Moltes gràcies per aquestes correccions tan amables. És una llàstima no poder demostrar que no som un individual, però crec que de totes maneres és una pèrdua de temps donar una mostra empírica de la nostra col·lectivitat, perquè no té cap interès. És absurd.

De fet, ja que veig que ens interessa tant el fet de corregir els errors aliens, l'òrgan auditiu es compon d'oïda interna (cargol, laberint...), mitjana (martell, enclusa, estrep...) i externa (pavelló auditiu, timpà...). En segon lloc, és ben sabut que molts dels escrits literaris, en un primer moment, es dedicaven a passar a paper històries pròpies de la tradició oral i, per tant, popular, que acostumava a anar acompanyada de lús del vocatiu, evidentment, i de fórmules pròpies de la tradició oral per cridar l'atenció dels oients (en aquest cas, sense dièresi, perquè és "i" intervocàlica àtona). Per això, sobretot a l'Edat Mitjana i ara en alguns casos, de tant en tant es posa per escrit alguna expressió pròpia del llenguatge oral. De totes maneres, disculpeu l'anacronisme. I, per finalitzar, "penguis" no s'escriu amb "u", sinó "pengis".

De totes maneres, moltes gràcies per tot, i esperem "llegir" el teu criteri sobre els propers relats que puguem penjar en un futur pròxim. Gràcies per passar per aquí i per donar la teva opinió. És important per nosaltres (gollum, gollum).

Et continuarem presentant nous relats de Solrak, amb molt de gust.

Fins una altra!

Hola a tots!
Us explicaré una mica més sobre Solrak. L'idea de crear Solrak va neixer en una excursió, quan un grup de gent caminavem i per fer la nostra caminada una mica més amena varem començar a inventar un món, creant els seus personatges i les aventures que aquests viurien. Varem pensar els deus, les races, les llengües... (una mica a l'estil Tolkien) Per això confirmo, efectivament varem ser uns quants. Però bé, un cop teniem el món mig creat hi havia alguna cosa que ens faltava, alguna cosa fonamental, el seu nom.
Solrak ens va sorgir d'una manera curiosa, relacionada efectivament amb Carlos. No tenia cap sentit, però ens va fer gracia com sonava i així es va quedar.

De vegades sembla que el formigó s'ho vol menjar tot. Tan de bo les resistencies d'avui produeixin fruits demà.
Felicitats pel poema.