Niuades

C'est un beau roman
C'est une belle histoire
C'est une romance d'aujourd'hui
Il rentrait chez lui, là-haut vers le brouillard
Elle descendait dans le Midi, le Midi

Ils se sont trouvés au bord du chemin
Sur l'autoroute des vacances
C'était sans doute un jour de chance
Ils avaient le ciel à portée de main
Un cadeau de la Providence
Alors, pourquoi penser aux lendemains

Ils se sont cachés dans un grand champ de blé
Se laissant porter par le courant
Se sont raconté leurs vies qui commençaient
Ils n'étaient encore que des enfants, des enfants
Qui s'étaient trouvés au bord du chemin
Sur l'autoroute des vacances
C'était sans doute un jour de chance
Qui cueillirent le ciel au creux de leur main
Comme on cueille la Providence
Refusant de penser aux lendemains

C'est un beau roman
C'est une belle histoire
C'est une romance d'aujourd'hui
Il rentrait chez lui, là-haut vers le brouillard
Elle descendait dans le Midi, le Midi

Ils se sont quittés au bord du matin
Sur l'autoroute des vacances
C'était fini le jour de chance
Ils reprirent alors chacun leur chemin
Saluèrent la Providence
En se faisant un signe de la main

Il rentra chez lui, là-haut vers le brouillard
Elle est descendue là-bas dans le Midi
C'est un beau roman
C'est une belle histoire
C'est une romance d'aujourd'hui


d.

L’estiu és un mar calent, una escalfor que es propaga,
un aire suau i breu que enjogassat s’enrialla.
L’estiu és camí de camps, camí de bosc de pinassa,
a frec espurneja el mar de sol roig i exuberància.

L’estiu és tarda punyent que fa enrojolar la cara,
ferma el cos i el sentiment de desig feliç d’un altre.
L’estiu és temps de cremor, finestres on corre l’aire,
esclat rialler, sentor de joventut començada.

L’estiu és respir profund a tocar de flors i albades,
la festa del temps nocturn ple de joies i besades,
passió que no s’esmuny quan la tardor fa la passa.

L’estiu és essència al ple de frisances i trobades,
de cruixits de seda al cel, de sentides serenates
i d’estremiments de pell d’una vida inacabable.

Tengo miedo de verte
necesidad de verte
esperanza de verte
desazones de verte

tengo ganas de hallarte
preocupación de hallarte
certidumbre de hallarte
pobres dudas de hallarte

tengo urgencia de oírte


Mario BENEDETTI.


Has conegut el delit per les teves clavícules,
Aquesta folla fam que em duu al regne càlid
De la teva esquena? Cal dir-te els paràmetres
De l'incendi que m'aclapara quan apareixes?

Gaudeixes recol·lectant les paraules extàtiques
Que se sembren en els meus llavis quan besar-te
És la solució a l'ofec? Desvetlles la meva ànima,
Quasi humana, en el centre exacte del teu ventre?

Has reconegut l'ànsia i el desesper de la matinada
En els meus ulls, abans del truc, quan la magnòlia
Es vaticina oberta i esplendorosa? Saps que desitges?

Frueixes fremint en el futur precís i cert de la carícia
Que es traça en els capcirons? O invoques la saliva
I el mossec, o viceversa, per bastir-nos una bella història?


d.

Era tan feliç
enmig de la boira
amb la meva vaca
i la meva llar

Les mans de la mare
tendres i rasposes
hui m’acomiadaren
arran de camí

Allí vaig trovar-te
terra assolellada
el somriure ample
cabellera d’or

Dies de disbauxa
nits sense final
vaig enamorar-me
com un col•legial

Dius que vols que pensi
en les grans banderes
d’aquells qui pateixen
guerra, fam i por

Però no puc pensar-hi
quan el cor em sagna
sento la ferida
del teu abandó

Ara sols em queda
mirar cap al sud
i una ampolla buida
companya fidel.

Calor abrusada d’estiu xardorós,
nien els ocells a les altes branques
gronxats per un vent jove i glamorós
en l’enteixinat de les fulles àuries.

Volen lleugers, feliços de ser al món,
amb el seu increïble solc de l’aire.
A la nit la lluna cova al cel l’amor
Perquè res malmeti els seus éssers fràgils.