REPTE POÈTIC VISUAL 370. D’un vol [VOTACIONS]

Després d’una volada especialment poètica el nostre repte ha pres terra al seu destí.
Ara caldrà que entre tots decidiu el poema que us ha semblat més reeixit.

Per això us convido a votar-ne TRES per ordre de preferència.
Ho podeu fer fins el proper dilluns 2 de març, i si voteu abans, abans enllestirem el present repte.

Aquests són els candidats.

01. Volar amb el que escrius

Orenetes que se’n van,
com fulles despreses a la tardor.
Orenetes que tornen,
com roselles als camps.
Tu, te les mires sabent
que no pots volar com elles.
Però, després de tot,
comptes amb una ploma
que elles mai no tindran
entre les seves.


02. Recerca

Cada una fa sola el seu camí
però volen en grup
per ajudar-se,
formant cercles i dibuixos en el cel.

Nosaltres enlairem els ulls
per volar amb elles
acompanyant-les
per fer el mateix camí:
el que va del fred
a la calidesa.


03. Semblança

Ningú ocuparà el teu lloc
malgrat se t’assembli,
ni el moment ni la forma,
ni la intenció s’igualen:
tots diferents
prò en aparent semblança.

I en conjunt formen el mateix poble:
els que s’envolen i els que descansen,
l’estol variat prò eternament fidel
a ell mateix.

I tot i així,
imperceptiblement subjecte
al ribot de la història,
esdevindrà algun dia
una altra cosa.


04. Sense títol

Brodat de plomes
becs i ales,
Cel immens
de llums daurades,
cants i crits
vida enlairada


05. Atzar

D’un vol passa la vida
i al rerefons en queden
els viatges, l’anar i venir.

Munions de dies,
de vides, de passatges,
supervivències, fugides o encarades.

Inquietuds, desitjos,
incerteses o somnis,
destins voluntaris o imposats.

Al cap i a la fi, d’un vol passa la vida
i en ella la sort d’un destí
que l’atzar no sempre tria.


06. Resistència (o Ombrívola magnificència)

a la ausencia no hay quien se acostumbre /
otro sol no es tu sol / aunque te alumbre /
y la nostalgia es una pesadilla
M. BENEDETTI.

Voles, i no vols la resistència del terra.
Tu que ets núvol i brisa, ploma i pètal,
Saps el mot més lícit de la llibertat, però veta'l
Fins que sentis que la pols no se t'aferra.

Voles, i tens l'amplitud del cel al teu davant,
La magnificència de la Natura i la beutat
D'esdevenir somni fugaç i etern alhora, esclat
De llum i ombrívol esplendor, infinit instant.

Aterraràs allà on la meravella és pell teva,
On l'absència és prioritat per trobar a faltar,
I la il·lusió de despertar del son és el son mateix?

Aterraràs, abans de saber que els llavis són treva
Contra el bec esmolat de la majoria, quan és va
L'intent d'oblidar-te perquè l'oblit és record que peix?


07. Ser ocell

Tinc a l’abast, l’espai, les ales freguen
el vent enterc del nord que em sosté al cel.
Fóra sens vent tan sols matèria morta.
Fóra sens cops un ésser sense esperit.
Ara m’envolo i albiro crespons nivis,
al mar obscur enllà del roig Montgrí.
Ara davallo a frec de les onades,
per no oblidar d’on soc i que soc viu.
Tinc als meus ulls una humitat salada,
ballo pels núvols, lliure com l’instant.
No tinc res més que aquest present on ploro
de tan feliç com soc sols per ser ocell.


FORA DE CONCURS

01. Volar de rautortor

Deu ser plaent, si ets ocell, volar de gust,
deixar-te anar perquè la brisa et porti,
contemplar-te als miralls de l’aigua,
compartir el cel en gran companyia
o fer giragonses per capritx i diversió.

Sol ser trist, si ets rodamon, retornar,
abandonar els dies d’idíl·lica llibertat,
gaudir per darrer cop els paradisos...
sol ser trist per més que tornis al niu.

Resulta tràgic que t’obliguin a migrar,
a deixar enrere la raó dels teus records,
a perdre petjades i aromes, llar i arrels;
és com caure als avencs de l’oblit.

És sanguinari i pervers que hagis de fugir
de la fam, la guerra, la injustícia, la por,
la misèria i l’extermini sense cap culpa.
Tu, que no fa gaire somiaves ser un ocell
per volar i volar, sense demanar el perquè.

Vola, animula vagula, vola, animeta,
no oblidis d’on vens quan arribis on vas.