Convocatòria Repte Clàssic DCCCII-802

Recordo que, de nen, no podia suportar les tardes, fora al carrer: fins que no es feia fosc, aquella llum groguenca que declinava em produïa malenconia, m'encongia l'ànima.

Devia ser immediatament abans de Setmana Santa, a la tarda. Sortíem del Colegio Sagrado Corazón, de los HH. Maristas de Sants, creuàvem el carrer d'Olzinelles i una plaça sense pavimentar i, pujant una gran escalinata, entràvem a l'església parroquial de Santa Maria de Sants. Com moltes altres de Barcelona, havia estat destruïda en 1936 pels qui acusaven la jerarquia eclesiàstica, amb raó, de connivència amb els militars sublevats. Corrien els anys cinquanta i estava parcialment reconstruïda: exteriorment, la façana de totxo encara sense revestir; per dintre, tres naus basilicals separades per columnes de marbre de capitells corintis, amb parets i voltes enguixats, gairebé sense ornaments i sense pintar.

Sí que hi havia, estratègicament distribuïdes, les quinze estacions del Via Crucis. Una petita comitiva, encapçalada sovint pel repel·lent nen Vicent de la classe, vestit d'escolanet i portant una creu, anava passant d'una a l'altra, mentre tot déu entonava aquelles salmòdies a què m'he referit en l'autocomentari "Rectificació" al relat "Vint nanoocurrències sobre CREU". Ara mateix sóc incapaç de precisar com s'alternaven els càntics en castellà i català, però sí que tinc molt present el sentiment de desolació que m'anava calant fins al moll de l'os. Era la llum, aquella llum groguenca que entrava per la portalada, orientada a ponent i oberta de bat a bat. A qualsevol altra església, profusament decorada com era habitual, la llum rasant hauria arrencat notes de color de cada racó, però la claror esmorteïda banyant les parets enguixades, escenari d'aquells cors on els mots pecat, culpa, penediment i perdó es repetien com una versió fúnebre de la cançó de l'enfadós, produïa un hipnòtic trasbals proper a la mort.

Perduda ( basat en el conte la caseta de xocolata)

S’havia perdut en el bosc frondós on l’havia abandonat la vida.
Els corbs s’havien menjat les molles de pa que altres vegades l’hi havien marcat el camí de tornada a casa. Però avui no hi havia ni molles, ni camí, ni casa. Estava sola.
Les ombres dels arbres li semblaven fantasmes que l’amenaçaven i l’omplien de pànic i de solitud. El trasbals que li provocava els matolls en forma de mans humanes que volien escanyar-la i el vol i els xiscles de les òlibes l’aterrien. Es trobava tan perduda i espantada que només volia trobar una mà amiga que la salvés.
Desesperada li semblà veure una llum sobre una casa i s’encaminà cap a ella, en cerca d'ajuda. A mesura que si acostava li vingué una flaira dolça de pastís i xocolata. Se sentí salvada.
Però no sabia que era una trampa. Encara hauria d’alliberar-se de la bruixa malvada per ser fora de perill

Un ensurt de matinada (biogràfic)

La llum i amb contraposició la foscor, son tant quotidianament nostres, que només quan ens emocionen, ens colpeixen o ens trasbalsen d’alguna manera, les podem recordar tot i que hagi passat molt temps.

En el cas que vull explicar va ser la llum artificial la que va irrompre d’una manera brusca una matinada d’ara ja fa molts anys, en que tornava de festa.

Encara vivia a casa els pares i estava arribant més tard del que tenia permès. No volia fer soroll però cansada com estava, vivia en un cinquè pis, vaig agafar l’ascensor, tot i que aquest, lent i fosc anés cruixint tot pujant. De cop es va sentir un fort sotrac i una llum desconcertant em va fer tancar els ulls instintivament alhora que em protegia d’una pluja de vidres que em queien al damunt. Quan vaig tornar a obrir-los una claror excessiva em va encegar...

L’ascensor s’havia parat en sec. Tot i l’atordiment, vaig copsar que la llum tant potent venia de les bombetes del sostre, que degut a la sacsejada havien quedat al descobert. L’ascensor s’havia quedat bloquejat entre el tercer i quart pis. El terra va quedar colgat de vidres i, encara enlluernada per la llum tant sobtada, vaig tenir un moment de pànic tement que es pogués trencar algun cable i la cabina, ja de per si atrotinada, pogués caure en picat.

L’estrèpit havia sigut tant fort que alguns veïns van començar a sortir a veure què havia passat. Van anar a avisar als meus pares. I jo que hauria haver volgut arribar a casa sense desvetllar a ningú... La prioritat de tothom era treure’m d’allà. Algú va recordar que els porters que vivien a la planta baixa, tenien una clau per casos d’emergència, Aquests van venir mig endormiscats i obrint la porta del quart pis em varen poder treure agafant-me pels braços. Un cop acabat el rescat, tots vam respirar alleugerits L’escala va anar quedant altre cop silenciosa, però la llum intensa, una de les grans protagonistes de la nit i que avui encara recordo, va continuar il•luminant-la.