Repte Clàssic DCCCXI-Ball de rams-Comentaris i veredicte

SrGarcia

Caspolines

Era la verge dels miracles. Admirada i respectada a la comarca i veïnes. Curava a tots els sonats, els tocats de l’ala, els bojos...
La seva balma era l’últim refugi dels desesperats.
Portaven als malalts, als guillats que no havien sortit mai del poble.
Impressionant l’escenari. Església il·luminada amb ciris, fanalets, pintures, escultures, policromia...
Febles llums i l’escenografia dels capellans, lenta, solemne...
L’encens, les olors mai sentides...
Els cants... les lletanies; la salmòdia repetida...
Les bruixes caspolines els portaven al més profund de la cova. Els amorraven a una imatge, els il·luminaven amb espelmes i els feien una palla.
Passaven una temporada tranquils; fins que tornessin a necessitar el ritual; cada vegada els costava menys convèncer-los.
Acabada la guerra, Franco va posar un guàrdia civil a la porta i va decretar: s’han acabat els encanteris. Prou bruixes.
A un d’ells li vaig portar un pollastre a l’ast i una xibeca. Vam ballar un vals:
—Un, dos, tres, un dos, tres...
—Pero usted es maricón o que?
Es van acabar les caspolines.
Sempre m’he preguntat si encara existeixen o són llegenda.
Per una d’elles no m’importaria fer-me passar per boig; potser ho sóc i les necessito, però no sé si són reals o les he somiat.
El guàrdia civil sí que era real. Hi hem perdut molt, sens dubte.




Molt sorpresa

En primer lloc, per no haver vist el seu relat, Sr.Garcia. En segon lloc, pel gir de la temàtica del ball de rams i, finalment, per ser protagonitzat per unes companyes meves de feina, fetilleres de manual. He de dir que per fer una palla no he hagut d’amorrar mai ningú a una imatge. Potser ho provaré.

Abans, en donar el veredicte he comentat que tots els relats eren tendres i romàntics. Vostè m’ha fet malbé el comentari. El seu relat és totalment surrealista.
Suposo que, a més de portar-li el pollastre i la xibeca al guàrdia civil, el protagonista el convidaria a la festa major de Morella. Allà, uniformat, ballaria amb la filla de l’alcalde, grassoneta, amb una mica de bigoti i vestida de blanc amb cèrcols de suor a les aixelles. Abans li portaria un ram tret del racó més fondo de la balma, a veure si a la plaça, amb el ram i la llum dels fanalets, funcionava l’encanteri.

Sorprenent i fantàstic alhora. M’ha agradat moltíssim el relat, però per adaptar-se millor al tema i per no embolicar la troca, continuo donant el guardó de guanyador al company Joan Colom que ens ha ensenyat la seva faceta romàntica amb només una petita dada científica.