RE: RE: Convocatòria RepteClàssic DCCCXXIII

El tren.

Aquell bon home no s'enduia cap lectura per entretenir el llarg trajecte. Tampoc no li agradaven els sudokus ni altres jocs del mòbil, i detestava seguir en el monitor més proper del vagó, amb els auriculars posats, els films rancis que programaven. Com a usuari habitual del tren alhora que aficionat al cinema, acostumava a fantasiar, el respatller lleugerament inclinat i els ulls tancats, sobre pel·lícules que tinguessin a veure amb el ferrocarril. Just la nit anterior havia vist "L'últim tren de Gun Hill" (John Sturges, 1959)* però, ves per on, la imaginació va volar cap al gènere romàntic i, potser influït per aquella passatgera tan bonica de l'altra banda del passadís, acabà preguntant-se en quina situació amorosa preferiria deixar-se embolicar, a la de "Breu encontre" (David Lean, 1945) o a la de "El temps de l'aventura" (Jerôme Bonnell, 2013): a la primera, amb música de Rakhmàninov, fruit de trobades reiterades en un tren de rodalies amb una senyora casada (Celia Johnson), molt britànica, no arribaven al llit però gairebé; a la segona, amb música de Vivaldi, fruit d'una trobada ocasional en un tren de llarga distància amb una dona alliberada (Emannuelle Devos), molt francesa, sí que hi arribaven, només faltaria!

De sobte, una frenada brusca l'apartà d'aquestes cavil·lacions. Com que estaven dins d'un túnel i la llum se n'anà, quedant únicament l'enllumenat d'emergència, la foscor era gairebé absoluta. Molts s'havien aixecat i, indecisos, no sabia si baixar del tren o anar a la cerca d'algun empleat. Sortosament, el maquinista s'adreçà als passatgers per megafonia, amb veu tranquil·la, dient que no hi havia cap perill, que l'aturada segurament era deguda al robatori de cable de coure, que en aquella zona es produïa sovint, i que tinguessin una mica de paciència fins que ell rebés instruccions sobre la manera en què es procediria a l'evacuació; mentrestant, les hostesses anirien per tot el comboi per atendre les necessitats del passatge. Al cap d'uns vint minuts, s'interrompé la música ambiental i el maquinista els indicà que prenguessin l'equipatge, baixessin del tren i seguissin les hostesses que, proveïdes de llanternes, els obririen camí fins a la sortida del túnel, on diverses unitats automotrius els conduirien a l'estació més propera, per poder transbordar a un altre tren. Això sí que donaria per a una pel·lícula, pensà resignadament el nostre protagonista, tot recordant dos films dramàtics titulats "El tren", ambdós** ambientats a la Segona Guerra Mundial.


* Efectivament, el 25 de gener la van emetre pel canal Trece TV, a les 21:00. Sòlid western amb un duel interpretatiu entre Kirk Douglas i Anthony Quinn, que ja havien treballat junts a "Ulisses" (Mario Camerini, 1954) i a "Van Gogh, la passió de viure" (Vincente Minelli, 1956), sense menystenir els increïbles ulls blaus de Carolyn Jones.

** "El tren" (John Frankenheimer, 1964) i "El tren" (Pierre Granier-Deferre, 1973).

Quan arribarem?



El comboi voreja el mar per un seguit de túnels en la roca viva. En la sobtada foscor, cada cop que la llum del dia entra esdevé com un llampec en el vagó, l’estesa del mar es mostra plana i blava fins a l’horitzó. D’esquena a marxa veient com la llunyana ciutat d’on es prové es fa petita i insignificant.



La bellesa callada de la natura, els pins, les atzavares, el llentiscle, les esparregueres, les argelagues, retenen el seu tros de magnificència, cegues, però a tanta grandesa.



L’avi d’esquena a la marxa, està absorta en el seu pensament, algunes imatges de moments de temps passats tornen com flaixos tristos o alegres, sensuals o agres.



Quan arribarem? Quant falta, àvia? Se sent en les butaques de darrere. L’àvia s’esforça ara assenyalar tot allò que és digne de ser contemplat pels infants: el petit vaixell - temorós que no se separa de la costa, amb les veles a mig desplegar (això no ho diu, és clar!) A veure qui encerta quan trobarem el pròxim túnel, diu en un intent va de contenir la imperiosa necessitat d’acció infantil. Durant uns instants la successió de llum i ombra distreu els infants, que ara s’han aixecat o són al passadís.



De memòria sap l’avi què correran pel vagó i s’avança adreçant-se a la canalla - amb un ignorat desig inconscient desig també de retruc de veure com és la seva veïna de la qual només ha sentit la seva veu - i els diu que agafin una carta, la que vulguin del feix i que després escapcin i els remenin.



No importen ja els vaixells temorosos, o les remotes ciutats on s’ha viscut, la màgia adormirà les presses dels infants sorpresos davant l’insòlit.



Pels altaveus s’anuncia una parada tècnica que retardarà l’arribada als següents destins uns minuts. L’àvia li explica ara a la «nena», o sigui la filla que ha trucat per saber novetats: que tot estigui anant bé i si s’ha pres el xarop el petit.



L’àvia la tranquil·litza, li diu ara estant molt tranquils i no tussen ni res. S’apropa a la butaca de l’avi i aquest la veu per primera vegada. Agafeu una carta, mireu-la poseu-la al munt i escapceu i barregeu li diu l’avi girant-se en sentit de la marxa.

Al costat de la iaia, m'allunyava de la casa dels oncles. De tant en tant, mirava enrere per veure el blau del mar. Si tancava els ulls, podia recordar les onades que elevaven escuma blanca, la poderosa remor que em feia pessigolles al ventre i els navilis negres que es retallaven a l'horitzó. Qui aniria dins?

—Adeu mar!!!

Vàrem arribar a un edifici color de rosa amb sanefes blanques a les portes i les finestres. En uns bancs de fusta seien dones velles que vestien com la iaia. Duien faldilles llargues de quadrets negres i blancs i davantal. Sostenien, cistells de vímet plens de verdures, ous, gallines i ànecs. També hi havia homes d'edat amb gorra de visera, camisa ratllada i armilla. La iaia es va acostar a la taquilla, on va comprar dos bítllets de color blau. Me'n va donar un.

Ens vàrem asseure en un vagó amb les dones dels cistells i els homes de l'armilla. No deien res, però em miraven i em somreien. El tren es va començar a moure i a avançar amb un baqueteig compassat. Jo mirava per la finestra i observava els arbres, els prats, les masies, els pobles... De tant en tant, observava els ànecs que estiraven el cap des de l'interior dels cistells. Estaven molt tranquils; les gallines també estaven quietes. Jo sentia una pau interior i desitjava que aquell viatge no s'acabés. Va passar un home amb gorra i bigoti que amb una maquineta em va foradar el bitllet.

El tren va afluixar, va xiular i es va aturar. La iaia i jo vàrem baixar a terra al costat de la via. Vaig mirar la màquina negra que romania quieta a l'espera d'un altre viatge.

—Adeu tren!!!

Vàrem caminar per la vorera cap a un edifici que em coneixia bé d'altres vegades.
Dins hi havia una intensa pudor d'olis pesants. La iaia va comprar dos bitllets, va seguir les indicacions d'un home i vàrem pujar a un autobús d'aquells que em marejaven de mala manera. Em vaig posar trist només de pensar que tardaria molt de temps a pujar a un tren. En aquell tren no hi vaig viatjar mai més, perquè el carrilet va ser clausurat el 1969.

Bateig ________________________________________
Va pujar al tren amb una maleta grossa i una bossa de mà. Era la primera vegada que viatjava sola a l’estranger. Anava a Brussel•les per treballar de monitora en una residència de noies tutelades i, amb l’excusa, aprendre francès. Havia de fer canvi a París.
Estava nerviosa i agitada, però també il•lusionada. L’havien deixat marxar gràcies a una veïna: casada, amb set fills, assistent social i infermera. Una dona avançada al seu temps, tot i que tenia la família una mica desatesa.
Va aconseguir col•locar la maleta al portaequipatges i, en fer-ho, es va sentir gran i moderna. Fantasiejava amb grans coses, encara que en el fons hi havia una por petita que li feia pessigolles per dins.
Al cap d’una estona, avorrida d’estar asseguda i de llegir al ritme del sotragueig del tren, es va aixecar i se’n va anar al passadís. Es va quedar mirant per la finestreta els paisatges que desfilaven, un darrere l’altre, com si el món s’anés desplegant només per a ella. Sense adonar-se’n, un noi jove, més o menys de la seva edat, se li va posar al costat. Era francès.
L’emoció la va recórrer de cap a peus: en un tren, lluny de la família, parlant amb un noi francès. Van començar a parlar tímidament. De les paraules van passar a agafar-se les mans, i de les mans, a quatre petonets. La nit va passar en vetlla, suspesa en aquella bombolla nova i fràgil.
A París va canviar de tren. Se sentia agitada, contenta, cansada. I profundament emocionada. Recorda que, en algun moment, va escriure un petit vers amb les quatre paraules que sabia en francès.
El tren no acabava a Brussel•les, així que havia d’estar atenta per no passar-se de parada. Però es va adormir. Quan es va despertar, va començar a veure paraules escrites en flamenc. No sabia si ja s’havia passat o si encara no havia arribat. El cor li va fer un salt.
Però aquesta ja és una altra història d’aquella aventura que, sense saber-ho, va ser el bateig de la seva entrada al món del coqueteig i de la poesia.

El tren de les 10.20h

La Laura mira el rellotge amb cert neguit. Passarà el tren de les 10.20 h? Quan els altaveus anuncien que aquest està entrant a l’estació, va fins on s’atura al vagó indicat per les bicicletes, per pujar amb més facilitat.

Des de fa uns dies, un parell d’estacions més enllà, puja un noi amb la bicicleta i es queda abstret mirant per la finestra. Ella, asseguda, l’observa fins que aquest baixa unes estacions més endavant.

La Laura amb un llibre a les mans, li es difícil concentrar-se. Imaginativa de mena, s’ha fet un munt d'històries al voltant d’aquell noi.

Va arribar el matí, sobretot avui dia en què tantes persones no se n'adonen ni a qui tenen al seu voltant, que la mirada d’ella i la d’ell es van trobar. La Laura ruboritzat-se fins al moll de l’os, va fer veure que li queia el llibre...

Un dia el tren anava molt ple i la Laura va asseure’s molt a prop de la porta. Quan el noi va pujar, va treure el llibre de la bossa, però nerviosa, li va caure, aquest cop si a terra. El noi ajupint-se li va donar dient-li:
-Em fa gràcia veure’t sempre tan engrescada llegint… Avui el tren ha passat amb retard i mira com anem d’atapeïts…

Sí, ja se sap, Rodalies és un desgavell, va contestar la Laura… Era difícil mantenir altre tipus de conversa… Quan el noi es preparava per baixar, va preguntar-li:
-Com et dius?
-Eloi... i tu?
- Laura…

En els dies següents la Laura es va assabentar que l’Eloi donava classes de música a una escola de Montgat i a les tardes estudiava tercer curs de piano a l’Esmuc.
-
Entenc que no portis l’instrument a sobre- va somriure la Laura. Jo estic fent un curs de novel•la negre a l'Ateneu. En veure que l’Eloi se la mirava sorprès, va dir-li que la seva escriptora favorita era l’Agatha Christie - en les seves novel•les, mai t'assabentes qui és assassí fins a l'última pàgina...

Les estones xerrant se'ls hi feien cada dia més curtes…

A les tardes solo fer un tros de tornada en bicicleta. El piano diguem que no és una activitat gaire esportiva...
Sí, escriure tampoc ajuda a mantenir-se en forma… Tinc la bicicleta força rovellada…

Un divendres, en acomiadar-se, l’Eloi va proposar-li fer una excursió en bicicleta… Coneixes la bassa dels ànecs? És un lloc preciós…






.