RE: RPV 85: "Libros" de Chema Madoz

Penjades en relleixos sadollats de cireres
on no arriben les nostres mans àvides
ni l'extrem esquerdat de les badoqueres;

amagades entre lletres de sorra del temps,
suor corcada de les paraules,
jauen les idees rere els lloms de pell.

Pujaré dalt d'un quer, s'arbraran els nostres braços
i amb el tou dels dits les tocarem,
entre besllums de capvespres ala-rojos.

Em lligaré a les baules d'una cadena llarga,
a un verger de verisme i bellesa,
sobre tantes, tantes pàgines groguenques...

Sotmesa, encarcerada per reixes de llibres,
entre els barrots clamaré: vull ser
lliure com un vers, dit per uns llavis verges.

Emergeixen del seu interior
engrunes desfetes de pors defugides.
Se senten acollides entre històries
adormides en tímides fulles de paper
que ansien ser despertades
per desfer el son profund
de ments privilegiades.

Privilegiades per tenir el poder
de desxifrar les seves paraules
retingudes entre paper i paper,
com mans entrellaçades
que abracen somnis i altres vides
possibles de compartir.

Per uns instants
ensorrà el cap,
com qui esmuny un crit
sota una fulla
i allunya les seves pors,
alliberant les lligadures
d'uns peus que ansien ser ales.

Lletres que un dia foren llegides
per savis i ments inquietes
són, ara, arxius comprimits
en ordinadors molt eixerits.

Malgrat convertir la saviesa
en Megabytes, amb destresa,
no han aconseguit crear l'atmosfera
d'una lectura al costat d'una cafetera.

Passant pàgina als llibres mig entaforats,
veig en ells grans creacions de lletrats
que un dia saberen transmetre sentiments
amb lletres i bons fonaments.

Buscaré la manera amb què desempolsegar les lletres,
que un dia foren enceses i oblidades,
fins a ser convertides en sorra polsosa
i en Megabytes d'informació tediosa.

I m'entregaré a recuperar la memòria
d'aquella literatura sòbria,
revestida de vells marcs i pàgines esgrogueïdes,
que el temps conservà damunt les estanteries.

___________________

Les coses no funcionen entre nosaltres,
ja fa setmanes que ho vaig dient.
Cada cop que et trobo me n'adono
que he perdut la joia del moment,
de llegir sense límits
i perdre l'enteniment.


En trobaràs una altra,
de lectora amatent,
que et porti a la bossa de platja,
en el metro o en el tren;
que et tregui la pols quan calgui
i passi les pàgines delicadament.

FULL BLANC



Dins del nostre silenci...
parla´m, full blanc,
allibera de boscats racons,
estols de belles paraules,
sentiments pregons.

Sigues mar blanca
amb navilis de mots
que transportin amb delit,
onades de lletres
damunt paper escrit.

Esmola´m els sentits
amb sorra de tendresa,
assedegada de tinta
famolenca de bellesa.

Redacta´m màgia,
ambrosia de la ment,
per recolzar-la en lleixa
que visqui eternament…

I s'han acabat.

S'han acabat les meves reflexions,
grotesques, punxants o inspirades
en tot el que jo obria.

S'han acabat les meves rialles
de paper,
d'aventures de prínceps
i princeses,
d'or de l'ara i del record.

Ara i record
que a ningú importen,
doncs sóc a l'exili
amb els vents del país
de més enllà.

S'han acabat
les figures mentals
que tant somniava
en els moments de repòs,
també literaris,
poesia per a mi,
ja vella
i mai emancipada.

M'han enterrat amb sorra.
Les meves històries
queden aquí
però sense mi.
Eren boniques.

I s'han acabat.

Cau, lent, el temps, i s'enduu velles notes,
i sales de cinema antigues i fervents.
Com un llibre desat de llarg a lleixa nova,
s'esmicola i escampa per escletxes de vent.

Amors que festejaven sentors de galtes joves
arrosseguen les fulles caigudes i indolents,
i els records vius i alegres que un dia foren glòria
avui ja són relíquia sense fulgor ni tremp.

La llum es descompon i esdevé només fosca,
i fa runa marcida de tota cosa el temps,
i cau, lent, i s'emporta tota la nostra joia,
l'afany de cada dia, tot el viure amatent.

Ha passat, llarg, el temps, bombolla de sabó,
i a la memòria resten records que s'il·luminen
aplegats entre tapes de dolcíssim cartró,
com si fossin uns llibres que mantenen la guia
de sentits i paraules i mons en rotació.
S'apleguen, onerosos, a les prestatgeries,
i als lloms duen gravats títols escrits amb or,
i cada un té una flaire, i cada un té una mida,
i, discrets, fan bastida fins arribar al cor.
Però hi ha un record gruixut que tot s'ha esmicolat:
ha perdut tota traça del tram que el constituïa,
filaments, vigories d'escorça just polida,
vegetal, ben trenada, de papirus en flor.
Les lletres s'han desprès i esbarriades rauen
i no s'hi pot llegir qui havíem estat tots dos.
Se'n va perdre el sentit, es va fer filagarsa,
cap llum no il·luminava aquell lluent tresor.
I així, va exhaurir-se i avui és introbable,
fet pols dins de l'estança on l'oblit encén foc.

El rellotge de la vida

M'empasso els mots escrits
amb un rellotge de sorra al costat
un, dos, tres...
no paro de girar-lo
quatre, cinc...
Les lletres em guareixen
la tristor, la soledat, la por,
la vida.
sis...
La sorra s'escola lentament,
m'hipnotitza el moviment
i les hores m'ofeguen,
em faig vell i no tinc temps
de llegir-ho tot.
set!
el rellotge es trenca
escampant la sorra blanca.

Esmicolat el meu temps
deso els meus llibres estimats,
per a qui vulgui trobar-los.

Retalls de paper transformats,
sou l'indret on s'esvaeixen
el temps i l'espai,
on tot el que és imaginable
es fa realitat,
sou refugi d'il·lusions.

Sota aparença de fulls tacats,
conserveu intactes
les nostres paraules,
els somnis irrealitzables,
les vides autèntiques
i les que mai s'han viscut.

I quan la nostra existència
esdevingui pols,
vosaltres reeixireu.
Llibres i cendres
compartireu l'espai,
perdurant en el temps.

Un munt de paraules
sortides del fons de ments inquietes,
que cerquen respostes
a preguntes mil cops formulades,
resten esmicolades
al costat dels lloms que les protegien.

Però la matèria té caducitat
i el paper dels fulls
es va esgrogueint
perdent fermesa,
les arrugues van fent-se profundes
clivellant les pagines,
perdent la textura,
i poc a poc es desintegren
deixant un munt d'engrunes.

Altres ments vénen
que omplen altres planes
de preguntes mil cops formulades
de respostes que creuen originals
però ja van ser dites,
potser d'altra manera
i ara resten esmicolades
al costat de qui havia de protegir-les.