Detall intervenció

RE: Repte 681: Jocs

Intervenció de: edelfa | 13-04-2018

acepto el repte, ara falta que t'agradi el resultat.


Respostes

  • RE: Repte 681: Jocs
    edelfa | 13/04/2018 a les 18:10
    acepto el repte, ara falta que t'agradi el resultat.
  • Ho sabria el vidre
    Tanganika | 14/04/2018 a les 00:04
    Les gotes de pluja, divertides, jugaven a fer curses a la finestra sense cortines de la saleta i el vidre, un pèl brut, ho agraïa. Hi veuria més, tant de dins a fora com de fora cap a dins. Va preferir, però, l'interior poblat de certa tristesa de la mitja tarda de les dues persones de l'habitacle, avorrides de la solitud de les cambres individuals, que s'havien reunit en aquella estança. L'hivern no acabava de fer net, la incipient primavera colpejava exigint la seva tanda amb ruixats intensos que obligaven-convidaven a no moure's. Els paraigües, capgirats per una ventada, ho corroboraven.

    -Si no fa sol, tenen una timidesa.

    -Sí, només una s'ha obert bé.

    Es van mirar el ram de flors senzilles, silvestres, en un gerro orientat a una llum que es feia esperar. Una, amb tot, estava badada.

    -M'encanta aquest lila-no lila. Despullem la corol·la? Hahaha!

    -Espera! Necessito animar-me. Poso música, d'acord? I estiro el primer pètal.

    'Abracadabra' de Steve Miller Band, triat per atzar, va fer que es posessin a mig ballar quan, d'una breu visita a la cuina, van reaparèixer amb unes copes plenes que en uns minuts van ser buidades.

    -Vi negre ecològic? Que ajuda més? Hahaha!

    -Els efectes...són diferents, potser. Hahaha!

    -Eco....il·lògics vols dir? Hahaha. El vi és genial!

    Un segon pètal va ser tret de lloc. Van passar a escoltar 'Riders on the storm' de The Doors, com si ho la cançó ho demanés.

    -Col·locaaaaa....

    Més líquid del raïm fermentat, van servir-se.

    -Juguem a fer flors de paper?

    -Origami? En saps?

    -En tinc minces nocions.

    Va treure folis de colors d'un calaix. No van seure per fer la feina. Amb moviments sinuosos i amb el deixar-se anar de l'alcohol ni qui donava instruccions les seguia.

    -El secret està en saber fer els plecs.

    -Espera. Un altre pètal. Canvi de música, no?

    Va tocar perquè sí 'Lay Lady Lay' de Dylan.

    -M'està quedant...hahaha...margaridoia margaridó! Nooo, això no té forma de res...

    -A mi m'agrada. Fixa't en la meva... és un card punxeta, hahaha!

    Se les van intercanviar. Més beguda. L'ampolla s'acabava. Un pètal més. I escoltar 'In the mood for love', de Umebayashi, un gaudi que elevava...elevava.

    El violí feia que giravoltessin amb grans somriures, els ulls lluents, amb desinhibida expressió corporal. Començava una tempesta, a l'exterior, i tan sols s'assabentaven del tacte del pètal -semblava una ala de papallona- amb el que s'acaronaven les galtes. Fins que el van tirar a l'aire, masegat...la boca més ràpida, amb la llengua enfora, el va rebre per menjar-se'l. Un ínfim mos.

    -Ooooh, només falta arrencar-ne un! Canvia la música...tinc ganes com de plorar.

    Va ser hàbilment escollida.

    -Jo plego, tu. Aquesta em tomba.

    Va tirar-se al sofà tou d'estampat oriental amb orles daurades i turquesa. Sonava 'Melissa', de Francis Lai. Embriagada, rebé al damunt l'altra dona també presa pel desig. No eren ganes de plorar, eren d'estimar. De petons en comptes de pètals i d'un voler perdre's entre plecs humids i flairosament tastívols...


    TGNK




  • FEM UNA PARTIDA DE PARXIS?
    edelfa | 14/04/2018 a les 12:25
    FEM UNA PARTIDA DE PARXIS?

    Som a la casa centenària de la mare. Té dues plantes, una xemeneia, ben ferma, surt de la teulada amb pissarra negre, a les finestres uns porticons de fusta i la façana és de pedra. És diu: CA LA MONTSE.
    L’ha heretat de la seva sogre EVERILDA, és preciosa, només a calgut fer-li alguns petits arranjaments, sobretot instal·lar-hi la calefacció, allà fa molt de fred. És a la part més alta del poble.
    Sempre que tenim uns dies hi aprofitem per anar-hi. Agafem el tren i el cremallera. El nom del poblet: QUERALBS.
    És al pont de la Puríssima, fa un fred que pelar, està nevant, els carrers no hi ha ningú. Hem acabat de dinar i com diu el refrany: “Tot bon català té fred després de dinar”; anem cap a l’escalfapanxes que prèviament la mare s’encarrega d’atipar amb força llenya, perquè diu que així hi haurà unes bones brases, per poder fer-nos una bona torrada per berenar.
    La mare s’assenta al balancí, s’ha portat el ganxet. La Neus, marxa cap a la seva habitació a fer deures que li han encomanat a l’escolà i jo, la Maria, m’assento al sofà, llegint un llibre que m’ha recomanat una amiga.
    Passada una estona, veig que la mare s’aixeca i se’n va cap a l’habitació de costura i de dins de l’armari porta una capsa vella i atrotinada.
    S’asseu al meu costat i crida a la nena que baixi:
    - Neus, vine, que la iaia et vol ensenyar una cosa!.
    - Sí, iaia, un minut!
    De seguida la Neus, s’atansa a nosaltres i la mare ,ràpidament capta la nostra atenció, aspectants per saber que hi ha dins la caixa.
    - Mireu, he pensat que com que fa aquesta tarda tan trista , perquè no fer-la una mica més entretinguda?
    Va treure de dins aquella capsa, un preciós joc de parxís, ens va explicar que li havia fet el seu pare quan era petita. Treballava molt: era fuster, en les seves estones lliures li havia fet, com a regal pel seu aniversari. No tenia colors, però estava tallat en diferents gravats, fins i tot, les botes amb les seves fitxes. Era tota una joia.
    - Que us sembla noies, fem una partida?.
    - I tant!, vam dir, totes dues a la vegada
    - Apa, doncs, vés a buscar aquella taula petita que tenim a la cuina, reina.
    En un tres i no res, ens vam posar a jugar, el començament era avorrit, però poc a poc la tarda es va anar animant.
    Mato i compto vint, tres sisos a punt d’entrar a casa, etc...
    En definitiva, que sense adonar-nos va arribar l’hora de sopar. La Neus li digué:
    - Iaia, quina tarda , més divertida i millor que esta fent deures!
    - Ho vieu, noies?. Les iaies, sempre tenim el remei, perfecte perquè convertir els moments més avorrits en el més amens. Al cap i a la fi, les iaies també hem sigut nenes i a la nostra manera també hem jugat.



  • Ardència (o Intempèrie)
    deòmises | 20/04/2018 a les 02:12
    En silenci, m'has invocat al teu davant i em fites amb mirada burleta i lasciva. Sé el que penses perquè el teu esguard és ple de vici i d'ardència. Podria traduir-ne el missatge xifrat, críptic, i serien paraules banals, d'una senzillesa astoradora. Et ressegueixes els llavis, i m'obligues a fer el mateix, en una complicitat que ja ha perdut la gràcia: estriparia les regles d'aquest joc diabòlic, que em causa vergonya aliena i pròpia. Perquè, per dissort, en soc partícip. I m'astoro en adonar-me que el tirant d'un sostenidor fúcsia apareix en descol·locar-se la samarreta de coll ample. No puc creure'm que hagis gosat combinar el color que més odio amb el marengo, que em retorna a èpoques passades quan la teva ànima juganera era prou exhibicionista per oferir-te als seus braços sense pudor ni amagar-te en els racons cecs de la cambra, lluny del meu abast.

    En silenci, m'obligues a ajuntar les nostres palmes com si el vincle existís i no s'hagués deteriorat per culpa d'uns braços forts i masculins, a causa d'uns petons furtius que intueixo només, en un descuit després del moviment subreptici d'abandonar-me en la intempèrie reflexiva. I aquesta posició em produeix nàusees i malestar, perquè evidencio el desenllaç d'aquesta nova tirada de daus: t'ofereixes, sense embuts, a l'aventura de lliscar la mínima peça de roba que et cobreix les natges, i m'aboques al vertigen d'haver-me d'oferir també jo mentre m'adono del contorn turgent dels mugrons que se't dibuixa sota la roba, que clama per ser esquinçada i treta, amb violència i fam.

    I, en silenci, desitjo que no facis cas al teu amant, al seu lleu murmuri, que prové del llit i que et crida i que demana que t'hi aproximis. Perquè, quan desapareguis del meu davant, hauré perdut el privilegi de ser testimoni del nostre plaer conjunt, tan lluny de l'influx del mirall que m'atrapa i m'escapça les sensacions més humanes.


    d.
  • Rememorant temps llunyans
    marga | 20/04/2018 a les 17:12
    Rememorant temps llunyans

    Una iaia de 82 anys i un net que em demana per presentar-lo a l’escola que li expliqui un joc que jo jugava quan era petita. Deu meu! en quin problema m’ha posat aquests el meu Princep, el seu nom és Àlex .Li contesto que sí, que ja li escriure un joc i ell em contesta molt content.
    ─ Gracies iaia.
    Jo tinc que recular en el temps 70 anys de la meva vida i pensar, en que jugava jo? No es fàcil. El que em surt així de pronte és: A nines!!! A fer de mama, vestint i canviant de roba a la nina segons a on la volia portar (encara que fos només en el meu imaginari) posant-li els millors vestits bons i bonics per anar a missa o normaleta per anar amb un cotxet a passeig i amb davantal i espolsador a la mà per feinejar per casa. Jugava també a fireta fent cuinats amb grans secs de siurons, arròs, pèsols i mongetes, farina i alguna vegada inclús sucre.. penso, però això no és el que ell considera un joc. Continuaré removent el magatzem de la memòria i amb un parell de dies de pensar-hi me’n recordo d’uns quants i els hi escric.
    El primer ─Un dos tres pica paret.
    Un de nosaltres parava i es posava de cara a tocar una paret o un arbre, els altres ens col•locàvem en filera a una distancia establerta del que parava(solíem marcar-ho amb una línea). Tots quiets sense poder-nos moure fins que el que parava donava tres cops a la paret dient “un,dos ,tres” aleshores ens podíem moure i avançar fins que deia “pica paret” i se girava, teníem que quedar-nos quiets si en trobava un que encara es movien era castigat a tornar a la línea del principi, el que aconseguia arribar sense ser vits i tocava la paret era un guanyador i es quedava al costat del que parava, l’últim en aconseguir-ho o no poder arribar-hi per se vist sempre movent-se era el perdedor del joc i a ell li tocava parar a la següent jugada
    El segon ─. Saltar a corda. Era més aviat un joc de nenes.
    Dues nenes, una a cada punta de la corda la fan rodar i una tercera entra i salta amb el peus junts mentre dura una cançó, si trepitja la corda perd i passa a fer rodar la corda.
    Si poden afegir dificultats com, variacions de maneres de saltar, fer figures segons la cançó o fent voltar dues cordes a la vegada.
    Cançons. El cocherito, leré ... Al passar la barca... Donde estan las llaves...
    El cocherito leré
    Me dijo anoche ,leré
    Que si queria, leré
    Montar en coche, leré
    Y yo le dije, leré
    Con gran salero, leré
    No quiero coche, leré
    que me mareo, leré
    El nombre de Maria
    Que cinco letras tiene
    la M, la A, la R, la I, la A
    MARIA
    Cada vegada que es deia la paraula LERË la que saltava tenia que ajupir-se i les altres feien voltar la corda per sobre de ella.
    Sabeu què? Ha estat molt content doncs a l’escola ha tret mot bona puntuació. I jo feliçççç....
  • El joc de Senet
    Anna Sant i Ana | 20/04/2018 a les 23:54
    El nen llença els palets i tots quatre mostren el falcó d'Horus. El nen no es fixa en els gravats daurats, imatges d'or d'una serietat divina. No, el nen demostra el seu innocent egoisme en contar sis caselles i treure una fitxa del tauler, ja només li'n queda una, mentre la seva germana encara en té tres, de fitxes en joc.

    El faraó Amenhotep mira el somriure del seu primogènit mentre la seva filla Iaret llença els palets. En treu només una figura d'Horus i tres costats blancs. Pot avançar tres caselles i fer retrocedir la fitxa del seu germà Tuthmosis i així treure-li el somriure i aquesta sort que sembla acompanyar-li només pel fet de ser el primer mascle nascut. Agafa la fitxa del seu germà i la fa anar enrere fins la casella quinze. I molt lentament, amb el somriure d'Amenhotep, Iaret li treu la llengua al seu germà.

    Tuthmosis mira el seu pare, aquest arronsa les espatlles i li fa senyal de continuar. És un joc. I aquest pensament li fa sentir que ell potser també és una peça en un estrany joc de Senet, esperant que la treguin del tauler. I encara és amb aquest pensament que sent l'arrossegar dels peus de Moisès i el seu germà Aaron. Quantes desgràcies ha patit el seu poble des que va aparèixer aquest parent seu del desert amb pretensió d'alliberar els esclaus. Els seus esclaus. Amenhotep no entenc perquè l'escolta, i això el fa sentir encara més una peça damunt un tauler.

    El príncep observa els visitants. Ha tornat a treure les quatre figures d'Horus i ara està a quatre punts de fer arribar la seva última fitxa a la fi del joc i guanyar a la seva cada cop més emprenyada germana. Tuthmosis no sap com definir el que troba als ulls de Moisès, però ho sent, un cansament, una obligació. Ha sentit molts rumors d'aquest home. Va ser egipci i ara és hebreu. La seva mare era la seva avia, i el seu nom va ser començat a esborrar d'arreu pel seu avi, i el seu pare va continuar esborrant aquell nom que ell coneixia per xiuxiueigs. Hathsepsut. Ha de treure el numero exacte per acabar el joc i no hi ha manera, com no hi ha manera d'esborrar definitivament el nom d'Hathsepsut, encara que sigui impossible esbrinar que va fer de dolent.

    Nova tirada i es queda a un punt d'arribar a treure l'última peça del tauler. I entre tanta tirada inexacta de Tuthmosis, Iaret ha fet arribar dos de les seves fitxes al final i només li'n queda una, com a ell. I entre tanta tirada el seu pare alça la veu greu i li recorda a Moisès la massacre d'infants que va patir els seu poble i que va ser el seu origen.

    Moisès sent tota la tremor de la tristesa a la sang, mentre mira el príncep, que amb tres figures d'Horus i un somriure treu la última peça del tauler.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.