RPV 151: TESERAC VETACIONS !!!

Hola,

Comencen les votacions al RPV 151.
Sius plau poseu el nº de poema ja que hi ha un títol repetit!!!

teniu 24h a partir d'ara




1. Oda a totes les dimensions d'un cos.

Enllà del punt,
ni amunt, ni avall,
enllà.
A cada punt,
on cada punt
s'està.
Endins, potser,
però no ben bé.
Enllà;
la inflor emergent
per un espai
lligat
a un tot ignot,
potser infinit,
o no.
Fins a onze diu,
el savi, i riu.
I el boig
brandar de brins
enllà dels plecs
més fins;
on el petit
forat se'n va
del punt;
no pas amunt,
ni avall, ni enlloc;
ni lluny.
Que gran que és el
tot el que hi ha
al forat
immens de ca-
da mos de buit
i temps.
Ja veia jo
el buf dels vents
del cap,
vers més enllà
dels gels del pol
surant.
I els meus ulls cecs
a l'ombra del
real.
Som el besllum
del sol que llu
rotund;
enorme esfe-
ra de contorns
de fum.
Enllà d'aquí,
però aquí també;
profund.
No entenem res
i anem negant-
ho tot.
Veiem sols llum,
car tot és fosc
i ocult.
De l'univers
xuclem sols el
perfum.
Creient que no
hi ha res
enllà dels mots.
Enllà hi és tot
hi és tot
hi és tot
hi és tot.


2. Teserac

A bord i a deshora
de les nits que minva el vent
s'amara el mirall dels ulls teus
amb la lluerna del far.
Sota l'oratge desídia
dels dies que no vam comptar
els de dol i els de rosada
navalla sobre navalla.
Mira, enllà, aquest
cant malvat
de totes les sirenes!
Què saps de la vida no viscuda,
de l'estela dels amants!
Lluny de mi neixen i moren sols
i altres martingales,
als forats de cuc genives de narval.
Premonicions de desastre,
ara que sé que tot passa
en un instant.
Digues on hem de trobar-nos.
I en quin estadi de creixement.
Quan minva el vent.


3. Quàdrupla aritmètica

Torno als vèrtexs del món



I. Obituària


Retorno als vèrtexs del món,
A aquelles passes que, entusiastes,
Endegaven un camí on calia
Erigir noves torres en cada albada.

I trobo paraules en silenci,
Esbossos de poemes sense llegir,
Com cadàvers que esperen sepultura
Entre les ruïnes òrfenes de l'oblit.

On confluiran la tendresa sincera
I la bufetada de milers de tones
Que tatuarà el turment en la galta?

On, si la paraula més freda i crua
És emparada per la boca que oferia
Besos càlids contra temporals marins?

*

II. Quòniam

Retorno als vèrtexs del món.
Adopto la trigonomètrica ignorància
Per fer meves les arestes que s'estenen
Davant dels ulls miops i perplexos.

Irrompo en ponts de paraules mudes,
En guspires d'un foc que malda per encendre's
Mentre el delma la munió de perquès.

Entendré els jeroglífics que em brinda
La vida -missatges encriptats que desxifro
Massa tard- l'entrellat que mou els miralls
En aquest constant joc de reflexos?

O m'engolirà la pròpia niciesa, la paràlisi
Pretèrita que, inamovible i immòbil, enrigideix
Els membres amb rèmores de feixuc sobrepès?

*

III. Resquícies

Retorno als vèrtexs del món.
I m'adono de les resquícies que he deixat
Ancorades en un port que no em desitja.

I sorprenc tota gota de rou en les tiges
D'una espiga malalta com la meva existència
Que regalima fins desaparèixer en el no-res.

Demanaré clemència a qui em sotmet
A continu judici, a qui ignora els batecs
D'un cor que només necessita carícies
Per seguir endavant, en lloc de calitja?

O seré serè equipatge per a l'embalum
Que és la memòria quan no es vol el llast
D'uns records que només serveix
Per corcar el demà amb allò que no s'ha desprès?

*

IV. Cosmogònica

Retorno als vèrtexs del món.
I m'allunyo de la principal raó
D'haver començat un nou poema.

Geometria nua, traços perfectes enmig
D'un espai que ha de conquerir la paraula
Perquè les matemàtiques han fet la resta.
Però només tinc mots per a l'anatema.

Aquesta sentència que m'ha exclòs d'un cosmos
Que creia tenir entre les mans, i assolir
Una nova dimensió, potser desconeguda.

He sabut preguntar però no respondre,
He comprès els ocasos però no les albes,
Ni tampoc els senyals lluminosos. Resto
Davant del cub sense mots, com la musa muda.

* * *



4. Dimensions

Pobres primitius cervells,
en ple segle vint-i-ú
encara divaguen confosos
entre línies, superfícies i volums
en espais imaginaris
sobredimensionats.
Són cervells desorientats.

Potser tot és més senzill,
potser massa complicat…
I si canviem perspectives,
i si aixequem massa el cap ?

Potser tot és més planer,
Potser no cal ni comprendre-ho
per arribar a ser feliç.



5. Al cap i a la fi

Potser, en el futur, caldrà una lletra reposada
i escriure sense gaires comes, ni punts,
per presentar un desig o justificar un cas.
Quan cal descriure una imatge
amb ànima de postal antològica,
cal que cerqui paraules
com cel, cos, blau, somriure,
i deixar córrer els adjectius
o no pensar-hi gaire.
Al cap i a la fi, potser sí que tot és u
i el meu anhel, en els meus llavis
o en una cançó,
també compta fins a onze dimensions
misteriosament vectoritzades.
És elemental, la vida.
Potser per això no ens n'adonem,
mentrestant.
Una nota: Sol.
He pensat la nota Sol,
però ara vull el repòs,
deixar de banda l'adjectiu,
és clar que sí,
tornar a la consciència més bàsica,
potser al silenci,
potser a la mare.
Al cap i a la fi, potser sí que tot és u.


6.Dies perduts

Aquests són només
dies sense imatges,
dies perduts,
nits amb la foscor a la gola
pesant com l’acer
i la ceguesa dels ulls.
Resto quieta perquè passi el fred,
les hores de l’hivern,
la llum esgrogueïda dels espais buits
esperant allò increïble,
un lleu somriure
impossible,
tossut en la seva esperança.

7. Angoixa embafa

Error de càlcul
a la rotllana.
Molts frecs de passos
just a l'andana.

Simetria gravitacional,
partícula fosca,
interacció quàntica.

Jo sóc
jo
o l’altre
jo
de l’onzena dimensió?

Bosons, fermions;
bessons, amics;
excitació de cordes.

Un munt d’espais per viure
i de temps ben llargs per caminar.

N’estem orientats, al gravitó?
Per l’entropia al forat negre!

En la distància,
pols de mirada,
bombolla clara,
ferida rosa...

El mar, la vida.


8. Llums de Nadal

Cauen els llums de Nadal
sobre els vidres entelats
i el carrer d’asfalt
mira d’esquena.
Amunt i avall
va i ve la gent
aliena a tota festa,
els ulls escèptics
entre l’aire d’un món
que en comptes de donar
pren i esqueixa.


9.Dimensions

Traspasso el llindar
últim del mot,
entreobro, a palp,
una paraula,
m’escolo entre dues
lletres menudes,
penetro, silent,
pel trau obert del mirall.
Des de l’altra banda
manuscrita del reflex
puc veure, irreals,
absurdes,
totes les imatges.