REPTE CLÀSSIC DCCCV: OCELLS

No era creient, però sabia gestionar allò que en diuen la intel·ligència emocional. D'una banda, sabia que Vicenç havia deixat d'existir en exhalar l'últim sospir, i que aquell munt de matèria orgànica d'aparença humana, que encara no mostrava signes de corrupció, era només això: un munt de matèria orgànica. De l'altra, es comportava com si aquesta aparença humana fos indicativa de continuïtat vital.

Potser per això, cada dissabte anava al petit cementiri, a dur-li flors fresques. Als columbaris només quedaven nínxols alts, accessibles exclusivament amb escala, i havia comprat una tomba. Era coberta amb una làpida que duia gravat el nom complet del marit, els anys de naixement i mort, i on quedava espai per a les seves dades quan li arribés l'hora a ella. Després de canviar les flors, s'asseia sobre la llosa i, en un soliloqui que volia ser diàleg, la feia petar amb en Vicenç.

Per crear un clima d'intimitat, sovint s'enduia unes galetes que menjava amb desgana mentre durava el monòleg. Fins que s'adonà que les engrunes caigudes sobre la sepultura atreien alguns pardals, que primer les guaitaven a una certa distància i a poc a poc s'hi anaven aproximant, amb els saltirons característics, fins a prendre-les i aixecar el vol. La primera reacció havia estat d'allunyar-los, fins que recordà que al marit sempre li havien fet gràcia, els pardals. Com que en Vicenç —nascut Vicent— era valencià, també li vingué a la memòria la broma que feia amb els amics, a propòsit dels pardals, paraula que al País Valencià té més d'un sentit. Tot picotejant sobre la làpida, eren com una celebració de la vida.

De mica en mica, els pardals anaren formant part de la cerimònia dels dissabtes, i en lloc de flors s'acostumà a dur paperinetes amb escaiola o civada que escampava pels voltants. La trobada setmanal potser perdé intimitat però guanyà en alegria. Si hagués cregut en la metempsicosi, com el beneit del fill hippy, potser imaginaria que en Vicenç s'havia reencarnat en algun d'aquells pardals.

I els anys anaren passant fins que la dona deixà de comparèixer i una segona inscripció fou estampada a la làpida. La gent del poble assegurava que els pardalets seguien freqüentant aquella tomba, ara que ningú els duia pinso. Les explicacions racionals parlaven de nius pròxims, de la força del costum, transmès a les cries de generació en generació... Les més agosarades parlaven de connexions extrasensorials.

Una història real


Soc aficionat a l’ornitologia i sovint porto a la solapa de l’americana un pin que representa una mallerenga carbonera; un moixonet molt bonic.

El va comprar la meva dona a Holanda, a una de les illes frísones, on havíem anat a observar i fotografiar les aus de la Mar del Nord, molt diferents de les d’aquí. Després me’l va regalar.

Un dia feia un cafè a Tarragona. Una dona em va preguntar:
—És ucraïnès, vostè?
Em va sobtar molt. Feia temps que anava, encara dura, la desastrosa guerra amb Rússia i només se sentia parlar d’aquest país per aquest lamentable motiu.

—No, senyora; soc català. Per què m’ho dieu això?
—Per aquest pin que porta.
—Una mallerenga carbonera, m’agraden molt els moixons.
—No sabia que n’hi hagués a Espanya.
—Són les més abundants i fàcils de veure de totes les mallerengues. Fins i tot se les pot veure a les ciutats. Alguna vegada n’he vist a Tarragona i moltes més a Salou.
—A Ucraïna n’hi ha moltes, especialment a l’hivern. Són molt apreciades, són un dels símbols del país.
(vaig pensar que era pels colors blau i groc, com a la seva bandera, però això només ho suposo.)
»Es considera que porten benastrugança, són les protectores de la vida.
—Aquí no arribem a tant.
—Els animals preferits al meu país són les cigonyes, que porten la vida i les mallerengues que la protegeixen.
»Els soldats es posen molt contents si en veuen una, i més encara si venen a menjar a la seva mà. Pensen que així estan protegits contra la mort.

La dona passava el dit per damunt del meu pin amb autèntica emoció, ja se sap que s’enyora molt el teu país si n’ets lluny.

Jo li hauria donat, però no pots donar a un altre una cosa que t’han regalat. Si l’hagués comprat jo, se l’hauria quedat ella; en realitat em va saber molt greu no poder-li donar, però els motius eren poderosos.

En acomiadar-nos només vaig tenir esma de dir-li:
—Ucraïna té molt bon gust i molta mala sort. Desitjo de tot cor que cada soldat pugui trobar la seva mallerenga.

No em puc moure, no m’atreveixo a caminar endavant ni enrere. He quedat atrapat arran d’un estimball, a baix veig com el rierol serpenteja entre els pollancres. Quan me n’he adonat, el sender s’ha convertit en un petit corriol arran de la cinglera. Ara, l’ansietat em nua la boca de l’estómac. Si m’atreveixo a fer un pas a un costat, segur que m’estimbo.
Els gralls de dues cornelles fan aparèixer altres aus negres, sento un parrup desesperat: quasi humà d’un tudó. Un crit d’auxili? Alço el cap i veig com les cornelles enfonsen el tudó enmig de les copes dels arbres. Es fa el silenci... Un espai entre les alzines de la vora del camí, em deixa veure el paisatge d’un verd dèbil d’hivern. De la fosca obaga, s’alça el del picot verd. La solitud m’abassega, perquè aquí soc un animal: més gros que els altres, però un animal.
En els cims propers es retallen ermites remotes i en els més allunyats blanquegen tenebrosos esborrancs. Observo punts negres en moviment que envolten les cingleres. Són voltors que planegen abans de llançar-se a devorar algun animal estimbat. Si faig un pas a un costat, vindran a devorar-me.
Miro a baix i veig com un falcó peregrí planeja lent: és la imatge del poder i de la seguretat. El falcó cerca aliment viu entre els roures pelats del capdavall de l’esborranc. La visió de la petita i poderosa au em dona coratge, m’arrapo a la paret amb l’esquena i lentament em moc cap al costat més proper; m’arrapo a unes arrels, faig el pas i respiro a fons: no m’he estimbat. Ara em toca fer el camí de tornada a casa, me’l conec i crec que aconseguiré arribar-hi abans que s’escampi el mantell de la nit i apareguin les aus nocturnes. Dono gràcies al Déu que m’ha permès continuar en vida. Alleujat, camino amb l’ajut d’una branca, el cel està net i el bosc en silenci. Al cap d’una hora, el camí s’engrandeix, des d’una clariana distingeixo el poble. Un estol d’estornells gira embogit al voltant del campanar. Penso que és un senyal de benvinguda.

Visió

Un piular estrident la va despertar. Va mirar per la finestra i el cel n’estava ple. Tan ple i atapeït que semblava ennuvolat. La imatge li va quedar gravada a dins del cap i s’esgarrifà per un moment. Va agafar por que no fos com la plaga de llagostes que assolà a Egipte i que estava descrita a la Bíblia. Formava una compacta catifa que no deixava passar la llum. Si la mirava fixament es gronxava una mica i li semblava que podia albirar les ales que es movien lleugerament tocant-se unes amb les altres. També el color era unànime, d’un gris-marronós amb pinzellades de blau.
Va estar-hi una bona estona contemplant aquest cel que havia aparegut de matinada. Però a poc a poc va començar el so d’un l’aleteig que es va encomanar a tots els altres i es varen anar dispersant apareixent primer una clariana i després un cel ben clar de primavera. Se’n van anar volant.
Feia dies que tenia insomni . Com que encara era d’hora per llevar-se, es tornà a allitar, esperant que fossin les vuit, que li sonaria l‘alarma del mòbil.
Quan va despertar-se, per segon cop, dubtà que no hagués estat un somni. Per una espècie de pudor no ho va comentar a ningú.
Es fixà, però, que a l’ampit de la finestra n’hi havia un, quiet, que piulava una cançó tan harmoniosa que la va omplir d’optimisme tot el dia.

No em puc moure, no m’atreveixo a caminar endavant ni enrere. He quedat atrapat arran d’un estimball, a baix veig com el rierol serpenteja entre els pollancres. Quan me n’he adonat, el sender s’ha convertit en un petit corriol arran de la cinglera. Ara, l’ansietat em nua la boca de l’estómac. Si m’atreveixo a fer un pas a un costat, segur que m’estimbo.
Els gralls de dues cornelles fan aparèixer altres aus negres, sento el parrup desesperat: quasi humà d’un tudó. Un crit d’auxili? Alço el cap i veig com les cornelles enfonsen el tudó enmig de les copes dels arbres. Es fa el silenci... Un espai entre les alzines de la vora del camí, em deixa veure el paisatge d’un verd dèbil d’hivern. De la fosca obaga, s’alça el “cle, cle, cle, cle” del picot verd. La solitud m’abassega, perquè aquí soc un animal: més gros que els altres, però un animal.
En els cims propers es retallen ermites remotes i en els més allunyats blanquegen tenebrosos esborrancs. Observo punts negres en moviment que envolten les cingleres. Són voltors que planegen abans de llançar-se a devorar algun animal estimbat. Si faig un pas a un costat, vindran a devorar-me.
Miro a baix i veig com un falcó peregrí planeja lent: és la imatge del poder i de la seguretat. El falcó cerca aliment viu entre els roures pelats del capdavall de l’esborranc. La visió de la petita i poderosa au em dona coratge, m’arrapo a la paret amb l’esquena i lentament em moc cap al costat més proper; m’arrapo a unes arrels, faig el pas i respiro a fons: no m’he estimbat. Ara em toca fer el camí de tornada a casa, me’l conec i crec que aconseguiré arribar-hi abans que s’escampi el mantell de la nit i apareguin les aus nocturnes. Dono gràcies al Déu que m’ha permès continuar en vida. Alleujat, camino amb l’ajut d’una branca, el cel està net i el bosc en silenci. Al cap d’una hora, el camí s’engrandeix, des d’una clariana distingeixo el poble. Un estol d’estornells gira embogit al voltant del campanar. Penso que és un senyal de benvinguda

Perdó. És que no m'havia acceptat els claudators. Ara, les cometes sí.

Pedra i colom



El colom volava lleuger cap al niu al campanar, recte per sobre de la teulada de la nau de l’església; així ho recordo; el noi de la fona era tranquil a la meva vora; duia un projectil preparat, però sense objecte; de forma automàtica en veure l’enèrgic vol de l’au cap al niu, va alçar l’estri dirigint-lo cap a la trajectòria que el també tranquil ocell descrivia en aquell moment per aterrar al seu niu proper.

El projectil, llençat d’esma i amb total desimboltura, va sortir amb força i es va trobar pel camí el cap del colom, de forma gairebé inversemblant, només demostrable per la sobtada davallada instantània de l’animal que queia en paràbola, inanimat, sobre la teulada. No ens podíem creure que a aquella distància es produís l’encert precís al cap de l’animal i ell devia passar de la vida a la mort sense adonar-se’n. La tarda de primavera era excel·lent, érem avorrits buscant alguna diversió per passar l’estona. Hauria estat més probable de treure un ull un veí a l’altra banda de l’església, però aquest fet no es va produir per sort per a tots, perquè no sempre hi ha mala sort. Només algunes vegades pedra i cap s’ajunten un instant en l’espai obert per fer palès que l’atzar existeix. Atzar? Podem acceptar que l’ocell era perfectament independent del resultat hagut: creia volar a la distància prudent dels humans allà on els seus estris no arriben. El xiquet, però, podia haver estat impulsat per una innata sapiència del moviment dels cossos a l’espai que la seva voluntat va captar del seu cervell en el precís moment, talment com una pujada d’adrenalina, involuntària i eficaç. La perícia del caçador quedava demostrada davant del grup. No pogué recollir la presa.

I, ara quan et miro al meu costat, recordo aquesta circumstància, aquest encontre inversemblant també, el nostre silenci que ens delata i ens diu que en l’espai entre nosaltres s’ha de produir un enllaç i desitgem tenir la perícia per detectar a temps si estem encertats en el nostre desig i no correm perill.

El NIU

Al tamariu de vora el riu,
Hi té son niu una au cantaire.

Tots els matins, per els camins
Que els romanins omplen de flaire,
Per el corriol mancat de sol,
On l’aritjol destre s’enlaira,

Jo vaig al riu, per veure el niu
Que al tamariu té l’au cantaire. Abril-1933 MªDolors Batlle

Abans que esclatés la guerra del 36, a la mare, empordanesa de soca-rel, li agradava escriure poemes, que La Veu del Empordà sovint publicava. Al viure molt a prop del riu Fluvià, aquest i el seu entorn n’eren sovint els protagonistes. N’era una enamorada del riu, la mare. -El riu és vida. - no us agradaria anar seguint les seves aigües fins arribar al mar?-, ens preguntava bastants anys més tard als meus germans i a mi mentre xapotejàvem a la riba tot buscant crancs amb un salabret que compartíem.

Sovint caminant arribàvem fins a un gorg. Aquest, malgrat la seva aparent placidesa, tenia, entre els joncs i les falgueres que l’envoltaven, un esclat de vida sorprenent. Un constant brunzit d’espiadimonis i d’altres petits insectes així com, a voltes, sons desconeguts i estridents, trencaven el silenci. En uns pots que portàvem ‘`caçàvem’ capgrossos de totes mides que més tard els deixàvem lliures en un bassiol que hi havia a prop de casa.

De més gran em vaig enamorar dels versos que la mare havia escrit al voltant del riu. Versos que parlaven d’aigües d’atzur i d’argent, de joncs torçats a la ribera, de pollancs, de tamarius i de com quan arribava al capvespre, la extrema quietud de l’entorn la feia estremir de basarda. Com a ella, el riu i la remor de les seves aigües em van començar a fer respecte. En dies de pluja forta, hi vaig viure algunes riuades en que la força de l’aigua se’n portava per davant tot el que trobava al seu pas.

Ara quan m’hi atanso amb els nets i mentre aquests juguen a fer saltar pedres a l’aigua, un dos tres… per veure qui les fa saltar més lluny, em sorprèn que tot estigui tant igual de com ho recordo. A les ribes, pins, albers, tamarius i pollancs, tots ells amb els seus matisos de verd, el color que tant li agradava a la mare, el verd, color d’esperança ens deia...