Tots necessitem aquesta primavera, a veure si ens dóna una càlida abraçada, tal ment ho fa el teu poema...

ens n'adonem que és un mateix que es posa els grillons... la llibertat també depèn de nosaltres, però a voltes costa tant! Cal no perdre l'esperança.
Una abraçada, Joan!

pel teu comentari. Per sort, i encara que no ho sembli, el temps ajuda a asserenar-nos. Algunes ferides no es curen mai del tot, però potser tampoc cal. Tot ens ensenya, de tot aprenem, fins i tot del que ens dol.

no hi puc afegir res més.

no hi puc afegir res més.

els cors catalans!!
Una abraçada

Joan pel comentari i per la teva abraçada. Ha arribat amb molta força. Te n'envio un altre, amb el mateix entusiasme.

que aquesta poesia m'encanta. Conec els dos vídeos, i he cercat una mica la vida de'n Nick Vujicic, fins i tot en vaig fer un post al meu blog. És una persona que desprèn molta força, talment ho ha fet el teu poema. És senzillament genial. Seguiré llegint-te!

Esper que aquest cop només em quedi un sol comentari. En l'anterior, un follet informàtic va fer de les seves.

jo hi pogués pegar un bot. Però estic amb vosaltres, en cor i ànima, des de les illes.

el vent que gronxa, amanyaga, ajeu, fetilla,...un vent suau i tendre, ple d'afecte. És un poema preciós. Una abraçada.

però amb aquest poema segur que hi serà per sempre. Quasi un voldria ser matalàs.

però amb aquest poema segur que hi serà per sempre. Quasi un voldria ser matalàs.

però amb aquest poema segur que hi serà per sempre. Quasi un voldria ser matalàs.

Jo també necessito aquestes abraçades, són les que t'ajuden a seguir endavant. Hi ha molts tipus d'abraçades, fins i tot en forma de poema, com el teu. Moltes gràcies.
I moltes gràcies pel teu comentari, joandemataro, també l'he sentit com una forta abraçada. Gràcies de veritat.