Sentència inapel.lable

Sentència inapel•lable

Des del moment que el jutge del tribunal va dir d’una manera seca, però perfectament audible, la paraula ‘culpable', vaig passar a ser menyspreable davant la llei. Un criminal a ulls de tothom.
El meu advocat d’ofici va semblar alleugi’t- No hi haurà revisió del cas, em va dir en acomiadar-se.
-Malparits, us hauria d'haver eliminat a tots, vaig cridar mirant als qui des de els primers bancs havien aplaudit la sentència -Prohibido alzar la voz, em va dir un dels guàrdies que m’escortava fora de la sala, tot fent-me una estrebada al braç.

Vaig mirar de reüll a la mare, que vídua des de feia uns mesos, havia seguit el procés des del fons de la sala. Tenia la mirada perduda. La seva presència a estones m’havia confortat, però també m’havia incomodat. Tenir un fill criminal deu ser fins i tot pitjor que tenir-lo mort, vaig pensar.

Estic aïllat dels altres presos. Soc perillós i la meva cel•la és un verdader ‘calabós', fosca, humida, amb un catre per somier i un forat per fer les necessitats. Amb poc més de trenta anys, la llei m’ha castigat a viure un infern tots els dies que em restin de vida.

Les meves mans, de plata com molts en deien, ara me les emmanillen cada cop que surto de la cel.la. Són elles les veritables culpables de la meva dissort? La meva feina de mecànic de cotxes d’alta gamma, feia que sovint m’hagués de mossegar la llengua veient l’arrogància en què alguns clients tractaven l’amo.

El més enervant eren les exigències dels ‘nens pijos’ que amb el carnet recentment estrenat et miraven per sobre l’espatlla. El dia que un d’ells, va gosar alçar-me la veu dient-me que no volia que posés la mà sobre el seu Maserati d'última generació, ho vaig tenir clar. Aquella mateixa tarda, passades les vuit del vespre, mentre l’amo tancava caixa i sense ser conscient que la càmera de vigilància encara estava encesa, vaig anar al cotxe d’aquell desgraciat i amb cura perquè no es notés en arrancar, li vaig inutilitzar els frens de les quatre rodes.

Les notícies en van anar plenes. La imatge del cotxe fet miques feia feredat. Calia esforçar-se per veure que era un Maserati . El conductor, fill d’un magnat de les finances i tres amics seus, s’havien estimbat en un revolt de les costes del Garraf tornant d’una nit de festa. Tots havien mort a l’acte.

Quan al cap d’un parell de dies, l’amo em va cridar al seu despatx, a fora ja m’esperava la guàrdia civil.

Ho tinc coll avall. La baralla amb un funcionari de la presó, acabarà a trets i amb el final d’aquest malson. La mare ho entendrà.