La vella butaca.

Aquella butaca receptora d'un cos cansat i ple d'enyorances.
Aquella butaca estimulant de projectes i iniciatives.
Petons, BUTACA.

Recordeu que qui ha d'expllcar la petita història és la butaca; es tracta de fer una personificació.

Quan arribi l’hora de l’últim adéu, pensa la vella butaca, m’enduré només els petons amagats i les paraules d’amor.

Se m’emporten, després de tota una vida, de veure-us créixer... ara desapareixeré oblidada després de tants i tants anys.

Hi visqueren feliços, calentons, el rebost sempre ple, criant com desesperats. Fins que el gas letal matà els corcs implacablement.


Mena (home, jo tinc una butaca de fa més de 60 anys, de la perruqueria de la meva àvia, i vaig haver d'esdevenir...assassina en sèrie!!!!!!).

Mig desmanegada a l'abocador, se n'adona quant desagraïda és l'espècie humana. Tants anys suportant-los, i ara...

Tot el que els hi he donat i em substitueixen per una andròmina sueca...

Recordo que em mirava rar, estava envellida , creia que no em volia!
De cop... pintada, decapada , orgullosament mostrada: Butaca vintage!

El que no trobaré a faltar és el cul gros de l'amo, però si el que te la filla.

L'arpillera que m'entapissa és horrorosa; el gos hi muda el pèl i la gata s'hi esmola les urpes.

Res no dura per sempre, però l'espectacle ha de continuar.
Adéu estrelles del vell cinema, no ens tornarem a trobar!