Cansament

Estic cansada,
Estic cansada de dir no, enlloc de sí.
De dir sí, enlloc de no.
De menjar-me les paraules que m'empenyen la mandíbula.
Que sorgeixen del no res i al no res cobren vida.
Que s'endinsen cap avall fins clavar-se en l'espinada,
i el Sol ja no veuen, no veuen mai l'albada.

Estic cansada,
De pensar que no vull, quan vull més que mai.
De pensar que no hi sóc, quan mai com ara he estat.
D'entristir-me per xorrades que no valen dos reals.
I amagar l'alegria que m'envolta pels costats.

Estic cansada,
De mirar cap als núvols cercant una mirada.
La mirada del prohibit que no pot ser estimada.
De veure massa núvols quan el Sol ja és pujat.
De veure les aiguades d'un dia pertorbat.

I amb tot,
El cansament no m'atura, no atura l'esperança.
L'esperança esperançada per un fi que no té fi.
Un fi desesperat que no em convenç ni a mi,
i que entén que l'important és entendre son destí.
Un destí que no s'atura...
No s'atura i es transforma,
com pura energia que mai ens abandona.
Que mai ens abandona, però a vegades ens destrossa.