La llegenda de La Gran Pluja

Diuen les boques més velles dels homes que les seves oïdes, quan eren nens, van sentir a parlar dels vells temps, de la gran terra, dels senyors de la guerra, de la gran pluja i de la mort dels deus.

Diuen també que els seus avis escoltaven els sorolls del vent, doncs quan tot va començar ho va fer com una melodia. Una cançó que es filtrava entre els camps de blat, que s'entrelligava als arbres, que feia sonar les campanes de tots els campanars. Els homes i les dones van sortir als carrers, a les places cridats per aquella subtil melodia que es movia amb el vent. I diuen també que quan tothom era al carrer a tota la terra es va sentir un gran tró, i al moment va començar a ploure.

Va ploure hores, dies, mesos. Sense que les gotes deixesin de caure ni un sol segón. Els rius van creixer, així com els mars. Les collites es van malmetre i els homes van començar a patir la fam. Els sacerdots clamaven al cel, demanant que aturès la pluja, però l'única resposta que van obtindre foren gotes i més gotes sobre els seus rostres. Així doncs l'aigua va anar trencant les antigues creences. Els homes van decretar que els deus havien mort i foragitaren a tots els sacerdots de les ciutats, de forma que ningú en va tornar a saber res més.

Però l'aigua, sense tenir en compte les creences dels homes, seguia creixent, així com la fam i com les revoltes. Els camperols s'aixecaren contra els seus senyors, que van respondre amb cruentes guerres, temerosos en veure propers els seus dies. El mar creixia i la terra ferma era regada amb sang. Els senyors van caure i el poder va desapareixer a la terra, o millor dit, es va trencar en mil unitats.

Les antigues ciutats es van abandonar, inundades, i procesons interminables de persones van començar a dirigir-se de forma instintiva cap a les muntanyes, allunyant-se del mar.

I un dia, sense saber per què, tal i com havia caigut la primera gota, la pluja es va aturar. Quedava molt poc de l'antic món. Sols homes perduts, sols, sense cap creença en la qual confiar. Així doncs tot va començar de nou. Els homes s'uniren i començaren a construir els seus nous pobles, les seves noves ciutats. Els sacerdots van desapareixer deixant el seu lloc a aquelles que fins llavors no havien tingut veu, les dones. Arreu van apareixer consells de savies que es reunien i intentaven entendre aquell nou món que els hi havia caigut al damunt.

La gran terra s'havia convertit en un gran oceà, desconegut, on només set grans illes havien sobreviscut a la Gran Pluja. I diuen que foren molts i molts els anys que van passar abans que cap d'aquestes illes tinguès coneixement de cap de les altres, de forma que cadascuna va creixer com si fos l'únic tros de terra ferma del món. Però això ja és una altra història.