Detall intervenció

Felicitats...

Intervenció de: tarentola | 20-11-2007


a tots els relataires,
als guanyadors
i, especialment, a unaquimera. Quina feinada! I molt ben feta!


Respostes

  • RE: REPTE CCLXXXVIII ( 288 ): Aquella porta. COMENTARIS (Continuació).-
    Unaquimera | 19/11/2007 a les 21:47

    Per on anàvem? Ah, si...

    Toc- toc - TOC! Una nova trucada... Que requetebé!
    Si és l'Ona al mar , que torna a reptar! Me n'alegra tant, que li hagi agafat el gust a aquestes trobades...
    Li veig la cara un xic seriosa, darrere el somriure. Ho entenc perfectament quan llegeixo I tot canviaria: resulta un relat Impressionant!

    Amb 309 paraules ha tocat un tema clàssic i trist, sense caure en repeticions innecessàries ni dramatismes excessius, diria que mantenint un equilibri encertat entre els referents associats al tema i el cas concret de la Neus.
    Els quatre paràgrafs que composen aquest relat queden perfectament compensats i les pauses arriben en els moments oportuns.
    La reiteració de les fórmules que es proposaven com a paraules claus a les quals l'autora afegeix els mots "tot canviaria" em sembla un recurs molt ben emprat.

    Només un detall com a possibilitat a plantejar-se respecte l'ordre sintàctic d'aquestes frases:
    "la por que allà la mantenia empresonada",
    "com el dolor que per dintre la cremava ",
    "i sota les rodes d'un camió va anar a parar.",
    quelcom resulta estrany, i sembla més natural ( entenent la naturalitat com una qualitat positiva que per tant és una bona opció ) escriure :
    "la por que la mantenia empresonada allà",
    "com el dolor que la cremava per dintre ",
    "i va anar a parar sota les rodes d'un camió.",
    de tal manera que els complements circumstancials apareguin al final.

    Una frase a destacar pel seu poder descriptiu: "l'anava alimentant d'un amor que minvava i regant amb unes llàgrimes que augmentaven".
    Impressionant, ja ho he dit.

    Toc- toc - TOC!
    Aquest ritme em sona... L'Ona al mar deixa anar només una paraula: definitu! i em fa el canvi de relat en un plis-plàs. Bé...

    Toc- toc! Toc!
    Hores després de l'anterior, un altre truc. Obrint, acabo de descobrir lanatasha amb qui m'ho havia de dir..., el relat d'una agradable sorpresa que empra 309 per narrar una trobada entre una noia que comença i un expert, famós en el seu camp. Entre tots dos es crea un bon ambient i la relació flueix...
    quan han creuat el llindar de la coneixença, només queda per traspassar la porta de la por, de la paràlisi que provoca la incertesa i el temor al ridícul, al rebuig, a perdre noves possibilitats després de cometre un error.
    Al final, algunes paraules deixen per escrit que va valdre la pena tirar en davant i arriscar-se: "Avui somriem davant la incertesa que em van crear els dubtes... darrera aquella porta s'amagava un amic!"

    Et comento el mateix que l'he dit a l'allan lee, en aquest cas en referència a feelling: sembla que és convenient escriure-ho amb cursiva o entre cometes.
    Ah! en "Convençuda del que havia de fer" manca l'accent: del què.

    La darrera frase fa sospirar: "Tan de bo darrera cada porta s'amaguessin bonics paisatges..." Estic plenament d'acord amb tu i subscric el teu desig, natasha!

    Toc! Toc- toc!
    Aquest cop és bronze qui truca. Pica insistentment. Quan obro, sento remor d'ones marines...
    No ve amb les mans buides, precisament. Porta en una d'elles una caixa d'eines per a reparacions urgents i a l'altra Ànima gelada, una narració plena de contrasts de 349 paraules, que té els seus orígens trenta anys abans, que té el seu punt culminant durant una setmana vertiginosa i que conclou en una nit davant una porta tancada.
    El relat és ple de referents a un moviment revolucionari, contestatari, pacífic i mític, gairebé definitori d'una generació, amb símbols associats encara avui dia a aquell terratrèmol de les normes socials establertes.
    També a moments de satisfacció sexual, de plaer físic, de voràgine.
    Però en ell apareix, fent el paper d'un personatge decisori, com una ombra densa, la soledat: l'aïllament sembla que guanya, finalment, imposant distància entre dues persones que s'havien apropat a pesar de la diferència d'edat, d'estil, d'experiències prèvies.
    L'estiu és qualificat d'esplendorós; en canvi, ara l'aire nocturn produeix calfreds en el cos que conté l'ànima gelada... Quin contrast!

    Una frase expressiva: "sotraguejant-me amb l'impacte dels moviments de l'amor amb què em prenies, sense ni una carícia, ni una mirada, deixant-me panteixant i astorada per aquella dretura cap al plaer, sense ni tan sols fer cabal de mi mateixa." Contrast...

    Toc- toc!
    Hauria d'anar a dormir però ...Vaja! En obrir, trobo una paret sòlida davant meu: què vol dir això? Quan veig la signatura del ricard en una de les totxanes, penso que més val començar a llegir, que ja ho entendré...
    Efectivament: llegeixo La porta tapiada i ho entenc perfectament, ja que la narració és clara, progressa de manera directa, resulta contundent... i produeix esgarrifances.

    Les 321 paraules emprades per tapiar aquella porta no deixen fissures per on pugui escapar-se la coherència interna del relat, que té una força plàstica innegable. Puc imaginar perfectament l'escena: puc veure la mare, allà assentada, gronxant-se, il·luminada pel focus principal; una altra llum, cap a la porta; la resta de l'escena, en penombres.
    El tema és d'aquells que sotraguegen qualsevol: els pares s'han d'enfrontar a la mort d'un fill. Aquest fet, aparentment antinatural, pot provocar la negació de la realitat, la bogeria, l'obsessió: crea la necessitat de perpetuar una situació alternativa, que permeti a la consciència restar lluny, cega.

    Compacte! Un repte absolutament compacte!

    Toc- toc!
    Quan obro, de matinada, sento remors de conversa i dringar de glaçons dins un got alt... És el repte de debondematí ( quin altre podia ser a aquestes hores? ), que porta per títol La nostra podria ser una història bonica.

    Aquest text es llegeix pràcticament d'una tirada, ja que els 347 mots estan perfectament lligats i superen el temps i l'espai.
    També aconsegueixen fer un truc de màgia eficaç, que no sé si és un joc de mans conscient de l'autor/a: durant tot el relat, no coneixem la identitat de qui el protagonitza, no podem associar aquest personatge a un o un altre sexe, fins la darrera lletra del darrer mot; i no es pot saber en cap moment qui li diu "t'estimo".
    Aquesta ambigüitat no enterboleix, però, la crònica de la trobada, de la relació, de l'enamorament, del somni... i de la sortida, gairebé fugint per aquella porta de sempre.

    Un relat agredolç, d'aquells que no impacten fort però deixen petjada fonda, dels que es recorden i es tornen a llegir...

    Què? i tant, que pots beure... T'esperem!
    (Continuarà)

    • RE: RE: REPTE CCLXXXVIII ( 288 ): Aquella porta. COMENTARIS (Continuació de la Continuació).-
      Unaquimera | 19/11/2007 a les 21:49

      Tothom té de tot? Bé, ja m'enteneu... Som-hi!

      Toc- toc - toc - toc!
      El temps es va consumint, així que penso que potser serà el darrer cop que obro...
      En qwark em posa davant La porta, una història fantàstica ( podria derivar fins a la ciència ficció, però diria que no entra suficientment en matèria com per classificar-la en aquell apartat ) molt ben explicada, portada endavant amb molt de ritme.
      Les 348 paraules composen frases absolutament funcionals.
      Els espais entre paràgrafs assenyalen perfectament el canvi d'enfocament.

      En algun moment, però, em produeix una lleugera sensació de desconcert. Per exemple: amb qui parla Brown? La seva intervenció no sembla tenir res a veure amb la conversa, sense ella el diàleg continua funcionant, o sigui, és totalment prescindible. Un altre exemple: qui decideix que "-La porta es quedarà tancada...", en Riera o el conseller d'interior?
      Tot i això, el nucli queda prou clar com per lluir per sobre aquests detalls i sortir victoriós fins al final, on González demostra, amb el propi exemple, que som humans.

      Un parell de grinyolets a plantejar-se:
      "Podem formular milions d'hipòtesis. Però aquesta civilització té prou poder per destruir el món." Si la conjunció adversativa fa de nexe entre dues oracions, no sembla adient el punt i seguit entre elles, només cal una coma per marcar la pausa entonativa.
      "en González en sortí amb un ferm propòsit" Segurament es pot evitar aquesta repetició.

      Toc- toc!
      Una trucada més! És el torn de tarentola, que es presenta amb Decidir, un monòleg potent, ple d'interrogants, de potsers i de peròs en mig de les 307 paraules que composen un únic bloc d'escriptura.
      Resulta perfectament versemblant la situació de la protagonista, debatent-se constantment entre dubtes i certeses, entre l'instint i la raó, entre tot allò que li crida el cor i allò altre que el cap l'obliga a considerar...

      Realment, el relat té una força interna extraordinària, exerceix una atracció com la que posseeixen els pous... o els penya-segats... perquè qui mira sap que, allà endins o avall, hi ha molt més del què se sent, del que es veu, ...

      La repetició, un cop, un altre, un altre més, de certs verbs no resulta gens ofegadora. Ans al contrari, es produeix amb total naturalitat i subratlla l'emoció que desprèn cada frase, l'angoixa que vessa de cada línia, l'estat mental que dibuixa el text amb detalls perfectament col.locats dins el conjunt.

      En acabar-ho, he quedat panteixant mentalment.

      Atractiu, molt i molt atractiu!

      Toc- toc! Toc- toc!
      Piquen fort a la porta... L'Hergè ofereix Els Veïns, mentre sosté una pancarta amb l'avís: "relat "gore", millor no llegir-lo amb l'estomac ple".
      Diu la veritat: és un relat gore, efectivament i total!
      El text és d'una franca fidelitat al mite, però no perd per aquesta lleialtat gens d'interès ni d'identitat pròpia com a relat breu.
      L'autor ha demostrat un domini molt bo d'aquesta història curta, de 348 paraules. La presentació és impecable i va progressant esquemàticament, passant d'una escena a una altra, d'un personatge a un altre, sense talls publicitaris ni interferències ni caigudes de to.
      Cada paràgraf resulta enquadrat perfectament dins del conjunt del relat.
      El lèxic és molt bo i adequat; les imatges destaquen nítides, crues, sangonoses i fidels a la temàtica, amb el punt prudent d'horror sàdic.
      El Final, impactant.
      Potser... només potser, després d'aquest Final, la darrera frase no resulta necessària. Després de l'esclat de sang i vísceres, qualsevol altra cosa resulta incolora per comparació. A no ser... a no ser que el terror remuntés de nou, amb alguna cosa com: "momentàniament saciats, els zombis abandonaren el pis; però aviat recomençarien la cacera..." Li he de proposar a l'autor...

      Una curiositat em sobta: no és Mercè, en lloc de Merçe?

      Toc- toc!
      La darrera trucada, suposo que ara si, és de la mjesus i el seu El gran viatge,
      una història de 312 paraules explicada amb senzillesa, amb les pinzellades justes d'ironia ( "Els meus pares sovint evitaven parlar d'ella," ... "deia la mare, a desgrat seu." ) barrejades amb una certa emotivitat continguda, expressada però no exagerada.
      No és un relat simple, ja que conté elements curiosos, però per damunt de tot, destaca el missatge que ofereix, clar i molt interessant: cal acceptar la realitat de què ningú pot fer per nosaltres el que volem fer, ja que només cadascú escull i posa en marxa el seu destí. Massa gent viu esperant que uns altres portin a terme els seus somnis, que els arrosseguin a l'acció, mentre que, en realitat, els altres només poden fer per nosaltres que compartir la seva experiència.
      Ben expressat aquest missatge, i en general tota la narració, amb un estil planer que el fa lleuger i grat.
      He detectat una ambigüitat: Realment, no podem saber si el petit borinot va travessar mai la porta, ja que la darrera frase utilitza el condicional. Això deixa la porta oberta a diferents possibilitats...

      Toc- toc!
      Una altra trucada?
      L'ixnuir es presenta amb aspecte cansat i diu que està estudiant i que ha anat fent el que pogut, mentre m'allarga un repte voluminós: AQUELLA PORTA....
      Deu veure la meva expressió astorada, perquè de seguida em comenta: és igual, si vols no me'l comptis pel repte, que no passa res. Aclareix: He estat fent el relat a trossos i no m'he adonat de com se m'allargava... resumir no és lo meu!
      Ha escrit més de 5oo paraules... Aquest relat l'he de deixar per a més endavant, ja que de seguida torno a sentir cops a la porta.

      Toc- toc!
      Vaja! Una altra trucada...
      La marga ve acompanyada de Flora, una noia de Barcelona de cara rodona, ulls negres brillants, galtes rodones, sotabarba generosa, llarga cabellera negra tapant-li mig front i una grossa pitrera. Començo a conèixer-la a poc a poc.
      Després de llegir 305 paraules, dedueixo que és intel·ligent, però que tot i així no pot resistir la pressió que ha de suportar una adolescent o una noia molt jove que es desmarca de la moda, que cedeix a les temptacions que l'allunyen de la tendència que segueix la majoria...
      Ella es troba bé quan, durant el dia, es mira al mirall, a pesar de la talla que utilitza; però a la nit, sola, ressonant-li les paraules del doctor a les oïdes, plega veles, cau per terra la seva auto imatge positiva, es fa propostes i promeses, es fixa metes...
      El problema, diria jo, comença a partir d'aquí, ja que aquesta meta fixada sembla improbable per una persona de constitució robusta, un xic golafre, amb una família consentidora... en fi, aquestes coses les dedueixo del text però no queden expressades, així que millor no continuo per aquí que no és terreny segur. També és probable que al dia següent, en aixecar-se i veure les magdalenes, deixi de banda els propòsits nocturns i ataqui el dolç una vegada més.


      Toc- toc! Toc- toc!
      Tornen a trucar? Doncs, si! I és una sort, perquè l'ANEROL ofereix una bona aportació: Romadriu és un bon relat, un relat bo i trist.
      De primer no es nota, ja que comença precís, oferint dades per situar-se en el temps i l'espai. La descripció inicial de la casa no és exactament acolorida ni acollidora, però aviat el foc escampa el seu caliu, i el sopar aroma i vida, fent oblidar el fred que omple l'edifici, la tristor que hi resideix.
      Llavors entra suaument la història passada en el present, recreant un ambient gairebé bucòlic, pastoral, ... El tràngol (Va ser llarg i feixuc ) culmina amb alegries i sensacions de plenitud!

      Per a l'autora: Ara et proposo una reflexió sobre una sèrie de coses, sabent que esperes el comentari per revisar el teu text, que d'una altra manera potser no faria perquè tal com està, ja funciona prou bé:
      * en "Va ser llarg i feixuc" manca el subjecte de l'oració. El referent més proper és "matí", però suposo que vols dir "el part" o "el procés".
      * "Es relaxaren fumant en silenci, guaitant la imminent posta de sol" Tal com ho dius, literalment, tots fumaven. És possible, evidentment, que fossin una colla de fumadors o que es contagiessin la dèria uns dels altres, però si no és això el que vols dir, seria millor distribuir les accions: " Tothom es relaxà: uns fumant en silenci, d'altres guaitant la imminent posta de sol o comentant el fets."
      * Una qüestió de concordança: "Fa deu anys, aquesta casa la van comprar el meu germà Miquel, amb uns amics" El subjecte de l'oració, Miquel, és singular, mentre que el verb "vam" és forma de plural.
      Opcions correctes: "Fa deu anys, aquesta casa la va comprar el meu germà Miquel, amb uns amics" o "Fa deu anys, aquesta casa la van comprar el meu germà Miquel i uns amics."
      * Fixa't bé o llegeix aquesta frase en veu alta: "Finalment, entraren per preparar el sopar. En Joan pujà a veure la Mariona i el nen. Quan travessà la porta de l'habitació un calfred li esgarrifà...S'acostà al llit i tocà la Mariona."
      Amb totes aquestes "à" tòniques a final de paraula, es produeix una certa rima o reiteració que cal evitar en prosa: podries estalviar-te la cacofonia escrivint alguna cosa com: "Finalment, entraren per preparar el sopar. En Joan volia veure la Mariona i el nen. Quan travessava la porta de l'habitació, el recorregué un calfred... Des de la vora del llit, tocà la Mariona."
      * El final és colpidor, estratègia essencial perquè un relat tan curt sigui bo. Però, en aquest cas, amb aquest final no acaba l
      a història principal, sinó la secundària que anava inclosa en ella. La Paula estava relatant des de "Fa deu anys, aquesta casa la van comprar el meu germà..." fins a "dessagnada", a causa d'uns comentaris sobre uns pots de vidre. Caldria cloure aquest relat iniciat abans, encara que fos amb una frase mínima; a títol d'exemple:
      - Des de llavors - afegí la Paula - els pots van restar aquí... Ningú va voler prendre cap, en marxar...
      Tenies encara 40 paraules de marge per fer-ho!

      Amb aquestes reflexions, que confio no et molestaran, espero haver-te fet servei d'alguna manera, bonica!

      Toc- toc!
      I ara, qui...? però si gairebé no... Sorpresssaaa!
      Compareix boigboig amb No diguis res, un relat Espaterrant format per 309 paraules roents, que fan passar de la llum a la foscor, d'aquesta a la llum, i ens deixen de nou a les fosques... De la realitat fins el plaer morbós, en mig d'aquest un parèntesi de realitat que en realitat no interromp realment res, un altre cop la imaginació en ple treball creatiu, alimentada per les imatges explícites, pel desig, per la necessitat.

      El relat es presenta amb una introducció breu, seguida d'un paràgraf fort, descriptiu i narratiu alhora.
      Quan qui llegeix ja pensa que està immers en una escena pornogràfica, arriba el trencament dels esquemes després del punt i l'espai a causa d'una dotzena de mots i a partir d'aquí, s'amunteguen les deduccions, la comprensió de l'escena, l'associació amb sensacions, la necessitat d'intimitat...
      El darrer bloc és decisiu: col·loca a cada personatge en el seu paper i la funció tira endavant.
      Només m'ha semblat sentir un grinyolet, allà on diu: "com si es tractés d'un polo que volgués deixar blanc de gel". No sé com explicar-ho, potser ja estic cansada, però alguna cosa falta ( una coma, potser? no... ) o cal canviar... (com si es tractés d'un polo de gel volgués deixar sense gebre, per exemple?, és això? )... No estic segura!
      En canvi, trobo genial l'oració: "Ningú la té massa gran, pensa, i no n'està segura si amb això ha volgut dir que tots la tenen petita o que ella es veu capaç d'encabir-se'n qualsevol."
      Em reitero: Espaterrant!

      En aquelles hores, pregava perquè no hi hagin més trucades, perquè cap autor decidís enviar noves versions "definitives" i així poder penjar el cartell de S'HA ACABAT EL TERMINI, cosa que vaig fer...

      Ja coneixeu la història del Repte 288, el de LA PORTA AQUELLA a on van trucar 16 relataires...

      Ara seria el moment de pensar en el veredicte!
      No us sembla?

      • RE: RE: RE: REPTE 288: Aquella porta. FINALISTES.-
        Unaquimera | 19/11/2007 a les 22:04

        Mireu, sabeu què?

        Que us declaro a tots finalistes!

        Em resulta molt i molt difícil triar al menys la meitat d'aquests reptes... Imagineu-vos, doncs, el que costa decidir un/a guanyador/a.

        Em sembla que primer aniré a sopar mentre m'ho rumio...
        em cruix l'estomac! a vosaltres no?
        Doncs au, aneu fent,,, ja ens veurem després!

        Mengeu a poc a poc i mastegueu bé!
        Bon profit!
        Uq
        • RE: RE: RE: RE: REPTE 288: Aquella porta. FINALISTES.-
          ANEROL | 19/11/2007 a les 22:40

          Molte gràcies Una! pel teu comentari i les correccions. Molt necessàries
        • REPTE 288: Aquella porta. V E R E D I C T E!
          Unaquimera | 19/11/2007 a les 23:57

          Relats finalistes del Repte 288:

          Volta, volta. - allan lee.
          Portes inesperades - Thaïs
          Quan apareguis per la porta, no miraré... - deomises
          I tot canviaria - Ona al mar
          qui m'ho havia de dir... - natasha
          La porta tapiada - ricard
          Ànima gelada - bronze
          La nostra podria ser una història bonica - debondematí
          La porta. - qwark
          Decidir - tarentola
          Els Veïns - Hergè
          El gran viatge - mjesus
          Aquella porta... - ixnuir
          Flora, una noia de Barcelona - marga
          Romadriu - ANEROL
          No diguis res - boigboig

          Gràcies a tots, companys reptaires, per la vostra participació!
          Una abraçada gran i forta per a cadascú/na de vosaltres!

          Qui em coneix sap que prefereixo, per poc que pugui, triar un sol guanyador per múltiples raons: organitzatives, de participació, agilitat, ...

          Però... ja que aquesta vegada em resulta impossible decidir-me per un de sol,
          i que i triar tres o quatre no serveix de gaire, no és gens pràctic!!!
          faig un gran esforç... i busco
          un criteri o un altre per fer -ho valdre!

          Penso que en tots apareixia unaa porta,
          en uns físicament, en altres figurada,
          però ja que m'he de decidir...

          ... opto per aquells en què la porta ha tingut un paper com a tal en el relat, és a dir:

          La porta tapiada, de ricard i Els Veïns, d'Hergè.

          Enhorabona, guanyadors!
          Ja sabeu què us toca, ara!

          Bona nit a tothom i bon descans,
          Uq




          • RE: REPTE 288: felicitats al guanyador-a n+
            ANEROL | 20/11/2007 a les 00:04

  • Felicitats i agraïments
    deòmises | 20/11/2007 a les 02:31

    Felicitats a en ricard i a n'Hergè pels seus relats guanyadors, a la resta de reptaires també felicitats i agraïments a Uq per la seva tasca judicial i laboriosa. Un plaer participar amb una jutgessa tan filaprimada, un petonàs al nas per a tots els relataires
    d.
  • Felicitats...
    tarentola | 20/11/2007 a les 07:22

    a tots els relataires,
    als guanyadors
    i, especialment, a unaquimera. Quina feinada! I molt ben feta!
  • Re moltes gràcies a la jutgessa i felicitats....
    boigboig | 20/11/2007 a les 09:36

    als dos ben merescuts guanyadors!!!!!!!!

    Una Quimera, has fet una feina excel·lent. Després d'això descansa una bona estona, que t'ho mereixes! Que tal unes fregues als peus? I a un altre lloc? :-)...

    BB
  • Felicitats al/a la guanyador/a!!!!!
    mjesus | 20/11/2007 a les 14:42

    Enhorabona a tots dos.

    Unaquimera ets la repera!!!, gràcies per fer-me finalista i per ser tant considerada en els comentaris.
    Quina feinada, felicitats per l'exit de participació i felicitats a tots els participants.

    petons
    mjesus

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: