Repte Poètic Visual 172: Matí de Pasqua.

Hola allan,

Crec que aquest "quan" no és temporal sinó quantitaiu. Per això s'ha d'escriure amb "t": quant.

D'altra banda, aquesta flexió o estructura sembla un calc del castellà, ja que la forma genuïna en català s'acostaria més a l'expressió: "com n'estàvem, de soles".
Però no em facis gaire cas. Tu ets la poeta. Si vols mantenir l'estructura, només cal afegir aquesta "t" al "quant"

Espero que no et sàpiga greu el comentari o que no creguis que sóc una fastigosa.

Una abraçada, allan,

Carme

avui semblen uns altres fermalls de palla

és de silenci
la teranyina apelfada
entortolligada i trencada
és minúscula la sorra
que ens encisa el pas
i ens abraça pausada
és tímid l’ocre
que sol
aclapara el rebuf sospir nocturn

tot d’una,
el mateix instant d’ahir
fingeix l’ombra
d’una altra contrada

La lluna s'ha esvaït mormolant paraules pronunciades entre llençols després del deliri i la vehemència. De matinada, la boira ha germinat a la riba del riu i engendra flors esfilagarsades. El desig s'apaigava i les pors s'oculten entre els brins blanquinosos. A poc a poc, el sol s'enfila rere les bromes i un color de silenci tebi s'estén des de l'est. A les esquenes, el temps s'atura un instant perceptible.

S’allarguen els dies,
s’acreixen les ombres
com enigmàtics signes estesos.
S’estiregassa la tarda agònica,
es recargola deixant l’estigma
eixut sobre la terra,
el tornaveu del gris
en cada esperó sòlid,
en la polseguera blanca i trista
d’una veu inconcreta – llunyana–,
afuant-se en la sorra del camí.

S’aixeca el dia
damunt la vida humana,
amb les seves lleis ocultes,
amb el seu significat desconegut,
fent transitable el llarg camí eixut
on la mort, al bell mig,
ens acompanya.

Un lent camí
d’incert trajecte i noves albes
damunt la foscúria de la nit,
del seu silenci impenetrable.
Figures petites sota el sol naixent,
avancem sols empeses
per l’esperança.

Un matí de pasqua 'a/a' (agnòstic/anàrquic)

Els arbres, nus i solitaris,
enfilen el camí d'anada,
poble a poble, a l'infinit.

Cremen al foc del sol
-enganxades al temps
les caminants-
mentre arrosseguen
hàbits de cartró i llenya,
propòsits, andròmines...

Carn de sempre, mastegada
-com la nostra llengua
en tota l'amplària de l'idioma-
notaran, al caliu de la brasa,
entre les runes de nostàlgies vàries,
un regust de torrada de sardines
o de xulles, i llomello i greix
-cansalada?-
amanits el sopar
i la festa,
mentre mormola la nit,
molt clara
i fresca.

Sol de nostàlgia per a tota la tristesa del món.
I tres figures que suporten la llosa d'una ombra
Caminen d'esma entre la pols d'un viarany
I la solitud de l'existència.

Migdia d'un jorn que sembla capvespre,
Amb ocres apaivagats que retarden el somrís,
Que l'esborren i omplen de negror les vestes,
El plom d'una llàgrima.

Al fons, la grandesa de l'horitzó més ample,
On les despulles arbòries d'un pujol desolat,
Són l'esquelet esquàlid de la festa silenciada
Amb la foguera més pàl·lida.

Demà, en despertar de nou, tornaran el dejuni
I les ganes perpètues de plorar.


d.

Transito per viaranys que duen a l'oblit
vull soterrar la sofrença de l'absència,
construir un bell paisatge - puríssim -
que em permeti sentir arran de pell
l'escalfor dels últims raigs de Sol
que s'enduen una altra horabaixa,
amb la dolcesa inequívoca de saber
que aquest dia efímer s'ha extingit,
com l'espelma que es dissipa còmplice,
i a foc lent crema encetant un nou camí.

La pau del camí
El sol il·lumina
Petjades de pols

Fora la la casa
Esten la matinada
Triangle estrany

El son s’allunya
d’aquesta albada
la veu callada

Dalt del brancam
llençols que guarneixen,
núvols de boira.

Notes de color
a la bora el camí,
matí de pasqua