de concurs els he posat més avall, després del veredicte, quan ja m’he tret la toga.

Ceràmicas Alcántara – deòmises
Si hi ha res amb la inèrcia d’un petroler carregat de cru fins la bandera és una mare amb la constància “de mare”, de mare que està en tot, que ho recorda (quan no retreu) tot, que recomana, aconsella i demana, sense exigir, sense voler molestar, però amb aquella perseverança que fa que no es pugui aturar, ni desviar, ni variar en el seu objectiu ... si no és amb la força i la violència de, posem pel cas, un tràiler carregat de rajoles de València de Màlaga.
Quan s’arriba a una edat, com la dels protagonistes, se’n sap molt, de controlar inèrcies pròpies i alienes, de conduir situacions i tarannàs. Llevat dels imprevistos. La coincidència del camió, la seva procedència i el seu final, està ben trobada, fins i tot una mica còmica, la qual cosa afegeix dramatisme al desenllaç.

Viure per inèrcia – Englantina
El protagonista és incapaç de controlar les inèrcies a que es veu sotmès en l’àmbit familiar, la qual cosa li limita la felicitat: per un costat li imposen la direcció; per l’altre, li neguen l’ajut necessari per a orientar-se.
Carregat de generositat (la que no ha rebut), el protagonista prova de intervenir les inèrcies vitals dels seus amics per conduir-los cap a la consecució dels seus somnis d’e joventut.
Deu dona faves, realment, a qui no te queixals? Quan sembla que ja te controlada i reconduïdes les inèrcies de l’entorn que vol tenir com a pròxim, prova de modificar la seva pròpia vida, un cop te “preparat el terreny”, per a més seguretat. Ha de recolzar-se en algú, ara que s’ha apartat de la família? Es vol acostar als amics: anirà a visitar-los.
El desenllaç m’ha agradat moltíssim: una coincidència violenta posa fi a tota la trama que havia preparat en John: va i s’enfila en el vol UA-175 , de l’11-S i, en lloc dels seus amics, fa una visita a les Torres Bessones. Val més morir que perdre la vida?

Volant d’inèrcia – nuriagau
Ja és prou complicat (i plaent) provar de controlar les inèrcies que un sent en un moment determinat. Però encara més és controlar les inèrcies de dues vides paral•leles, de dos processos que en principi son incompatibles però que, de fet, es complementen.
Has aconseguit transmetre aquesta sensació d’estar en un lloc o situació, amb una inèrcia determinada, intentant mantenir el control i, al mateix temps, estar amb el cap en un altre lloc, una altra persona, una altra situació, més controlada, com una mena de barana on agafar-se per sentir la seguretat que manca.
El desenllaç ens deixa amb tanta incertesa com la protagonista. Potser, de tant en tant, li cal aturar el vertigen que provoca la inèrcia d’una relació estable, per agafar-se a la barana d’una relació menys compromesa i de menys risc aparent.

Retrobament - diamant
Un relat que arriba al límit de les 1468 paraules de pura inèrcia. Les protagonistes van acomodant-se a la successió dels esdeveniments sense voluntat aparent de variar la intensitat, cadència o direcció. Tornem a veure que, aparentment, només un cop fort de la vida, violent, sovint nefast, és capaç de fer variar la història.
Veig que la inèrcia pot arribar a pertorbar la ment, fins al punt de que apareix un altre cop la idea del suïcidi com a recurs davant la impotència de controlar els pensaments i els sentiments o ordenar-los, separant les emocions dels sentiments.

Aquella cançó – XvI
Realment, ens planteges una inèrcia implacable, impossible de controlar, de variar. La distància, i la manca de la tecnologia adient, ho impedeix. La impotència per a intervenir no provoca cap daltabaix, sinó que els protagonistes controlen els sentiments, buscant una lectura positiva.

La serenor de l’astronauta és envejable. Sabent que no pot fer res mes, es dedica, ell!, a animar i consolar als de la Terra, en un intent de conduir els sentiments de la seva dona i dels seus companys. És que no m’estranya: els trien molt bé, i en surt un de cada 50.000.

El moviment continu no existeix, o sigui que la inèrcia tant bèstia que suposa viatjar a 25000 Qm per minut quedarà reduïda, minimitzada, en un termini d’uns tres anys, en que la màxima violència coneguda, la desintegració, posa fi a les incerteses.
El desenllaç, previsible, però consolador, quasi desitjat perquè tot “acabi be”: una manera enginyosa de posar fi a l’angoixa que suposa no saber què està passant “allà dalt”... i de poder explicar-ho, més endavant, a la filla.

Per tant, el veredicte inapel•lable, és que el relat guanyador d’aquest REPTE CLÀSSIC 468, (cedelixviii), és el relat titulat...
AQUELLA CANÇÓ de XvI.

És el relat que m’ha semblat que manté la inèrcia fins més enllà del final del relat, concretament tres anys, sense possibilitat d’intervenir, ni que volguéssim. I el que més m’ha agradat, tant pel seu desenvolupament com per la seva originalitat.
Enhorabona al guanyador. XvI, ja espero en candeletes el tema que proposaràs, que segur serà original.

La resta de relats també m'han agradat força. Gràcies per la vostra participació.

petons, nunu

Ara em trec la toga, i comento els “fora de concurs”.

Fòbia a la inèrcia - deòmises (fora de concurs).
El personatge existeix, naturalment. Fa una confessió “en tancat”, ja que no s’atreveix a fer-la “en obert”, per por a la reacció de la mare. Els demés mai li han importat gens. Ho prova de la pitjor manera possible: frontalment. El desenllaç, el suïcidi, és el resultat de la seva impotència a l’hora de controlar la inèrcia, sense ni tan sols haver-ho intentat. Potser la inèrcia imposada per la mare (imposada sobre aquesta a la seva vegada) li ha impedit qualsevol intent. Mai li havien deixat conduir i, quan ho fa: directe al barranc.

Valquiria – deòmisses (fora de concurs)
Una mini novel•la tirant a negre. Un cop el protagonista engega, i agafa embranzida en la seva activitat depuradora, gaudeix controlant la seqüència dels fets per a mantenir la puresa i el “fair play”. Ara un, ara l’altre, va eliminant els obstacles per a eliminar tota contaminació malintencionada.
El relat ens porta, sense adonar-nos cap a un atzucac que ens aboca a un final previsible.
El desenllaç ens deixa amb el dubte de si realment serà un plaer, o no, sentir un tret de la Luger com a comiat del mon. (Pel meu gust, un suïcidi amb una Luger ha de ser molt incòmode, doncs la posició de la ma es molt forçada amb el braç aixecat: millor una Astra o una Beretta).

Velocímetres – deòmises (fora de concurs)
No el volia comentar. No perquè sigui fora de concurs, sinó pel contingut.
Per un costat, descriu de manera fluida els pensaments del conductor, fins que arriba a la feina. El fet de que tingui la mobilitat reduïda, i vagi en cadira de rodes, és un complement circumstancial. Que aquesta limitació sigui una seqüela de “viure amb tanta acceleració”, i que es tracti d’un preu alt, podria ser la interpretació del/de la protagonista.
Per altra costat (i em perdonaràs el to i el contingut), torbo que és un manifest amarg de qui no ha sabut superar un canvi brusc en la seva inèrcia vital. Qui en té la culpa? La vida accelerada? Les coses passen. Algunes no es poden aturar, altres es poden dirigir, minimitzar, però les desgràcies passen. No hi veig la necessitat de que es consideri com a un “preu alt” el fet de viure en cadira de rodes. És una putada, si. Però pitjor seria que sempre hagués anat a 60, i un que vingués a 160 li clavés un cop pel darrera i ... el que fos. A mi no m’ha aportat res. Ho sento.


Respostes

  • per a deòmises
    NUNU | 08/06/2011 a les 14:00
    benvolgut deòmises: (ara em recorda un minirepte)

    me'n penedeixo (una mica, només) del comentari a un dels teus relats, el del velocímetre.

    com a relat, relació de fets reals o imaginaris, li veig el valor que té. sens dubte.
    el que no he acabat d'entendre és quina aportació podia fer aquest relat en relació al tema del repte, a la INÈRCIA.
    és per això que dic que no m'ha aportat res.

    per altra banda, agraeixo, i admiro, sincerament, itat creativa, tant en quantitat, diversitat d'enfocaments i qualitat literària.
    no crec que un comentari advers, d'un neòfit com jo, pugui modificar la inèrcia de la teva trajectòria. potser al contrari.

    petons, nunu

  • Gràcies...
    deòmises | 08/06/2011 a les 17:58
    ...i felicitats!

    Gràcies pels comentaris, a cadascun dels relats presentats a concurs i a les meves aportacions noconcursaires. Hi havia més idees, però no volia fer-me pesat, amic Nunu! I no, no m'ho prenc malament, hi ha vegades que tens una idea i la plasmes, encara que sàpigues que no aporta res a algú més expert en el tema que toques...

    Felicitats, XvI! A veure, que també espero amb candeletes, com en Nunu, el tema nou, el del 469!


    d.
  • Molt bé, senyor jutge
    Englantina | 08/06/2011 a les 20:32
    Trobo que per ser de ciències, te'n surts prou bé, magrao. Gràcies pels comentaris. Estarem atents al nou repte que ens proposi en Xvl.
  • Gràcies
    XvI | 08/06/2011 a les 22:11
    Jo també sóc de ciències i acostumo a patir els mateixos dubtes a l'hora de comentar, però al final trobo que el que compta és donar, ni que sigui, les sensacions que t'ha transmès el relat com a lector, que sempre pot ajudar l'autor a polir-lo, veure-li alguna mancança que t'havia passat per alt i descobrir si connecta.

    Bona feina i gràcies per la part que em toca.

    Agrair també a en Asimov la inspiració i demanar-li disculpes per atrevir-me a fer un relat a partir d'un de seu. Però des que vaig veure el tema que no em vaig poder treure aquesta idea del cap.

    salutacions
    Xavier(XvI)

    P.S. deo comences a acomplexar-me amb tanta creativitat.
  • RE: VEREDICTE DEL JUTGE: RELAT CÀSSIC 468: INÈRCIA:
    nuriagau | 09/06/2011 a les 00:51
    Gràcie pels comentaris, senyor jutge!

    Si no he escrit fins ara és perquè no m'havia llegit, encara, tots els relats participants. Ara sí, i puc assegurar que em sento orgullosa d'haver participat en aquesta edició tan brillant.

    No sé si serà cosa de la inèrcia o què, però em crida l'atenció que tant l'Englantina, el Magrao i jo mateixa, hàgim escollit el relat del Xvl en el nostre primer veredicte de Repte Clàssic.

    Esperarem la nova proposta i la inspiració!

    Ah! I sóc de lletres (més o menys)!

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: