Repte DXXXCCVI Esperant sense mirar el mòbil

Tinc entès que Carl G. Jung anomenava "sincronicitats" aquestes coincidències no degudes a relacions causals però massa improbables com per ser qualificades de simples casualitats. El cas és que se'm va ocórrer que, si guanyava el RepteClàssic DCCCXXV (ARRAN DE MAR), posaria de tema ELS MÒBILS i, com acostumo a fer sempre en aquestes circumstàncies, em prepararia un relat fora de concurs: heus-lo aquí. Com que no s'ajusta del tot al tema ESPERANT SENSE MIRAR EL MÒBIL i la paraula prohibida "móbil" hi surt manta vegades, no m'ha passat pel cap modificar-lo per poder concursar. Entre altres coses perquè també em ronda pel cap la història amb què vull participar al RepteClàssic DCCCVI, que espero haver pogut enviar abans d'una setmana.



Fa vint-i-cinc anys, quan la telefonia mòbil estava a les beceroles, corria l'espècie que la radiació emesa per aquests ginys podia ser perjudicial per als usuaris. Més recentment es va demostrar que, ni per la intensitat del senyal ni per la radiofreqüència emprada, constituïa un perill. Sí que els experts opinen, en canvi, que l'ús abusiu de la telefonia intel·ligent, sobretot per part d'infants i adolescents, pot afectar la salut mental, interferint el desenvolupament emocional i una inserció correcta de l'individu en societat. Però el present relat es proposa desvelar un altre tipus de dependència, que molt pocs coneixen. Una més d'invasions alienígenes?: jutgeu-ho vosaltres mateixos...

Camuflat entre la ferralla espacial que orbita la Terra, un rosari de vint-i-quatre satèl·lits geoestacionaris rep informació codificada, procedent d'Alpha Centauri, i l'envia amplificada a sengles zones de la superfície terrestre, cobrint-ne en conjunt totes les àrees habitades: un sofisticat instrument de dominació interestel·lar, juntament amb els milions d'smartphones que els usuaris deixen, sense desconnectar, a les tauletes de nit. Aprofitant el descans nocturn, cada un d'aquests fa de cavall de Troia, transmetent consignes que restaran emmagatzemades en el subconscient, de manera que l'endemà res no haurà canviat en aparença, però les càrregues explosives s'aniran acumulant a l'espera de ser detonades. Com a "La invasió dels lladres de cossos" (Don Siegel, 1956, i Philip Kaufman, 1978) però més difícil de descobrir.

En aquest procés no es desdenya, com a recurs coadjuvant, la progressiva alienació produïda per l'ús abusiu dels mòbils entre els menors d'edat, abans esmentada: se n'estimularà la interacció continuada a les xarxes socials i es fomentaran activitats conformadores de trastorns compulsius, com ara la contemplació d'imatges violentes, en una successió ràpida que no donarà opció a reaccions crítiques.

La invasió de la Terra no s'haurà planejat com un Dia D en què l'exèrcit de titulars dels mòbils intervinguts serà llançat en bloc a la lluita, sinó com un procés gradual, inadvertit per a la majoria: no tots els doctors Jekyll es convertiran en senyors Hyde alhora, ni tan sols els membres d'una mateixa família. D'aquesta manera, amb la incorporació diària de pocs individus al col·lectiu caracteritzat per tenir un comportament estrany, no es dispararà l'alarma entre els ciutadans que n'hagin restat al marge: quan s'adonin que estan envoltats d'una multitud de zombis, ja serà massa tard.

Llicó moral: utilitza el mòbil, que és un gran invent, però no més de l'estrictament necessari.

El barber, en Pep Biern, té en Pau Lliurella assegut a la cadira i embolicat en una capa blanca. El barber és un home alt de rostre allargat, ulls cansats i cabells blancs. Subjecta les tissores amb unes mans amples que transmeten confiança. En Pau vol les patilles i part dels costats rapats, però la testa en progressió i tupè davant.
A les cadires del costat de la paret, esperen quatre clients. Davant d'ells, hi ha una taula amb diaris, revistes i uns papers que anuncien el partit entre el Taskaló Futbol Club i la Unió Esportiva Orensana. El que guanyi encapçalarà la classificació del grup quatre de la Lliga Provincial.

—És un partit de rivalitat —trenca el silenci en Marià Martí, un noi alt i prim de nas llarg que vol lluir bé, perquè al camp hi ha les vint-i-dues jugadores del Taskaló femení i les seves amigues. Elles hi estan pel futbol, però ho miren tot.
Ha tocat el tema que fa vibrar en Pep, el barber: als anys noranta havia estat un lateral del Taskaló Futbol Club. Allò eren temps. Li sembla sentir en Carles Muntaner, tot cantant "Boig per Tu". Cervesa, futbol i benzina.
—L’Orensana sempre ha estat un rival important —gira el cap envers els clients i agafa la moto d'arranar. En Pau s'estremeix un instant.
—Tenen una bona davantera —diu en Joan Viader, mentre deixa el diari esportiu damunt de la taula—. En tenen un que sembla en Lamine Yamal.
La porta de la barberia s'obre i apareix el rostre d'en Miquel Bosch. És un rostre rodó presidit per uns grans ulls negres i brillants, té un nas petit i arremangat. Damunt de les orelles li comencen uns cabells espessos negres i ondulats. En Miquel aparta el cap i tanca la porta. Passen cinc minuts, torna a obrir-se la porta i altra vegada surt el rostre d'en Miquel.
Ara, els clients miren la porta. En Pep continua amb la retallada. La porta es torna a obrir i el rostre d'en Miquel torna a aparèixer i a desaparèixer. A la quarta, en Miquel obre la porta i entra.
—Què et passa? —demana en Viader.
—Ha passat una furgoneta amb altaveus —respon en Miquel—. Diu que s’ha avançat el partit entre el Taskaló i l’Orensana. Estava programat per avui a la tarda, però el faran ara; en mitja hora! Els altaveus no anaven gaire bé, però ho he pogut escoltar. Ho han hagut d’avançar a última hora i no ho han pogut fer saber d’una altra manera. Penso que l’arbitre ja ha arribat.
Els clients es mouen nerviosos a les cadires. En Marià Martí s’aixeca i se’n va, en Joan Viader se’l mira i marxa. Els dos últims es miren i s’aixequen.
—Ja tornarem!
En Pau s’aixeca i es miralla; somriu. En Pep mira les cadires dels clients. Només hi ha en Miquel Bosch amb cara de nen bo.
—Et pots asseure Miquel.

M’espero



Per fi surto: a la fruiteria i després a la botiga de llegums; i me la trobo, parlem i dibuixem unes passes circulars al voltant del que som, sense mencionar-ho, ni ignorar-ho. Pot resultar obvi, però alhora seria agosarat, com a mínim per a mi, de fer algun moviment dels que hom diria imprudents. Soc massa prudent i no és bo; però tampoc ho és ser imprudent. Efectivament som dues persones sense parella i una mica grans. Hauria estat agosarat recomanar-li la lectura de Haruf en la qual ella li diu: per què no vens alguns vespres, per xarrar i fer-nos companyia, a casa, sense cap «lo que surja» ni compromís.

Parlem, dic, i el seu perfil - i el meu - es va aclarint, però la seva figura és encara prou enigmàtica. Per aquest motiu torno sovint a la fruiteria i a la botiga de llegums. Em comenta que va passar per la llibreria que li vaig indicar i es va informar de les activitats que hi fan. No s’ha apuntat, però a la sessió de lectura a la qual vaig. Això anima la conversa i prossegueix i em dona detalls d’on anirà de viatge i a què es dedicava fins que fa poc s’ha jubilat. No entenc, doncs, perquè de vegades passa com amagant-se en les ombres del vespre, una mica de biaix, i alhora em sembla recordar que la primera vegada que vam coincidir en un club de lectura, ella va seure a la cadira del costat i va somriure aclucant una mica els ulls; i, després, es va deixar acompanyar en la tornada cap a casa. Era ella la persona que es va girar cap al meu portal tot passant i que jo vaig veure des de dins tot esperant l’ascensor? És així o m’ho faig venir bé ara? Per tant, el biaix que menciono es deuria la meva falta de gosadia. O, ves a saber, a un interès a mantenir la seva independència Cosa ben lloable.
Per sort no tinc el seu telèfon, per què ni així li trucaria, afegeixo. Diletant com soc, de quina manera miraria ara a totes les altres dones - M'arruïnaria les meves fabulacions- ?: la sensual i massa jove, que sap que me la miro i ignoro que físicament no és una bellasa estàndard i que m’atreu el seu posat, la forma en què deixa caure la mà entre les seves cames robustes; o la profe de mates tot i saber que és massa llesta per a mi – que bonic! -, i a qui sense voler he pogut fer somniar en comentar-li el seu llibre on dic: el·líptica i delicada, que segur que ho és; o l'experta en art que és massa important i enèrgica per al meu nivell, però a qui una mica de companyia no li aniria tampoc malament, com a mi. Perquè a la sortida del cine en què hem coincidit ha allargat la conversa, cosa poc corrent.

Xocaria segur amb totes elles. M’espero.

M'ha obert la recepcionista, una senyora afable vorejant la seixantena. M'ha fet seure en una saleta que presideix ella, darrere del mostrador. Tot i tractar-se d'una única plaça de treball, m'ha estranyat veure tan poca gent: gairebé tots, nerviosos, entretenint-se amb l'smartphone. I una altra cosa que m'ha estranyat: en plena canícula, amb les finestres tancades, sense aire condicionat i suant tots la cansalada, ells s'han tret l'americana i s'han afluixat la corbata, quedant en camisa de màniga curta; elles, en brusa sense màniga i escotades fins on permet el decòrum. La majoria, exhibint tatuatges descolorits.

Al cap d'una estona, durant la qual ha seguit entrant gent, he estat testimoni d'un estrany tràfec humà: de tant en tant, la recepcionista ha fet aixecar a candidats tatuats i enganxats a l'smartphone i els ha conduït a una sala veïna, molt més gran i amb força gent esperant. D'altra banda, ha fet passar al despatx de l'entrevistador a les poques persones que romaníem a la saleta amb la mirada perduda al sostre. Quan m'ha tocat a mi, l'entrevistador m'ha fet seure informalment a la mateixa banda de l'escriptori i, fetes les presentacions, m'ha sobtat que no prestés massa atenció al currículum que havia elaborat amb tanta cura.

M'ha desconcertat que les seves preguntes giressin entorn de l'ús que feia de l'smartphone. Tant m'ha semblat que l'interessava, el tema, que m'he sentit obligada a recapitular, explicant-li el paper que hi jugava a la meva vida familiar. D'entrada, he començat, l'smartphone compleix les funcions de telèfon fix: tret que hagi d'anar a un lloc poc conegut i que eventualment necessiti ubicar-me via GPS, com ha succeït avui, l'smartphone el deixo a casa. He seguit dient que no m'agradava veure com la gent, a l'autobús o al metro, no parava de clicar-lo amb els dos polzes. Tampoc m'agrada haver-me d'apartar de la meva dreta quan algun vianant, absort amb l'smartphone a la mà, se'm tira al damunt.

Quant a l'estona que havia estat esperant a la saleta, no l'havia tret de la bossa i em preguntava què farien aquells torradellonses, hipnotitzats amb la màgia visual de l'aparell. I no cregui, li he etzibat: igual que estic familiaritzada amb l'ofimàtica, com haurà llegit al currículum, sé treure suc de l'smartphone quan convé fer-ho. Una última pregunta, ha deixat anar l'entrevistador: observo que sota el coll i als braços no llueix tatuatges; tampoc en té a les cames? Dic que no i l'altre es creu amb l'obligació de justificar la pregunta: veurà, és que sempre he dubtat de la intel·ligència dels qui llueixen tatuatges.

S'aixeca i m'acompanya a la porta. Abans d'obrir, diu que no pensava entrevistar els de la sala gran, que rebran un detallet pel temps d'espera perdut. Confessa que els quatre que m'han precedit no l'han convençut, i dubta que els tres que esperen a la saleta em guanyin en allò que més aprecia: la sinceritat. I afegeix: quan hagi arribat a casa, d'aquí a una hora, segurament la trucaré per confirmar-li la plaça.

Soliloqui a la sala d’espera

He arribat massa aviat.
Tot per culpa dels maleïts camions que omplen l’autopista. Aquest pensament m’ha fet sortir amb molt de temps i, ves per on, avui no n’hi havia de camions!
Quan he arribat a l'hospital i he volgut treure el tiquet del torn en una d'aquelles màquines noves, la màquina m’ha dit que hi tornés quan faltés trenta minuts per la visita.
Ja sabia jo que havia arribat massa aviat.
Bé, aniré a la cafeteria a fer un cafè.
Renoi! Quina cua! Així sí que em menjaré la mitja hora i, sabeu què, un croissant també em menjaré. Que el colesterol i el sucre els tinc a ratlla, eh! Un dia és un dia i avui toca!
Quan arribo a la sala d’espera de radiologia, diagnòstic per la imatge en diuen ara, veig que no hi massa gent, però trigaran una estona a cridar-me, diuen que van amb retard. Quina novetat, oi?
Em distrauré fent el Paraulògic i així també estaré al cas de missatges i trucades.
Remeno bossa i butxaques i l’aparell no és enlloc.
En ve un flaix, una imatge de damunt la consola del rebedor. Li he deixat per no oblidar-me’l. Apa que jo, el cap a can Pistraus el tinc.
I ara què faig? Ni l’hora podré mirar que ja fa temps que no porto rellotge. Per a què? Si puc consultar al telèfon. És que tot ho fem amb el fotut
artefacte : paguem, enviem i rebem missatges, fem vídeos i fotografies, ah! I el WhatsApp li l’Instagram. I, és clar, també fem i rebem trucades. Sí, sí i també hi parlem pel “telefonino” que en diu la meva nora.
Miro al voltant i tothom, tothom té un smartphon a la ma. Crec que ho són.
Em fixo en una dona que tinc arran, Fa el Paraulògic. Em sembla que no se n’acaba de sortir. És que he mirat de cua d’ull i …
Al davant n’hi ha un que passa pantalles com un esperitat. No deu trobar el que busca.
I aquella noia de la dreta? Llegeix. Què deu llegir? Des d’aquí no ho veig pas. Potser un diari, un article o potser una novel·la?
Òndia! I allà al fons a un racó n’hi ha un que no para de xerrar. Com que està mig girat no veig si és un home o una dona, ni joven ni gran, però el que sí que veig és com es mou i gesticula. No em cal saber què diu per endevinar que escridassa a algú. Un cas de maltractament?

Un “bata blanca” se’m posa al davant.
– Miquel Llobet ? Que no ets el Miquel? Ja fa estona que et criden i tu ni cas. Sort que he sortit jo que et conec.
– I tant que em coneixes, companys que érem aquí a radiologia. És clar que ara, després de tants anys que vaig plegar en jubilar-me, ja no em coneix ningú. Només algun com tu que encara aguantes.
– Au! Anem que ja saps que no els agrada esperar!

Soliloqui a la sala d’espera

He arribat massa aviat.
Tot per culpa dels maleïts camions que omplen l’autopista. Aquest pensament m’ha fet sortir amb molt de temps i, ves per on, avui no n’hi havia de camions!
Quan he arribat a l'hospital i he volgut treure el tiquet del torn en una d'aquelles màquines noves, la màquina m’ha dit que hi tornés quan faltés trenta minuts per la visita.
Ja sabia jo que havia arribat massa aviat.
Bé, aniré a la cafeteria a fer un cafè.
Renoi! Quina cua! Així sí que em menjaré la mitja hora i, sabeu què, un croissant també em menjaré. Que el colesterol i el sucre els tinc a ratlla, eh! Un dia és un dia i avui toca!
Quan arribo a la sala d’espera de radiologia, diagnòstic per la imatge en diuen ara, veig que no hi massa gent, però trigaran una estona a cridar-me, diuen que van amb retard. Quina novetat, oi?
Em distrauré fent el Paraulògic i així també estaré al cas de missatges i trucades.
Remeno bossa i butxaques. L’aparell no és enlloc.
En ve una imatge de damunt la consola del rebedor. Li he deixat per no oblidar-me’l. Apa que jo, el cap a can Pistraus el tinc.
I ara què faig? Ni l’hora podré mirar que ja fa temps que no porto rellotge. Per a què? Si puc consultar al telèfon. És que tot ho fem amb el fotut
artefacte. Paguem, enviem i rebem missatges, fem vídeos i fotografies, ah! I el WhatsApp i l’Instagram. I, és clar, també fem i rebem trucades. Sí, també hi parlem pel “telefonino” que en diu la meva nora.
Miro al voltant i tothom, tothom té un smartphone a la mà. Penso que ho són.
Em fixo en una dona que tinc arran, Fa el Paraulògic. Em sembla que no se n’acaba de sortir. És que he mirat de cua d’ull i …
Al davant n’hi ha un que passa pantalles com un esperitat. No deu trobar el que busca.
I aquella noia de la dreta? Llegeix. Què deu llegir? Des d’aquí no ho veig pas. Potser un diari, un article o potser una novel·la?
Òndia! I allà al fons a un racó n’hi ha un que no para de xerrar. Com que està mig girat no veig si és un home o una dona, ni joven ni gran, però el que sí que veig és com es mou i gesticula. No em cal saber què diu per endevinar que escridassa a algú. Un cas de maltractament?

Un “bata blanca” se’m posa al davant.
– Miquel Llobet ? Que no ets el Miquel? Ja fa estona que et criden i tu ni cas. Sort que he sortit jo que et conec.
– I tant que em coneixes, companys que érem aquí a radiologia. És clar que ara, després de tants anys que vaig plegar en jubilar-me, ja no em coneix ningú. Només algú com tu que encara aguantes.
– Au! Anem que ja saps que no els agrada esperar!

Parada analògica

L’Amèlia anava a comprar a una carnisseria que sempre havia de fer cua i com que s’avorria, s’emportava un llibret de jocs de paraules, que anava desxifrant mentre esperava.
-Nenes, em falta una paraula de cinc lletres!!! Per comunicar-se per veu quan estàs lluny i no ets a casa... comença per m.
- Mestre, va dir una!
- Mestre té sis lletres
- Radio!!
-No comença per m!!
- Mòbil
- Sí, sí molt bé!!!
- Gairebé el tinc acabat- va dir l’Amèlia tota cofoia.
A voltes duia mots encreuats o sopes de lletres, paraules encadenades... Totes les clientes hi participaven.
La parada va anar agafant prestigi. Cada vegada i hi anava més gent a comprar. Se sabia que era la parada de carn de l’Emília, perquè des de lluny se sentia un guirigall de veus i crits que maldaven per encertar la paraula.
Veient l'Emília que era una bona estratègia per agafar encara més clientela, va canviar l’aparell de donar tanda, per un de manual: havies d’escriure el nombre que et tocava quan arribaves. Després va pensar que seria bo canviar la bàscula electrònica per una de platets i peses i també junt amb el preu de les peces de carn: llom, salsitxes, pollastres, entrecot, peus de porc, fetge... hi posava un refrany: Un bon català té fred després de menjar, per exemple.
Un dia l’Amèlia va portar un llibre de poesia i va començar a llegir en veu alta un poema de Martí i Pol: Molt he estimat i molt estimo encara... Aquell dia, a la cua, es va fer un silenci religiós..
Des d’aleshores van planificar (entre l’Emília i l’Amàlia) la setmana. Cada dia hi havia una activitat de llengua diferent: poesia, jocs de paraules, novel•la, cançons...
Així les veïnes quan es trobaven pel carrer ja s’ho deien:
-No, hi aniré demà, que llegeixen la continuació de Mirall trencat a la carnisseria.
L’èxit va arribar ben amunt, fins a la Generalitat que els hi va atorgar la Creu de Sant Jordi l'any 2023.
A l’Emília per la parada i a l’Amèlia per ser.-na la promotora.

Aquella tarda havia fet un pas significatiu cap a l'autoconeixement. A la sala d'espera de l'especialista s'havia vist reflectit en el capteniment dels altres pacients i s'havia sentit estúpid. Tan estúpid com aquelles persones, totes assegudes i mirant estúpidament l'smartphone. Amb les presses havia oblidat el seu a casa, però si se l'hagués endut ara en seria una més, mirant-lo estúpidament.

A la nit no parà de donar voltes al tema. S'adonà que, més enllà de la discutible utilitat, els anomenats telèfons intel·ligents tenien esclavitzada tota la família. Enyorava aquell temps en què sortia de casa tranquil, sense por als sobresalts causats per l'inesperat avís acústic en el moment menys oportú: si el fix sonava i ningú atenia la trucada, quedava enregistrada al contestador.

Ara, en canvi, en tenien quatre: des que la noia i el noi disposaven dels seus, estudiaven menys i treien pèssimes notes; la dona s'havia entestat a flagel·lar-los cada dia amb les receptes exòtiques publicades en una xarxa social, i ell mateix no se separava del seu ni per cagar. Així que, com que tampoc no podia dormir, optà per llevar-se molt d'hora, a trenc d'alba.

Agafà el de la dona i el seu. Anant cap a la cuina, recollí els dels fills. Un cop allà, mentre preparava cafè, obrí l'armariet on la dona guardava tàpers de totes formes, mides i colors, i en tragüé un de circular i aplanat, usat per guardar-hi truites. L'obrí i comprovà que no s'havia equivocat: els aparells hi entraven, amb calçador, però hi entraven.

Empenyent, va fer entrar-hi els quatre, que girats 45º formaven una mena d'octògon inscrit. També aconseguí tancar la tapadora, que va quedar tibant, comprimint tots quatre telèfons. Malgrat l'hora, no feia fred, així que deixà el xandall i sortí amb samarreta, pantalonets curts i una petita motxilla a l'esquena, ja podeu imaginar amb què. Fent jòguing, s'encaminà cap al moll.

Quan arribà a l'escullera, el sol s'obria pas a l'horitzó. L'estat de la mar no arribava a forta maror, però l'impacte de les ones contra els blocs feia respecte: ja havia fet bé, amb l'invent del tàper, perquè si hagués volgut llençar a l'aigua els quatre smartphones, un a un, hauria hagut de baixar del passeig als esculls, i el dia no estava per a aquestes temeritats.

Així que deixá la motxilla a terra i tragué el tàper rodó. L'engrapà amb la mà dreta, en posició vertical, i, descansant el pes sobre l'avantpeu esquerre, inicià la seqüència de girs que tants cops havia practicat, anys enrere, quan feia atletisme i destacava en llançament de disc. Tingué la satisfacció de veure'l volar i caure al mar ben lluny, a més de setanta metres. Encara estava en forma.