Algu ha vist "Salvador"?

Tots tres teníem ja les entrades per a "Salvador". Encara faltava una hora per que comencés, però al cafè de davant del Cinema Imperial si estava prou bé. Vaig demanar un suïs, la Cristina un tallat i la Muntsa un cafè amb gel. Tinc disset anys, en fa setze que conec la Cristina i a la Muntsa aviat en farà cinc. Vaig escollir aquesta pel·lícula per dues raons; una, el tema que tractava i l'altra, l'actor que feia el paper principal, abans, ja l'havia vist a "Good bye Lennin" i "Feliz Navidad", un actor molt compromès amb la societat. Xerrant i xerrant ja es va fer l'hora d'entrar al cinema.

...

Quan els llums del cinema s'anaven obrint tímidament i pels altaveus sonava "I si canto trist" d'en Lluís Llach, tothom callava. La gent baixava els esgraons emmoquetats de la sala 1 del Imperial en silenci, com si poguessin ofendre a alguna persona si obrien la boca. Un cop a les escales de la sortida d'emergència, poc a poc ja s'atrevien a fer alguns comentaris sobre la pel·lícula, i un cop al carrer era estrany veure algú sense parlar. Personalment crec que només fixant-te en els actors i en la història ja coneguda que porta al darrera, es podia endevinar el tipus de pel·lícula que seria. No obstant recordar un fet com el que va dur a la mort a Salvador Puig Antich, o a qualsevol dels molts altres que no recordem, o que l'esplèndida Transició ja s'ha ocupat d'enterrar, sempre és semblant a un cop de puny imprescindible. Potser, Salvador no és una pel·lícula magistral cinematogràficament parlant, però si una pel·lícula necessària. Potser quan varem sortir del cinema pensàvem que aquesta pel·lícula la aniria a veure gent a qui segurament no calia mostrar-li en cap pantalla el que va significar la dictadura de Franco. Dues setmanes més tard vaig assabentar-me que la pel·lícula "Salvador" va ser proposada a bastants instituts de Sabadell, i suposo que a la resta de Catalunya.

Un cop la Muntsa em va apropar a casa amb el seu cotxe. Una vegada sol és més fàcil treure conclusions. Salvador és una pel·lícula insuportable, com havia de ser la pel·lícula que revisqués aquests successos. Tracta els últims moments de la dictadura franquista, no obstant això, podria ser perfectament una metàfora de la dictadura sencera. Uns fets que si et poses a pensar van ocórrer fa quatre dies (1974). La pel·lícula en el fons no deixa de ser un exercici de memòria col·lectiva important, i, si cal, un seguit d'imatges objectives que ajuden a fer callar aquells que encara avui dubten si s'ha de condemnar la dictadura, o els seus símbols, que malgrat tot encara ens acompanyen avui en dia.