Convocatoria Repte Clàssic DCCCXXXI

¿Ha de ser un relat narratiu, en què "passin coses", valgui la redundància, o pot ser de la categoria "assaig" contemplada per als relats d'autor, ésa dir: disquisicions sobre el tema?

Joan, el relat el pots escriure en el gènere que et trobis més còmode.

Joan, en el Repte que recordes, em referia al comerç en general, el que fa poble, barri. Jo mateixa vaig tenir fins que em vaig jubilar una joguineria i conec prou bé la problemàtica d'aquestes botigues que no són franquícies.
En el Repte d'ara em refereixo al tema alimentari. Segurament m'ha influit el proposar-lo que aquest passat cap de setmana, a Cardedeu, el poble on visc, s'hi ha celebrat la fira de Sant Isidre, patró de la pagesía i ramadería. (Bé, a Catalunya el patró és Sant Galderic)

Comerç de proximitat: el dia del 10%



Com és dijous i sempre que puc i em va bé m’adreço a la botiga de verdures i fruita del barri. Obren a les 9:00’.



Retolació en català i capital autòcton, però qui hi treballa és gent vinguda de Sud-amèrica. De mica en mica s’obren al català i comencen a parlar-lo amb els clients que no canvien a la llengua castellana. I és respectuós fer-ho, considerar interlocutors com algú altre amb qui parles la teva llengua. La teva? Bé jo no l’he après mai la llengua catalana sempre l’he conegut, però això no significa que sigui la meva primigènia.



Repasso la fruita, compro maçanes, perers i passo a les patates, seves, safanòries, xirivia, nap, api i porro. També m’enduc mongeta bobby que està més barata, llegums, formatge fresc, pèsols congelats..., hi ha de tot. En arribar al taulell encara em recomanen que adquireixi maduixes del Maresme i m'assenyalen com a afavorit (guapo). No responc i somric. Dic: encara voleu que compri més?



Allà em diuen que per ser el dia de, diríem l’»espectador» el compte és 4 euros més barat i si vull bossa. Ja en duc una amb peix congelat d’una altra botiga, però en demano una altra i de passada m’agafo sushi rebaixat per estar a punt de caducitat.



Tot normal?, No, avui m’ha semblat... És ella? Va amb una amiga, aprofita el dia de la rebaixa també i deu viure pels voltants. Em penso que m’ha reconegut. No ens diem res, però tampoc ens amaguem. Han passat anys molts anys potser 50? O més i allà vam ser. Jo em vaig quedar molt i molt tranquil; tranquil a desgrat dels que parlen de tristesa. Una relaxació total. Havia seguit les instruccions amb els prolegòmens i havien funcionat: hi havia viscositat suficient i de sobres. Ella em va avisar que l’avisés i es va posar a sobre per saltar si convenia. També estava tranquil·la però menys, clar! Ja havia fet els seus experiments. Ara és una dona gran. Paga el compte i se’n va xerrant amb l’amiga; ningú diria aquí que un dia ens vam trobar. Va ser circumstancial, potser aquí rau la indiferència, un pèl forçada.

L’Abel tenia la pell d’un blanc lletós, i a ple maig anava guarnit com al març. Els palpissos de l’abdomen no li permetien caminar amb agilitat, i feia una expressió de tristor; potser perquè la bossa de plàstic que sostenia amb la mà dreta s’estava quedant sense uns cuquets rosats que pudien a oli d’indústria i a àcid butíric. Amb tretze anys, adorava tant la seva mare, la Gertrudis, que es menjava tot allò que la dona li proporcionava per fer-li més feliç la infantesa. Potser per això, ara mateix, caminava amb malaptesa pel camí que duia a l’establiment rural que havia reservat la seva mare; la qual, esgarrifada en no poder apropar el cotxe fins a la casa, suava els seus cent-vint quilos dins d’un vestit de flors vermelles sobre fons blau.

Arribats a la tanca del jardí de la masia, feta de troncs d’àlber, hi van descobrir una bassa plena d’un líquid viscós de color de xocolata, amb dues figures humanes nues de pèl a pèl, rient com boges i esquitxant-se fang. L’Abel les mirà amb expressió d’incredulitat. Després, s’obrí la porta de l’edifici i aparegué la Jana, amb una cua rossa de trena, un vestit de lli i un somriure franc.

-Sou la Gertrudis i l’Abel, oi?
-Sí… Però no sé si és aquí on havíem de venir -digué la Gertrudis.
-Sí que és aquí, sí. Fa un dia fantàstic! -exclamà, i les acompanyà al pis de dalt perquè s’instal·lessin, moment en què la Gertrudis va demanar pel menú.
-Som al maig; faves amb ceba tendra, de primer. Mandonguilles vegetals de bleda i pastanaga, banyades amb salsa de maduixa, de segon. De postres, mató de la casa, amb mel dels nostres ruscs. Tots els productes, cultivats en aquesta finca!
-Ah, no! L’Abelet no passarà sense un frànkfurt i unes patates fregides; ni que siguin de bossa.
-De bossa? Aquí només tenim la “bossa nova” -va fer la Jana, i es posà a taral·lejar i a ballar.

Les nenes que es banyaven al fang van pujar enriallades, embolicades amb dues tovalloles de cotó de grau llarg, tafanejant les peripècies dels nous inquilins.

-Us heu tret bé la terra? -feu la Jana-. Si no, us tocarà escombrar! -i es tornà a girar cap a la Gertrudis i l’Abel -. Cada dia tindreu un menú per llepar-vos els dits! -exclamà, amb un gest com si es besés les mans -. Instal·leu-vos. Després, si us ve de gust, podeu fer un bany de fang.
-Ni de broma! I, quètxup, en teniu?
-Tomàquets naturals. Però no els posem al menú fins al juliol.
-Saps què? -va fer mirant l’Abel -. Em sembla que ens hem confós. Molt agraïts, eh… Però ens n’anem!

La Jana i les seves filles contemplaren amb tristor com baixaven les escales amb dificultats, i com s’allunyaven de la bassa, del llot, dels camps verds, del cel esbandit, i de totes les rialles que haurien pogut deslligar en un espai tan desconnectat de tot.

Dia de mercat

La Maria ha dormit poc i malament. Demà passat els tindrà tots a dinar i encara no sap què els farà. Són mítiques les menges de l’àvia a la família i això, que mai l’havia influït, ara li sembla una gran responsabilitat.
Sap què els agrada més, els seus macarrons gratinats per damunt d’una capa fina de beixamel. Mai se’n cansen. És ella que ja n’està ben tipa de sempre cuinar el mateix.
Per això barrina i barrina, tant que pensa que acabarà amb un forat al cervell. I per això ha donat voltes i voltes al llit fins a gairebé la matinada quan s’ha adormit després de “la nit dels ignorants”.
És clar que només li va faltar allò que li va dir la Daniela, la neta.
– Escolta iaia, quan feia quart de carrera vaig fer un treball de recerca amb el tema del canvi climàtic i els mitjans de comunicació.
– Ja molt apropiat. Com que has fet periodisme…
– Sí, però el que et vull explicar és que en la cerca vaig
trobar moltes dades de com el transport dels aliments influeix en la contaminació del medi ambient amb conseqüències greus en el canvi climàtic.
– Ah! Veges! I?...
– Doncs que cal consumir productes de la terra, d’ací a prop.
– Ja, del km0 en diuen, oi?
I la conversa va seguir fins que la Maria va quedar ben atabalada.
I avui surt per anar a comprar per a l'àpat de la convidada.
Ara pla, pensa. Ja no queden botigues de queviures de barri. Haurà d'anar fins al mercat. Li han dit que les parades s’han posat d’acord i que les diferents compres te les porten a casa. Com una ajuda diuen, encara que segurament és per fer clientela. Els supermercats fan competència i cal reinventar-se com es diu. Ara que una ajuda sí que ho és. Ella mateixa ja no està per carregar bosses amunt i avall.
Quan entra al mercat encara no sap què comprarà. Creu que tot mirant les parades tan ben posades s’inspirarà.
– Mira reina quin bé de déu de peix que tinc avui!
– D’on és?
– Ja comencem amb fer escarafalls! Mira aquests és pescat aquesta nit al Maresme!
La Maria rumia: caríssim i quina feinada a enfarinar i fregir a última hora.
– Quina goig que fan totes les verdures i hortalisses. D’on són?
– Les carxofes i les cebes del Prat. La fruita ens ve de Lleida.
La Maria s’apropa a la cansaladeria.
– D’on és tot això de vens?
– To és català. Les carns són del ral d’a… i les botifarres d’Aiguafreda.
La Maria ja ho té decidit: Farà els macarrons de sempre amb cap de costella i botifarra. Amb un bon sofregit amb les cebes del Prat. I farà, també , les carxofes arrebossades per acompanyar, que li queden boníssimes. Els tomàquets hauran de ser andalusos, d’hivernacle, que aquí encara no n’és temps.
La Maria surt contenta del mercat. Ha seguit els consells de la Daniela i no es complicarà la vida experimentant a la cuina.

Lluïsa i Maria es coneixien de l'escola secundària. Com que vivien al mateix barri, mai no havien perdut el contacte, limitat a encontres casuals al carrer. Les seves trajectòries vitals diferien en part: ambdues casades i amb fills, Lluïsa s'havia dedicat plenament a la llar, mentre que Maria treballava, conciliant la feina amb les obligacions familiars. Potser per això i per l'escassa sintonia entre els marits, les poques vegades que havien coincidit, l'amistat no havia anat a més.

Sovint es trobaven pel carrer amb el carretó d'anar a comprar, anant-hi o tornant-ne. Com que el mercat municipal quedava lluny, Lluïsa comprava queviures a ca l'adroguer, el forn, la carnisseria, la polleria i la peixateria. Maria es limitava a anar al súper els dissabtes, a comprar per a tota la setmana, i ocasionalment a la tarda, quan plegava de la feina.

No els calia justificar per què compraven on compraven, perquè s'ho tenien explicat de feia temps. Els avantatges del súper eren: que ho tenies tot en un, alimentació, higiene i neteja, amb el consegüent estalvi de temps; no tancaven al migdia i estaven oberts fins tard, dissabtes inclosos; les economies d'escala permetien oferir millors preus; diversitat de productes i procedències, incloent-hi les marques blanques; acostumaven a fer promocions, i tenies llibertat de triar, rapidesa en el pagament i tiquets de compra detallats. Per contra: la carn, el peix i la fruita acostumaven a tenir un origen industrial i havien estat més temps a la cambra frigorífica; més envasos de plàstic d'un sol ús; l'estratègia de col·locació de determinats productes, per induir compres compulsives, i un tracte al client més impersonal. Sobretot, però, era evident que les grans cadenes de supermercats constituïen un trust que anava arraconant i eliminant el petit comerç.

Van passar uns quants anys i la situació s'invertí quan Maria es jubilà i Lluïsa tenia cura del marit, malalt d'alzheimer, de dilluns a divendres perquè les filles se'n feien càrrec els caps de setmana: llavors era Maria qui anava cada dia a les botigues de proximitat i Lluïsa comprava al súper els dissabtes, per a tota la setmana.

És adient encasellar les botigues de fruites i verdures regentades per pakistanesos dintre del que entenem per comerç de proximitat? Buscant-ne la definició a Google, em surt en primera instància un resum creat amb IA, que no havia sol·licitat però que reproduiré, ja que ha aparegut:


El comerç de proximitat (o comerç de barri) és el conjunt de botigues i negocis de venda al detall situats a prop del domicili o lloc de treball. Aquests establiments ofereixen productes i serveis per al consum diari i es caracteritzen per un tracte personalitzat, l'oferta de productes locals i l'impacte positiu en l'economia del municipi.


Característiques principals

- Proximitat física: Són de fàcil accés, permetent anar-hi a peu sense necessitat d'utilitzar vehicles privats.

- Tracte personalitzat: Ofereixen atenció propera al client, assessorament directe i una relació de confiança amb els veïns.

- Impuls econòmic: Generen riquesa a la comunitat local, ja que els diners reverteixen en el mateix entorn (proveïdors locals, llocs de treball, impostos).

- Sostenibilitat: En comprar productes de quilòmetre zero o de temporada, es redueix la petjada de carboni associada al transport.


Tipus de comerç de proximitat

- Botigues tradicionals: Establiments de venda al detall com ara fruiteries, carnisseries, peixateries o mercats municipals.

- Serveis i artesania: Perruqueries, tallers de reparació o comerços artesans vinculats al territori.

- Producte agroalimentari: Venda directa de productes de proximitat del camp o de ramaderia de l'entorn més immediat.


Beneficis socials

Aquest tipus de comerç contribueix a evitar la desertització dels barris i fomenta la cohesió social i la vitalitat dels carrers. Pots descobrir els ajuts i recursos per a aquest sector impulsats per les administracions a través de programes com el de Comerç de la Diputació de Barcelona.


Tret, potser, del tracte personalitzat (són amables amb els clients, però només estableixen autèntiques relacions de confiança entre ells) i de l'impuls econòmic (els diners guanyats són enviats al seu país, almenys mentre no es produeix el reagrupament familiar), crec que sí, que aquestes botigues formen part del comerç de proximitat.

A Barcelona resideixen prop de 25.000 pakistanesos, la comunitat més nombrosa d'Espanya, i la majoria es concentra al barri del Raval. També a Google, buscant pakistanesos al Raval, he trobat la carta d'un lector a La Vanguardia, de fa cinc anys, que proposa seriosament que l'antic Barri Xinès de Barcelona sigui anomenat Barri Pakistanès (o el Petit Pakistan, emulant la Little Italy de Nova York). Situa l'origen d'aquesta realitat a 1984, quan l'Ajuntament de Barcelona decidí sanejar aquell niu de misèria, prostitució i delinqüència, de cara als Jocs Olímpics del 92, amb una reforma urbanística que tingué com a eix vertebrador la Rambla del Raval, àmplia avinguda paral·lela a La Rambla dels Caputxins, entre els carrers Hospital i Sant Pau. Molta gent ja havia marxat d'aquell barri degradat, els propietaris de botigues i bars s'anaven jubilant, nouvinguts pakistanesos s'anaren fent càrrec d'aquells negocis i s'activà l'efecte crida. Muntaren bars i restaurants d'especialitats pakistaneses, botigues de telefonia, barberies, locutoris, carnisseries, tendes d'alimentació en general, de fruites i verdures, etc. De la minoria que s'estengué per tota la ciutat (a diferència d'altres immigrants, que s'establien en barris perifèrics, els nouvinguts pakistanesos preferien fer pinya amb els que els havien precedit, instal·lant-se al Raval) el tipus de botiga que més ha prosperat és l'última mencionada.

Quan vinc a Barcelona, normalment a estar-m'hi deu dies, amb un Mercadona davant de casa (només haig de travessar el carrer i baixar unes escales mecàniques) i un paki a trenta metres, entro en aquest darrer establiment a comprar un parell de cebes de Figueres, perquè al súper només les tenen empaquetades i d'una altra classe. A València, que és on resideixo des de fa anys, fins a la pandèmia de la COVID-19 comprava fruita i verdura en una botiga de pakistanesos, però vaig passar a fer-ho a Mercadona o a Consum (que ven més productes a granel) arran d'un gest que denotava una greu manca de civisme: quan era preceptiu dur mascareta fora de casa, els pakis la duien replegada a la sotabarba mentre parlaven tranquil·lament sobre les caixes i expositors.

Tot i que l'educació rebuda de petit (a l'escola i al cinema) estava escorada cap a la xenofòbia, sobretot referida als musulmans, em nego a seguir el camí de la generalització fàcil dient que aquesta actitud insolidària és pròpia de tots els pakistanesos: per a això ja tenim als d'Aliança Catalana i Vox.