Detall intervenció

Sentència inapel.lable

Intervenció de: Montserrat Agulló Batlle | 09-09-2026

Sentència inapel•lable

Des del moment que el jutge del tribunal va dir d’una manera seca, però perfectament audible, la paraula ‘culpable', vaig passar a ser menyspreable davant la llei. Un criminal a ulls de tothom.
El meu advocat d’ofici va semblar alleugi’t- No hi haurà revisió del cas, em va dir en acomiadar-se.
-Malparits, us hauria d'haver eliminat a tots, vaig cridar mirant als qui des de els primers bancs havien aplaudit la sentència -Prohibido alzar la voz, em va dir un dels guàrdies que m’escortava fora de la sala, tot fent-me una estrebada al braç.

Vaig mirar de reüll a la mare, que vídua des de feia uns mesos, havia seguit el procés des del fons de la sala. Tenia la mirada perduda. La seva presència a estones m’havia confortat, però també m’havia incomodat. Tenir un fill criminal deu ser fins i tot pitjor que tenir-lo mort, vaig pensar.

Estic aïllat dels altres presos. Soc perillós i la meva cel•la és un verdader ‘calabós', fosca, humida, amb un catre per somier i un forat per fer les necessitats. Amb poc més de trenta anys, la llei m’ha castigat a viure un infern tots els dies que em restin de vida.

Les meves mans, de plata com molts en deien, ara me les emmanillen cada cop que surto de la cel.la. Són elles les veritables culpables de la meva dissort? La meva feina de mecànic de cotxes d’alta gamma, feia que sovint m’hagués de mossegar la llengua veient l’arrogància en què alguns clients tractaven l’amo.

El més enervant eren les exigències dels ‘nens pijos’ que amb el carnet recentment estrenat et miraven per sobre l’espatlla. El dia que un d’ells, va gosar alçar-me la veu dient-me que no volia que posés la mà sobre el seu Maserati d'última generació, ho vaig tenir clar. Aquella mateixa tarda, passades les vuit del vespre, mentre l’amo tancava caixa i sense ser conscient que la càmera de vigilància encara estava encesa, vaig anar al cotxe d’aquell desgraciat i amb cura perquè no es notés en arrancar, li vaig inutilitzar els frens de les quatre rodes.

Les notícies en van anar plenes. La imatge del cotxe fet miques feia feredat. Calia esforçar-se per veure que era un Maserati . El conductor, fill d’un magnat de les finances i tres amics seus, s’havien estimbat en un revolt de les costes del Garraf tornant d’una nit de festa. Tots havien mort a l’acte.

Quan al cap d’un parell de dies, l’amo em va cridar al seu despatx, a fora ja m’esperava la guàrdia civil.

Ho tinc coll avall. La baralla amb un funcionari de la presó, acabarà a trets i amb el final d’aquest malson. La mare ho entendrà.




Respostes

  • La torna.
    Juan Palomo | 03/09/2026 a les 12:28

    Ara farà un any, estava ben fotut, jo: era al corredor de la mort i ningú no hauria donat cinc cèntims per mi. Estava totalment ensorrat i havia fet arribar a l'alcaid el prec que avancés l'execució tot el que li fos possible, perquè l'espera era pitjor que el pas de rosca del garrot vil. Sortosament, no em va fer cas i poc després la Constitució de 1978 va abolir la pena de mort.

    Recordo que les últimes execucions a l'Estat Espanyol es produïren en 1975, poc abans de la mort de Franco, i foren cinc: tres per a activistes del FRAP i dues per als d'ETA. A mi em van detenir i jutjar en 1977, condemnant-me a la màxima pena, que era la capital i que poc després es transformà en la màxima de reclusió continuada: trenta anys. Això m'ha permès tenir a la cel·la un receptor de televisió i llibres, ja que no ens permeten disposar de telèfon mòbil. D'aquí a un any, exactament el 10 d'abril de 2008, seré posat en llibertat.

    Una putada, això de ser alliberat després de trenta anys de reclusió: igual que fa trenta anys, quan demanava que s'afanyessin a matar-me, ara els pregaria que em deixessin seguir a la presó, que s'ha convertit en tot el meu món. A fora no m'espera ningú, no trobaré feina i la subvenció de sis-cents euros mensuals no em donarà ni per a pipes. A més, m'he aficionat a la lectura: no només als de la biblioteca, sinó als que m'he anat comprant, que m'han servit per aprendre anglès, francès... i català. Sí, perquè el català és la meva llengua materna, però no sabia llegir-lo ni escriure'l.

    L'últim llibre en català que he llegit és una novel·la històrica* sobre el Dr. Joan Peset, metge i rector de la Universitat de València durant la Segona República, detingut en acabar la Guerra Civil i executat dos anys després. No el van afusellar sol, sinó en companyia de tres presos polítics, per tal que la seva mort passés més desapercebuda. Es pot dir que aquells tres pobres acompanyants n'eren la torna, fent servir la paraula en el mateix sentit que el títol de l'obra que en 1977 li va costar a Albert Boadella, director de la companyia teatral Els Joglars, ser detingut. A "La torna", Boadella argumentava que l'execució a Tarragona del delinqüent comú Heinz Chez, en 1974, el mateix dia que a Barcelona executaven l'anarquista Salvador Puig Antich, era la torna destinada a què la mort d'aquest passés més desapercebuda.


    (*) Com que la novel·la "Ingrata pàtria" l'autor Martí Domínguez la publicà en 2025, evito referir-m'hi, deixant obert el relat a suposar que es tracta d'una novel·la anterior.
    • Dues correccions:
      Juan Palomo | 03/09/2026 a les 12:45

      Al tercer paràgraf, en comptes de "no només als de la biblioteca" cal afegir "llibres": "no només als llibres de la biblioteca".

      Al quart paràgraf, en comptes de "durant la Segona República", per mantenir-me el el límit de les 450 paraules, cal treure "Segona": "durant la República".
  • El xerraire
    Maculan | 03/09/2026 a les 17:18
    —Xerrar per fer-me l'interessant davant de la Roser. Per fer el fanfarró, per fer l'home dur, jo em vaig atribuir uns crims que no havia fet.
    Ara, m'han tret del calabós, m'han pujat damunt d'un carro i em condueixen al cadafal. Sento la cridòria de la gent. M'ho diuen tot. El pitjor és que veig rostres coneguts; rostres de gent que em sap incapaç de fer res, però aprofiten la meva debilitat per insultar-me. Em llencen patates podrides, faig pudor i les mosques se m'abalancen. El boig de la sotana em fot la creu al rostre, mentre canta llatinades que ni ell sap el que signifiquen. Ressonen els timbals, les campanes toquen a mort, però el que em fa més mal és l'esquella del nen que amb rostre somrient obre pas.
    —Justícia!!! —clamen els ignorants.
    Vàrem anar a sopar a l’Hostal de l’Esquirol Verd en terra francesa. La bella Roser fugia del bordell i jo l’acompanyava per aprofitar-me. Li vaig dir que era el criminal que buscava la justícia per haver comès infames crims. No li vaig dir ben clar, però així ho entengué l’hostalera i així ho explicà al capitost de la gent d’armes.
    M’arrencaren de la taula i em tancaren al calabós, on, amb tortures, em van fer confessar i signar. Em van tancar a la presó fins que van venir a buscar per jutjar-me. Quan fou l’hora d’escoltar sentència, em van fer agenollar al mig de la sala amb els braços en creu i el cap jup. Després, em van passejar pel poble, on un criminal, que no era jo, havia comès actes terribles.
    Ara em fan baixar a hòsties. Em fan mal els genolls, sento mareig, però avanço determinat cap a la mort: vull que em llevin del món. Pujo les escales, el botxí m’estira per la camisa i em posa dret davant de tothom. Una ovació d’alegria sorgeix de la gernació, volades de coloms espantats s’alcen de les teulades i sento la mà del botxí que m’obliga a seure a la cadira. Veig un frare que s’obre pas entre la gent amb una creu de fusta. El botxí em cenyeix una argolla al coll. El frare puja l’escala i dona un paper a l’oficial. L’argolla m’escanya, trec la llengua, m’oprimeixen el clatell amb un ferro. Sento crits, el botxí em desfà. Obro els ulls, no estic mort, però sé que em moriré aviat. A cau d’orella, el frare em diu que ha demostrat que jo era innocent.
  • RE: REPTE CLÀSSIC DCCCXXXVII - DINS LA MENT DEL CRIMINAL
    Atlantis | 04/09/2026 a les 08:27

    Eximents

    D’ençà que ho recordo, sempre m’han robat els nòvios. La primera vegada va ser l ‘A. R., Mentre pensava si m’agradava o no aquell company de feina, ja me l’havia pispat. Em va fer ràbia perquè no la trobava ni més guapa, ni més intel•ligent, ni més...També la N. s’enamorà del M i me’l va prendre. I la Ruth, la Conxita, la Maria Àngels... Vaig decidir passar dels homes, però vaig tornar a caure i una i altra vegada les meves relacions van fracassar. Ells em deien que era gelosa, però la veritat és que la meva experiència feia que estès en estat d’alerta, la qual cosa no afavoria els meus vincles afectius. Per això quan vaig veure que la Mara feia la papallona davant del Josep em vaig dir a mi mateixa que ho havia de frenar de manera contundent.
    Vaig tornar a emprendre la meva amistat amb el Lluís ja que m’havien dit que era farmacèutic, no ben bé farmacèutic, sinó dependent d’una farmàcia, però, pel què el necessitava, a mi ja m'anava bé. Amb preguntes informals em vaig anar assabentant de quins medicaments podrien ser letals, amb quines dosis, quins no deixaven rastre... Tenint clar tot això vam començar a trobar-nos els tres: El Josep, la Mara i jo. També vam organitzar algun berenar o alguna sortida amb més amics, però sempre hi havia la Mara a qui dissimuladament li posava a dins del seu got la dosi de gotetes d’aquella barreja que mesurava i preparava detalladament cada nit.
    Tot va sortir tal com esperava. Es va anar trobant malament, res en concret. Es va anar aprimant, feia ulleres, tenia vertígens. Fins que un dia un atac de cor fulminant se la va emportar.
    Sí, tot va sortir bé, menys la perspicàcia d’aquesta inspectora que va seguir el fil i em va enxampar. Entre sanglots i llàgrimes ara li estic relatant els fets... i em sembla que en algun moment s’ha estovat... sobretot quan li he dit i tot el patiment durant aquests anys, les nits sense dormir, la por, la intranquil•litat, el dolor de perdre la persona estimada, el fet de sentir-te menyspreada... tot això no pot constar com eximent? No es pot considerar un trastorn patològic?, o un rampell passional?
  • RE: REPTE CLÀSSIC DCCCXXXVII - DINS LA MENT DEL CRIMINAL
    aleshores | 05/09/2026 a les 10:08
    Pelutx

    Després del tractament per eliminar el narcisisme em trobo estrany, m’agraden les embarassades, els nens, els gatets, ajudo a travessar els carrers a les senyores amb carret. No me’n ser avenir, aquest no soc jo!



    Des del llunyà dia en què vaig veure com explotava un gripau amb un cigarret a la boca, que li va posar entre riallades de milhomes un marrec malgirbat, m’he vist atret per la violència des d’un punt de vista obscè, erotitzant.



    Poc més endavant, per broma o venjança, vaig treure la xaveta de la roda d’un carro que lògicament va perdre l’horitzontalitat i descarrilà, amb la mula corrent espantada i fotent coces. Semblarà una ruqueria, però gairebé em vaig fer un home dur quan l’amo de carro em va esperar anant a l’escola i em va fotre un bon gec d'hòsties. Què hi farem: ens hem d’endurir.



    Però la meva part formativa, el meu doctorat, i on la meva libido es va passar definitivament al costat dolent va ser al col·legi falangista. Allà pintaves la cara amb «kemfort» per les sabates als nous més petits, anusaves fort els braços del pijama i els hi feies la petaca al llit. I si convenia els tocaves la titola. Els preceptors eren molt homes, també. El mestre de la sala d’estudi ens va foragitar als que no estudiàvem a una altra aula. Allà tot era fer el boig. Vam intercanviar cigarrets, I vet aquí que em desperta un «preceptor» a la nit i em demanen on tinc el paquet de tabac. El segueixo i que veig?: En perfecta formació tots els fumadors, tossint, davant del cap, humiliats per no saber fumar empassant-se el fum. Quina lliçó. Que ens retornin als vells temps, on els homes eren homes.



    Però aquella escola va ser més que una escola va fundar el meu caràcter que ara desgraciadament ensulsiada. Gaudir infligint el mal, les "novatades", a altres sent l’ajudant del cap, un paio format en internats més durs on li havien ensenyat moltes coses lletges per darrere. Hi havia una estricta jerarquia, sí, basada en la força. Ara tot allò s’ha perdut. Aquelles mirades d’odi, sense cap motiu, aquells cops de puny a traïció, aquell sotmetiment per la força, ja no tornaran. Allà havies de sobreviure sense alternativa excepte apuntar-se al bàndol dolent. Hem de confiar que els abbas khals de torn on els homes eren homes i s’imposaven. I no creure a pseudofatxes «goyim» com el puchipuchi de Brussel·les.



    Vine pelutx.
  • RE: REPTE CLÀSSIC DCCCXXXVII - DINS LA MENT DEL CRIMINAL
    kefas | 08/09/2026 a les 07:24

    Violació greu d'una llei moral

    Potser soc contradictori. Per una banda, la meva consciència té clar que soc un violador d'una llei moral, un criminal, però per l'altra la meva disposició per actuar conforme a aquesta llei és total, soc virtuós. 

    Estic tranquil. Reviso els manaments de la infància i no n'he vulnerat cap. No he robat, ni matat, ni mentit de forma que hagi causat un greu perjudici a algú. El meu comportament és del tot natural, conforme a les lleis de la natura, que estan lluny de complir amb els deu manaments. Una altra contradicció.

    Parlant de natura, avui mateix he vist un vídeo alliçonador. Uns bombers varen trobar, en una zona de bosc cremada, una guilla que estava mig morta. Amb el seu cos, ennegrit pel fum, havia salvat la seva cria. Entre les meves amigues la seva visió ha provocat un orgasme de tendresa, confonent aquesta emoció humana amb el pur instint de supervivència. Mentre el miraven no pensaven que la cria havia estat alimentada amb les cries d'altres animals, que la mare havia matat sense gota de pietat. Si una guilla no pot tenir el sentiment de pietat, tampoc pot tenir el de tendresa. Estem tan confosos i en sabem tan poc de les nostres emocions!   Jo soc una mica així, natural i pervers, amb l'instint de supervivència que els homínids qualifiquen de perversió. 

    No vull pensar en el meu crim. Per conservar la serena atenció conscient que em requereix la meva mestra de mindfulness, no puc fer-ho, però sí que puc pensar en crims similars. La vida no és un període de temps en què fem coses, és el que sentim, amb els sentits, en un moment determinat. Jo visc, ara mateix, el cúmul de sensacions positives associades a l'escriptura. Si algú em matés, deixaria de tenir-les, però, posteriorment, no patiria per això perquè estaria mort. Però si algú m'aterrís durant un període de temps llarg, deixaria de viure, de forma conscient, aquestes sensacions positives durant aquest període. Seria equivalent a matar-me parcialment moltes vegades, de manera que la suma d'aquestes morts parcials equivaldria a moltes morts totals.

    Imagino quin crim tan gran seria si afectés milers o milions de persones. Doncs això passa contínuament. I el virtuosisme del crim és fer que la causa sigui una bona obra. Ara mateix en tinc un de sonat al cap, un que terroritza a milers de persones perquè algú ha decidit fer milers de bones obres. La virtut com a causa d'un crim en què les víctimes són presentades com a botxins. Genial!



  • Sentència inapel.lable
    Montserrat Agulló Batlle | 09/09/2026 a les 19:06
    Sentència inapel•lable

    Des del moment que el jutge del tribunal va dir d’una manera seca, però perfectament audible, la paraula ‘culpable', vaig passar a ser menyspreable davant la llei. Un criminal a ulls de tothom.
    El meu advocat d’ofici va semblar alleugi’t- No hi haurà revisió del cas, em va dir en acomiadar-se.
    -Malparits, us hauria d'haver eliminat a tots, vaig cridar mirant als qui des de els primers bancs havien aplaudit la sentència -Prohibido alzar la voz, em va dir un dels guàrdies que m’escortava fora de la sala, tot fent-me una estrebada al braç.

    Vaig mirar de reüll a la mare, que vídua des de feia uns mesos, havia seguit el procés des del fons de la sala. Tenia la mirada perduda. La seva presència a estones m’havia confortat, però també m’havia incomodat. Tenir un fill criminal deu ser fins i tot pitjor que tenir-lo mort, vaig pensar.

    Estic aïllat dels altres presos. Soc perillós i la meva cel•la és un verdader ‘calabós', fosca, humida, amb un catre per somier i un forat per fer les necessitats. Amb poc més de trenta anys, la llei m’ha castigat a viure un infern tots els dies que em restin de vida.

    Les meves mans, de plata com molts en deien, ara me les emmanillen cada cop que surto de la cel.la. Són elles les veritables culpables de la meva dissort? La meva feina de mecànic de cotxes d’alta gamma, feia que sovint m’hagués de mossegar la llengua veient l’arrogància en què alguns clients tractaven l’amo.

    El més enervant eren les exigències dels ‘nens pijos’ que amb el carnet recentment estrenat et miraven per sobre l’espatlla. El dia que un d’ells, va gosar alçar-me la veu dient-me que no volia que posés la mà sobre el seu Maserati d'última generació, ho vaig tenir clar. Aquella mateixa tarda, passades les vuit del vespre, mentre l’amo tancava caixa i sense ser conscient que la càmera de vigilància encara estava encesa, vaig anar al cotxe d’aquell desgraciat i amb cura perquè no es notés en arrancar, li vaig inutilitzar els frens de les quatre rodes.

    Les notícies en van anar plenes. La imatge del cotxe fet miques feia feredat. Calia esforçar-se per veure que era un Maserati . El conductor, fill d’un magnat de les finances i tres amics seus, s’havien estimbat en un revolt de les costes del Garraf tornant d’una nit de festa. Tots havien mort a l’acte.

    Quan al cap d’un parell de dies, l’amo em va cridar al seu despatx, a fora ja m’esperava la guàrdia civil.

    Ho tinc coll avall. La baralla amb un funcionari de la presó, acabarà a trets i amb el final d’aquest malson. La mare ho entendrà.



Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.