RESULTAT del MINIREPTE 56

Benvolgudes Mena i Brins, moltíssimes gràcies per la vostra participació. Em sap greu que hagi quedat tan deslluïda la cosa. Suposo que heu vist que he intentat que algú hi digués la seva, però ningú m'ha estalviat el tràngol. Així que:

Mena: sóc jo o el teu relat destil·la pessimisme? "Cap estat ideal perdura!" No m'ho esperava això, de tu! De fet, tot el relat el trobo més mesurat que de costum (perdona que et parli com si et conegués de tota la vida, no voldria resultar pedant!). La veritat és que d'aquesta manera em resultes molt mes fluïda de llegir, i agraeixo trobar, aquí i allà, pinzellades d'aquest estil tan teu. La veritat, m'has agradat molt! Al teu relat hi llegeixo una observació molt crítica disfressat d'història tendra d'un conte infantil. Molt ben trobat. Trist, però ben trobat.

Brins: ai! Fer-nos grans i acceptar-ho són dues coses ben diferents! Pobre avi, quin dilema! Clar que amb demostracions d'amor tan treballades (tan sentides, doncs) es fa difícil no creure! El que destil·la el teu relat és poesia. Has embellit un detall de quotidianitat (un nét reclamant atenció a l'avi) transformant-lo en un minirrelat de prosa poètica molt entendridor. El primer paràgraf em sembla tan plàstic que gairebé podria ser un relat tot sol. Les meves més sinceres felicitacions.

Dit això, vaig a fer a cara o creu qui guanya. Mena, ets cara. Brins, ets creu.

Ha sortit creu.

Brins, teva és la següent proposta. Estic convençuda que ens proposaràs quelcom més engrescador que això de l'ànsia!

De nou, gràcies a totes dues.