Ànima captiva (fóra de temps, em sap greu)

http://youtu.be/otJY2HvW3Bw

Jo crec que vaig presentar un poema, i la besllum altre
Però crec que aquest repte proposat és molt bo. Hi participaré

AIXÒ ÉS FANTÀSTIC, ANTHONY RAIN!

m'apuntoOOOO

Suzanne takes you down to her place near the river
You can hear the boats go by
You can spend the night beside her
And you know that she's half crazy
But that's why you want to be there
And she feeds you tea and oranges
That come all the way from China
And just when you mean to tell her
That you have no love to give her
Then she gets you on her wavelength
And she lets the river answer
That you've always been her lover
And you want to travel with her
And you want to travel blind
And you know that she will trust you
For you've touched her perfect body with your mind.

And Jesus was a sailor
When he walked upon the water
And he spent a long time watching
From his lonely wooden tower
And when he knew for certain
Only drowning men could see him
He said "All men will be sailors then
Until the sea shall free them"
But he himself was broken
Long before the sky would open
Forsaken, almost human
He sank beneath your wisdom like a stone
And you want to travel with him
And you want to travel blind
And you think maybe you'll trust him
For he's touched your perfect body with his mind.

Now Suzanne takes your hand
And she leads you to the river
She is wearing rags and feathers
From Salvation Army counters
And the sun pours down like honey
On our lady of the harbour
And she shows you where to look
Among the garbage and the flowers
There are heroes in the seaweed
There are children in the morning
They are leaning out for love
And they will lean that way forever
While Suzanne holds the mirror
And you want to travel with her
And you want to travel blind
And you know that you can trust her
For she's touched your perfect body with her mind.


d.

Com perdre's en un bocí de mar entrellaçat a la porcellana
Fràgil de viure en l'abisme del record del perfecte dilema
D'esdevenir humà i petri, passeig damunt de les aigües
Turbulentes del teu nom, i saber que, enmig de l'ofec, és oxigen.

Com regirar el reflex del mirall i trobar-t'hi, bella com un poema
Sempre imaginat, en l'àgrafa dèria de desitjar-te en la nit blana
On el gemec i el malson són un, l'asfíxia dels teus dits, farga
Per modelar-hi el ferro del llast que ha d'enfonsar-me a l'origen.

Com predir que, a l'alba, retornaràs tan efímera com necessària
Al meu seny, dement des del comiat, igual que el viatge a l'Arcàdia
Que vàrem crear amb els teus llavis i les meves mirades de vertigen.

Com reconèixer que visc en l'embalum fet d'ombra i lluminària
D'uns dies idíl·lics que no marxaran, i respirar aromes de sàlvia
Mentre et xiuxiuejo els versos escrits en el cor, l'enyorança amarga.


d.

Parla'm

Parla'm a cau d'orella i torna a dir-me
la bellesa vora el riu que vam viure
perquè no es desfaci dins del temps insensible.

Torna amb el so de la teva veu càlida
a través dels mots que la llengua guarda
la carícia primera, fulgent i irisada.

Porta'm al país que vam travessar
estretament agafats de la mà
per no oblidar mai aquells que un dia vam estar.

Van veure la seva ombra caminant damunt de l'aigua,
-transparent- com la llum de l'alba, dissipant-se
en l'oblit d'aquell amant que la va estimar un sol dia,
un instant de vida passat dins la carn i la saliva,
i el bell record de les emocions que mai no tornen;
Es perdia en l'horitzó dels somnis, lentament,
perquè la vida és calma i pausa dins les hores;
Va girar l'esguard per mirar enrere, com un adéu,
com una dolça esperança quan tot s'acaba.
Van veure la seva ombra submergida dins l'aigua.

Pluja de coure al llenç nocturn, un record de tarda, paraules calmes que respirares contra els meus llavis. L'estima angoixant de la meva ànima fa impossible la joia de l'amant.
Tots els paisatges. dona, et pertanyen. De tornada esgrafiats de cel, esferes de lluna contra el mar, riures del capvespre. De tornada tot es riu de mi, escriuen a les matrícules dels cotxes, als anuncis de la carretera, que no et sé estimar.
Perquè no moro a la teva pell.
Em defenso dibuixant al llenç de les parpelles cançons, esmorzars lleus amb la teva veu, la intimitat de l'abraçada, la nuesa bella de la tarda.
No escric el poema de l'amant, ans el vers impossible de l'ànima entregada a estimar-te.