REPTE VISUAL 95 La nena captaire, d'Ilya Repin

Imagina un món on cada nova albada tingui
La il·lusió d'una infantesa que mai no acaba,
Acosta'l als teus llavis i clava-li un mos.

Serà la fruita més dolça que obtinguis
De l'almoina que demanes i que ningú
No et vol oferir.

Imagina un sol, arrecerat entre els teus dits,
Que assereni el migjorn i calmi la tempesta
D'un avui que és indesitjable. Mira'l, omple't d'ell.

Els teus ulls veuran el gaudi de saber-te viva,
La remor de la brisa que se t'enduu enllà
Mentre els somnis són realitats abastables.

Imagina que et contemples a tu mateixa
Passant penúries, gana, blasfèmies, insults,
Emmarcada en una rigidesa quasi palpable.

I quan surtis d'aquest museu tindràs un nou punt de vista
Vers els teus ínfims problemes, que et desvetllen
De tan senzills que són.

I arribaràs a casa amb el plat a la taula parada,
Amb els somriures de la mare, que té cura de tu,
Sadollada de comoditat, lluny del forat a l'estómac...


d.

Ei! Nineta
d'ulls perduts
enmig d'un foc
que alça roselles
just davant
del camp de blat.

No t'allunyis,
no et separis
dels botons perduts
ni de la jaca seca
amb punys sorrencs,
salats de plors,
arremangats
per la calor.

Que dins la nit
seràs princesa
d'algun cor ebri
i immadur
més trist que tu,
per ser apagat
sota l'abraç
del glaç,
esguard fugaç
d'una funesta
condició.

Seràs la roca
i l'espigó
davant la mar
d'una tempesta,
seràs l'aresta
que comprèn
tota ignició,
tota ballesta.

Veus? la mort ha vingut
i s'ha endut un somriure,
anorreant la vida en un sospir
imperceptible a la nostra oïda.

Nina de llum, l'amor et vessa
endins dels parracs gastats
pel temps de la pobresa i l'oblit,
i en fa bellesa del teu esguard
absent - en la mirada d'un hom
aliè que et sotja hipnotitzat -

Fibla l'agulla la vida d'un infant,
vessa i degota per bell esguard,
la crua realitat de la misèria,
penúries d´esquerps espadats.

Delitós esclat de roselles
li ofereix color de tacte envellutat,
vol que migri la tristor de les ninetes
vol esborrar el gest angoixat.

S'estremeix en veure-la amb parracs,
enmig d'un camp curull de blat
que no vol compartir abundor,
que no escolta la gana dels afamats.

No entén que Déu nodreixi el verd
de muntanyes, boscos i prats,
i no pugui sadollar la terrible fam
d'un petit…tendre infant.

Infant captaire

Fibla l'agulla la vida d'un infant,
vessa i degota per bell esguard,
la crua realitat de la misèria,
les penúries d´esquerps espadats.

Coratjoses roselles, enmig de brins,
ofereixen color de tacte envellutat
per migrar la tristor de la nena,
per esborrar-li el gest angoixat.

S'estremeixen en veure parracs,
enmig d'un camp curull de blat
que no vol compartir abundor…
que no veu la gana dels afamats.

No entenen que nodrint Déu la terra
d'extenses hortes i de grans camps,
quedi sense sadollar la terrible fam
d'un petit…tendre infant...

La gran de cinc germans, surt de casa amb el deure de tornar amb el farcell ple.

Hauria de baixar a plaça a pidolar entre verdulaires i senyors, a ser la riota de nens que l'apedreguen com a un gos, i ser multada pel guàrdia per no anar a escola.
Després, amb la força de la tristesa, parar la mà a la sortida de missa, perquè un parells de monges al seu pas es santifiquin i li tirin un botó.

Seguidament hauria de posar-se a prop del parc de davant de l'escola perquè les mares, en comparar la seva sort, li donin un crostó amb una engruna de dolç.

Hauria d'haver baixat a plaça a pidolar entre verdulaires i senyors, per tornar a casa amb el farcell ple de penes.

Però, en sortir de casa amb la xarxa pansida, puja el carrer costerut, arriba al prat i dansa entre roselles i blat. Cull un ram de pensaments i espigues d'il·lusió. Arriba al bosc: un cuc de seda li assenyala les pinyes madures. S'asseu a l'ombra d'un arbre on un esbarzer li regala móres.

De seguit, baixa fins a la terrassa a divisar la sortida dels nens de l'escola. Imagina jocs amb les noies dels vestits de colors. A la d'ulleres li canvia la xarxa per la cartera plena de lletres. A l'escala de l'església es creua la mirada d'un noi que sembla que ha perdut un petó. Ella li cull.

S'acosta al portal de casa plena de petons, flors, paraules, móres, somnis i pinyons que en passar el llindar de la porta es transformen en plors de criatura i crits de pobresa.