RE: aventures en un altre pais

N'Eurípides Llocvell i Masnou és un mag de repica'm el colze, alça'm la tendra, xupla'm el nap i bufa-li l'ou. Conegut, honorat i festejat a quatre dels cinc continents, no mai cap actuació seua deixa indiferent. Ni els més encorbatats senyors ni els xitxarel·los amants de les pipes de gira-sol són immunes a la subtilitat de les actuacions del màgic. Els aplaudiments i els vítols l'acompanyen tothora, vaja on vaja, tal la teúrgia i fetilleria amb què munta els espectacles.
Ell, tímid i humil, sempre diu que el mèrit no és seu, sinó del capell.
Que el capell que utilitza no és de copó ni píxide; ni tan sols d'anap. Ni de pana, ni de napa, ni de palla, ni de llana. De pell de camell, és. De camell caçat als deserts irremeiables de sequera.

El que vull contar-vos, però, és una de les últimes actuacions, assabentat pels metges de la seua malaltia incurable.

Un toc de vara. Un conill apareix de l'interior de la copalta, i va a la tauleta. Fins ací, normal; tots els mags ho fan. Unes paraules audibles a penes: "Cap sense cervell, no ha de mester capell", i l'animalet bota al muscle dret d'Eurípides. Un "Oooohhh!" del públic recorre la sala. Uns passos màgics. Unes orelles llargues es fan realitat dalt el musell d'un segon conill que mig amaga una boca de riure irònic. Aquest va directe al muscle esquerre del mag. Un crit sorprès i un murmuri perllongat.
De sobte, N'Eurípides Llocvell i Masnou alça una mà, demanant silenci. I crida fort: "Dix lo tinyós: a tot juguem, menys a capell llevar". Un tercer conill saltironeja de dintre el capell cap el seu cap, transformant-se, abans d'arribar-hi, en colom.
Allà mateix, en aqueixa actuació, ha resolt el misteri de la trinitat.

La nit era tancada, fosca, els núvols no deixaven passar ni una engruna de llum. El cotxe s'havia quedat sense benzina, així que em va tocar agafar la llanterna i caminar en recerca d'una benzinera. Ja feia hores que no trobava signes de vida en aquell fosc i serpentejant camí. M'acompanyava l'estranya sensació de ser observat per un public inexistent. Els sorolls, rere dels matolls, cada cop eren més aprop. Vaig començar a caminar ràpidament, sense mirar enrere, però, fos qui seguia les meves passes, també hi va accelerar el pas.
Davant meu, a l'horitzó més proper s'endevinava un cartell d'informació de la propera benzinera. Quan vaig ser-hi al costat, encara em separaven més de cinquanta kilòmetres . Va ser llavors, sense assabentar-me dels seus moviments, que va aparèixer davant meu l´animalot que feia hores passejava darrera meu. Es tractava d'un camell i les seves intencions no eren pas de fer-me mal. Això és el que m'havia fet patir durant aquestes darreres hores de recerca, però en veure que es tractava d'Una inofensiva bèstia, se'm va acudir que n'estava de sort. Vaig treure de la meva motxilla un tros de pa de pessic i li vaig oferir per mirar de que s'apropés, i així podria pujar-me a la seva gepa i arribaria més ràpid al meu destí. El parany va ser del tot efectiu, en un tres i no res, com per art de màgia, ja hi era a sobre d'aquest nou company de viatge. Els núvols van deixar pas a la lluna i una teranyina d'estels van fer d'aquesta aventura un dels millors records que hi conservo de la meva estança a Alexandria

-Bona tarda! la puc ajudar?
-Si, miri… volia provar-me aquelles sandàlies de
l'aparador.
-Me les ensenya si us plau? -va dir mirant-li els peus. -Si miri són aquestes, el meu número és el trenta-set. -Ah! precioses oi? Veu, hi ha la silueta d'un camell dibuxat. Ara li busco -va fer tot dirigint-se al magatzem.

Tenia encant aquella sabateria, l'aparador era d'allò més caòtic; però malgrat el desordre les sabates que s'exposaven eren una fascinació -no precisament pel gran públic.
-És l'últim parell que em queda! l'estiu s'acaba i aviat m'arribaran els nous models -treient la sabata de la capsa com si fos un número de màgia.
El botiguer li va posar la sandàlia al peu.
-Quin peu tan preciós, sembla de seda! -li amanyagava suaument.
A la noia aquelles carícies no li van agradar gens, li va semblar morbós.
-Li fa mal? acostuma a tenir ferides? on li surten? -l'home li preguntava amb un to xamós prement-li el peu.
Va aixecar-se espitosa i sense dir res va deixar palplantat al botiguer.
Quan va marxar la noia, ell es va connectar al xat volia parlar amb la seva xicota, tenia ganes de proposar-li una cita. No estava connectada. Va continuar amb la tasca feixuga d'assabentar-se dels models de la nova temporada. Acaronava el paper del catàleg com si pogués tocar la textura de les sandàlies amb delicadesa, d'una forma quasi bé malaltissa.

*
La noia se sentia molesta; li assaltava un dubte que la feia esgarrifar. Després d'una dutxa relaxant, es va connectar al xat. Va encetar una conversa amb el seu xicot virtual. Li va fer un breu resum del que havia succeït a la sabateria, hi va haver un silenci llarg…
Per fi va arribar la resposta:
-I així què? et fan mal les sabates? acostumes a tenir ferides? on et surten?

Quan llegeixis aquest missatge hauré arribat a l'aeroport. M'ha costat molt donar aquest pas, molt, i com em veia incapaç de dir-t'ho a la cara, he aprofitat la teva sortida de casa i el teu portàtil, per escriure't aquestes ratlles. No pensis que és culpa teva, no ho és. L'únic que sé, és que si no marxo, t'acabaré fent mal, i no m'agradaria que un home tan generós com tu, s'assabentés massa tard que no sóc la dona que li convé. Viure al teu costat és ben fàcil, això serà potser el que enyori de tot plegat, però alguna cosa em diu que no viuré gaire i vull conèixer altra gent, altres racons. En definitiva, volar més alt. Deus estar pensant que tu en cap moment m'has tallat les ales, i és veritat, però el sol fet d'haver-me enamorat de tu, ja és un lligam massa fort. Sé que això no serà fàcil de pair, que no té gaire sentit ara mateix, però creu-me, tampoc ho té la vida de la manera que la vivim. Estic farta de fer pública la meva màxima i ser la primera que no la duu a terme. Ser jo mateixa no és conformar-me amb un cercle reduït, és caminar fins on em deixin les passes.
Ho sento, de debò. Saps que t'estimo i sempre ho faré. Desfés-te de les coses meves que queden a casa. El pis te'l pots quedar, i el cotxe també. Les claus són a la caixeta del camell, damunt la calaixera. He transferit al teu compte corrent, una quantitat de diners suficients perquè puguis acabar de pagar la hipoteca. Jo no els necessitaré. No et diré que siguis feliç només et diré que, moltes gràcies per deixar-me conèixer-te i per fer-me creure en el veritable amor.