On?

Vaig pensar que trigaves. El teu telèfon tan sols em deia que no l'escoltaves, que no estaves a l'altra banda de l'auricular.
Mai no hagués dit que la teua veu es quedaria muda per sempre més, que el teu cor ja no em donaria el seu ritme constant en les nostres nits de passió, quan, després de fusionar el nostres cossos, les nostres aspiracions, les nostres fantasies i les nostres passions recolzava el meu cap sobre el teu formidable pit per sentir-me protegida, com un nen que es refugia al si de la seua mare. No hagués ni tan sols imaginat que aquelles fortes mans que tantes i tantes vegades havien acaronat el meu tendre cos podien deixar de moure's, ni els teus obscurs ulls, que ahir em miraven amb l'alegria desmesurada de la nostra nova notícia, es quedessin sense un bri de trista llum; i els teus llavis, ara erts, on han quedat?
Ningú em va advertir que açò podia passar. Per quin motiu ningú em va dir que aquest dia el teu cos desapareixeria del meu costat, i em deixaria el llit fred, el cor desfet, la vida sola...?
Tan sols em queda que les gotes d'aquest verí còrreguen pel meu cos com un cavall negre imponent, salvatge, que destrossa l'herba i els obstacles per allà on passa, per poder gaudir de nou del teu cos, amb noves experiències oposades: sense volum, ni ritme, ni força, ni tendresa... I serem junts o, simplement, no serem.
I si la veu torna a escoltar-se en algun indret d'aquella gran i sorda vall dels nostres records, ressonarà aquest eco allà on els nostres ancestres van escoltar les seues mateixes veus, justament abans de morir.