Els fills oblidats

Pensar que això es la realitat, fa posar la pell de gallina.
Es important que de tant en tant se'ns refresqui la memòria amb relats com aquest, tan cru, tan trist, tan autèntic.
Es necessari fer agafar consciència, intentar cridar invocant justícia.
Ens cal lluitar, i comunicar com tu fas es una bona eina.

Una forta abraçada.

Naiade

quan es parla que volen "un món millor" es refereixen a això del teu relat o volen dir tenir més poder per canviar més sovint de cotxe, millor estatut i poder pagar el pis de cinquanta milions...
Maltractar els infants és el pitjor terrorisme, és la cara oculta del planeta que ens avergonya... o potser ens fa sentir millor i exclamar: pobrets...! Quina sort tenim de no ser ells...
Una abraçada!

m'has posat la pell de gallina amb aquest relat tan esferïdor.
Recordo que fa un temps vaig veure un reportatge a la tele sobre aquests crios... era molt colpidor... una bona part d'ells no arriba a la majoria d'edat i el més trist és que no tenen pràcticament sortides del forat on els ha posat la societat.
Un relat molt crític, esgarrifós i tristament real.

Tanquem els ulls a realitats oblidades. Sols quan algú ens recorda que hi ha més merda allà on els nostres ulls no es dirigeixen -perquè fa mal al cor-, recordem la sort que hem tingut, que tenim i que ,qui sap, si tindran els nostres fills.
El relat meravellosament sinistre, escrupolosament real, fa emmudir les idees i avergonyir de ser com som, de no fer res.
I després d'aquestes poques paraules tot seguirà igual: callarem, menjarem, dormirem i quan algú ens torne a ensenyar la llum de sol, demanarem per favor que ens tornen les cadenes i que ens posen al davant altra vegada el circ de titelles que ens agrada veure, perquè som així d'hipocrites i ho serem sempre.
No és un crítica personal, sino més bé social, d'una societat d'on jo - per suposat- en forme part, com l'ovella... ovelles hipócrites.

Òndia angie! No t'havia llegit aquest commovedor repte. Recordo l'esgarrifós reportatge. Certament, són angelets sense ales. Conviuen amb la mort.
Veig que hem fet el viatge al revés. Últimament estic una mica desconnectada perquè m'estic traslladant a la nostra estimada ciutat! He entès molt bé el teu comentari. Estic acabant de polir un relat que va en la mateixa línia.
Fins aviadet!

Molta canalla oblidada, molta miséria, corrupció i pobresa. I em pregunto, perquè als que volem adoptar un d'aquets fills oblidats i llenzats,ens tracten com si fósim traficants de persones ?. Perquè s'ens fa bobejar de malamanera, ens treuent els diners en paperasa i s'els reperteigent entre "màfies" mentres els nens no veuren res del diner que diuen que és per ells ?. I per rematar, SI ETS MASA GRAN , i ..."si t'el dónen " !!, la criatura tindrà entre 8 i 17 anys.
Pilar.

Sempre és dur pensar que els nens són els qui rebran d'una manera més devastadora els efectes del món construït segons els interessos dels adults. M'ha agradat molt el relat.

Que dur, angie. Però al cap i a la fí, així és la realitat, no? I tu has sapigut explicar-la molt bé, sense endolcir-la ni guarnir-la. M'ha agradat molt, el teu relat. Molta mala llet en molts poquets mots. Felicitats.

quin mal rotllo que m'ha agafat... la veritat és que no és un conte molt addient per a llegir abans de començar a treballar, però vaja, ja és això, en cap moment pretèn ser una lectura agradable sinó tocar la fibra. I ho aconsegueix, certament.

M'ha agradat molt, curt però intens, i ben escrit. Potser m'hi ha sobrat l'escena final amb el segrestador del nen... gairebé no calia per impactar al viatger, amb tota la misèria que havia vist. Jo, com a mínim, ja estava impactat.

Enhorabona, i gràcies pel teu comentari. Celebro que t'agradin els U2 també!

pel repte que és genial, però també per haver-te decidit a penjar-ho (molt bona idea, s'ho mereixia!). Ja saps que quan el vas presentar ens va agradar molt, de fet podria dir-te que vas quedar en "segona posició" jeje.
molts petons!