De Sofie n'està ple el món... De vegades penso amb elles i amb la roda de la fortuna que, desgraciadament per elles, no els ha tocat cap premi. No obstant la roda sempre fa això: rodar, i lluitar és un privilegi que es concedeix a tots.

Tanquem els ulls a realitats oblidades. Sols quan algú ens recorda que hi ha més merda allà on els nostres ulls no es dirigeixen -perquè fa mal al cor-, recordem la sort que hem tingut, que tenim i que ,qui sap, si tindran els nostres fills.
El relat meravellosament sinistre, escrupolosament real, fa emmudir les idees i avergonyir de ser com som, de no fer res.
I després d'aquestes poques paraules tot seguirà igual: callarem, menjarem, dormirem i quan algú ens torne a ensenyar la llum de sol, demanarem per favor que ens tornen les cadenes i que ens posen al davant altra vegada el circ de titelles que ens agrada veure, perquè som així d'hipocrites i ho serem sempre.
No és un crítica personal, sino més bé social, d'una societat d'on jo - per suposat- en forme part, com l'ovella... ovelles hipócrites.

No sé perquè em ve la imatge d'un bosc fantàstic per on passa un rierol i on dos joves follets, entre la clarobscura nit, fan l'amor engendrant nova vida.

Em remet a l'amor vertader, almenys al que avui tinc: una besada incita la próxima i no sé si això és l'excusa per fer-ne més.

Passada la lectura, obligada reflexió.
L'amor -per mi- és el frenesí inicial que declina en el confidencialisme continu... i quan aquest confidencialisme s'acaba, quan la comunicació, el companyerisme, el sotmetre i ser sotmés es trenca, l'amor desapareix. Etc.